dissabte, 25 de setembre del 2010

L'escultor

La imatge n'era gravada al cervell. No necessitava model. Tenia molt clar el que volia esculpir i,
com més forma agafava la pedra, amb més ganes treballaven les mans. 
No podia descriure les sensacions que sentia en passar els dits per tots els racons d'aquella figura femenina, per a tots els plecs. Els llavis, els pits...
A mesura que acabava cada detall, amb més força desitjava que la pedra guanyes la vida. Recordà Pinotxo. Estava disposat a donar-ho tot per ella.
Meravellat mirava el resultat. Era increïblement perfecte. Una deessa. 
Va intentar tocar-li la cara i no pogué. La ma quedà aturada a uns pocs centímetres de distància.
La imatge va obrir els ulls i somrigué. No fer cas de la seva nuesa. Mira la figura que tenia al davant i digué: Quina obra d'art més preciosa! Pareix un escultor treballant.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Dia fosc

El dia començava fosc.
Cap estel mostrava la seva presència.
Trons, algun llamp i el far
n'eren els únics companys.
Ni el sol, que ja era hora,
donava senyals de vida.


Ara encara no sé,
si tenia els ulls oberts
o, simplement,
mirava el meu interior.



divendres, 10 de setembre del 2010

Parella

El cotxe en que n'Anna i en Lluís recorrien Menorca  estava aturat a les barreres que, des de Santa Teresa, donava accés al far de Cavalleria.


Uns coneguts els havien recomanat aquesta visita. En poques paraules els havien explicat que el cotxe arriba per tot. ─Es pot arribar arran de la mar a cala Viola on, a tir de pedra, hi ha tres platgetes d'aigües tranquil·les i netes. També arriba fins el far que és a dalt de tot de la península, ran de l'espadat, on es pot contemplar un paisatge idíl·lic. I, a més, hi ha molts de racons des dels quals es pot observar tan la posta de sol com la sortida de la lluna. És un lloc de visita imprescindible─. 


Van quedar aturats una bona estona contemplant el paisatge. Les cases del lloc, aquestes al sud. Cap a l'est la baia de Tirant i la Mola de Fornells. El far al nord i a l'oest el port de Sanitja. A més, d'altres detalls: el forn de calç, la barraca, el campament romà.. Tot encisador.


Com era prest van pensar en fer un bany en aquelles aigües transparents que els  havien recomanat i es van dirigir cap a la platja. En sortir del cotxe van sentir soroll de música que provenia de la vorera un poc més cap el far. Anaren a veure que era i en atracar-se varen quedar estorats, es miraren i es posaren a riure.


Hi havia una persona que estava preparant una taula amb unes estovalles de color vermell, de vellut. Hi havia dues cadires. Ell no feia més que anar de la taula cap el cotxe i del cotxe tornava a la taula duent alguna cosa. Tenia un equip de música engegat amb música popular. Era de pel·lícula.


En veure'ls que se l'estaven mirant, en Pau, que així s'anomenava, els convidà a atracar-se amb la ma.


─Hola, hola, em dic Pau. M'ha semblat que no vos decidíeu  a arribar fins aquí i, a la platja, hi cabem tots ─
─Hola─ respongueren quasi al mateix temps. ─Hem vist tans de preparatius que no hem gosat seguir i fer nosa─
─Nosa cap. Estic preparant per un sopar a la vorera però, no el començarem fins que la lluna sigui visible des de a on hi ha la taula. Encara queda molt de temps!─


A en Pau se'l veia feliç. Radiant. Ho contava tot amb alegria. Tenia un somriure sa, sense dissimul. Els explicà alguna de les coses que podien veure per aquella zona. Es notava que no era la primera vegada que hi anava, coneixia molt de racons que, al manco per ell, valia la pena visitar. També els va comentar que era un tan estrany que no hi hagués més cotxes ja que eren unes platges força visitades. Possiblement la proximitat de les festes de Ferreries i el darrer dia de les de Sant Climent, havia fet que la gent rodés per altres indrets. Els volgué convidar però s'excusaren en que encara anaven plens del que havien dinat.


Quan la confiança va ser un poc més gran, es van atrevir a demanar a en Pau el motiu d'aquella celebració un tan peculiar pel lloc i elements triats. En Pau no tingué cap inconvenient en fer-lis saber.


─Estic enamorat i avui és el dia elegit per a demanar a la meva parella si es vol casar amb jo─ n'Anna i en Lluís es miraren als ulls i s'estrenyeren les mans fortament, com si sabessin per pròpia experiència el que açò volia dir. En Pau continuà la seva explicació.  ─La vida no sempre ha vingut com m'hagués agradat però ara he trobat la persona que m'ha tornat la il·lusió de viure. Ja fa un temps que en som el que podríem dir parella oficial però jo voldria fer una passa més. Pens que és un moment important i per açò aquest muntatge. Un sopar a la vorera amb la lluna per testimoni, menjar cuinat amb molt de sentiment i música, un poc variada, on la peça clau serà la cançó d'en Lluís Llach, “si em dius adéu” i ja està. I després,  que passi el que hagi de passar!─


N'Anna s'havia emocionat. Aprofitaren per a fer el bany i s'acomiadaren d'en Pau desitjant-li sort i ventura. Ells acabarien de visitar els petits racons que en Pau els havia indicat i esperarien la posta de sol des del far.


En Pau seguia amb els preparatius. Estava col·locant unes espelmes i uns conus d'encens quan va aturar-se de cop i aixecà el cap. Havia sentit un crit? Es demanà. Sí, sí. Ara ho havia tornat a escoltar. Era un crit d'auxili. Es sentia de lluny però era ben clar. Deixà tot com estava i anà cap a la direcció des d'on venia la petició d'ajuda. ─Es cap a la punta Vermella─ pensà.


Era n'Anna que cridava mentre agitava els braços per  remarcar la posició. En Lluís, mirant unes pedres, no havia vist que deixava sense sortida a uns cabrits i el boc, en un intent de defensar-los, l'havia envestit fent-lo caure penyal avall. No es movia. Era a un lloc inaccessible i n'Anna no parava de cridar, de plorar, de...


En Pau no sabia que fer. Va telefonar a un company seu, bomber de professió, per demanar ajuda. Aquest li va dir que ell avisaria. Que no intentessin fer res, que podia ser pitjor, ara hi havia un accidentat, no n'hi havia d'haver un altre. En Pau no sabia com consolar n'Anna. En part es sentia culpable ja que era ell qui els havia dit de les bones vistes que hi ha en aquests espadats. 


L'espera va ser anguniosa. Quan van arribar els serveis d'emergència el sol començava a cremar l'aigua però ningú no s'ho mirà. El desplegament va ser força impressionant i el rescat lent. En Lluís era viu però tenia males ferides. Ja dins l'ambulància n'Anna s'acomiadà d'en Pau amb un intercanvi de besades i dels números dels telèfons mòbil per a poder mantenir el contacte .


En Pau tornà a la platgeta i s'assegué a una cadira prop de la taula. No continuà amb els preparatius. Plorava. La lluna ja era defora quan va arribar la seva parella. No és descriptible com se'l va trobar. En Pau va alçar la cara amb els ulls encara plorosos però no pogué dir paraula. La petició de matrimoni a en Pep haurà d'esperar.

dissabte, 4 de setembre del 2010

El racó del lector

L'home estava assegut a la cadira, pensatiu. Molt pensatiu. No entenia ben bé el que estava passant però, des de feia un temps ja massa llarg, hi havia una mena de fredor en aquella zona de la casa. I no ho entenia perquè aquell contorn s'havia mantingut igual com l'havia conegut des de petit.


La taula redona amb el tapall al damunt que li penja per a tots els costats. Un test amb una flor vermella, o groga, o blava, segons la temporada de l'any. Una palmatòria amb la candela sempre apunt per encendre. Un llibre, com a mínim, a sobre la taula.


Al davant, un poc escorada a la dreta, una finestra. Des de la cadira, quan un s'asseia a la taula, es podia observar el port. El vol de les gavines. Com entraven les barques dels pescadors amb el núvol de titetes de la mar que els acompanyava al darrera tot esperant poder omplir el ventre amb les deixalles que en feien els mariners quan triaven el peix capturat. I ja al fosquet, la posta de sol. Aquest n'era un moment espectacular des de la taula de lectura. Cada dia igual, cada dia diferent. Sempre valia la pena esperar aquells cinc minuts, encara que el llibre estès en el moment crucial del desenllaç, per a veure com la gran bolla de foc era engolida dins de l'aigua i, en una lluita de titans,  aquesta guanyava la batalla i en feia sobrevenir la foscor. Quina meravella.


I assegut a la cadira en aquest racó, tot i estar com sempre, no hi havia el mateix caliu que havia conegut. Havia intentat donar als fills el mateix que havia rebut dels pares i, també, dels avis. Però ara, i per que veia, no havia aconseguit que els fills en tinguessin la mateixa necessitat. Primer la televisió i ara, sobretot, Internet. Ja no feia falta la lectura per a imaginar un mon fantàstic, un mon llunya. Tot, per enfora que fos, estava disponible al moment sols teclejant unes quantes ordres. Jocs, contactes, pel·lícules, fotos... Tot n'era a l'abast. No calia imaginar res, algú ja ho ha imaginat per a nosaltres.


Assegut a la cadira, enyorava com es creaven al seu cervell les imatges descrites als llibres, i que,  aquestes  agafaven, moltes vegades, vida pròpia fugint, fins i tot, de la línia de l'escrit. Sempre hi havia un marge gran per a la seva recreació. Les carreres per a sobre els terrats de Bagdad. El viatge a la lluna. Les conquestes i reconquestes de l'illa...


Ara, assegut a la cadira, temia que el significat del racó del contes estès en perill d'extinció.