dimecres, 16 de maig del 2012

Digit


Feia temps sabia que arribaria aquest moment. No hi havia més remei que travessar per la porta. No ho podia evitar. Podia estar ronsejant però, més prest que tard, acabaria passant.
Tenia un poc de por. No sabia amb que em trobaria. No sabia si alguna cosa m'afectaria ni com.
Em despertaré tal i com som ara? Em podré mirar al mirall com ara ho faig?
I les meves amistats, seran com sempre? Res haurà canviat?
Quins nirvis.
Potser m'hauria de preocupar per coses més importants però... és que...
Sí. Potser en faig un gra massa. Només és baratar de digit. Entrar en una altra dècada. Potser sí. 
Potser sigui millor preocupar-me de que, quan desperti, pugui donar el bon dia a qui estim.


diumenge, 6 de maig del 2012

Tres de petits


La mar  ha transportat el so de l'agonia. 
L'aire ens ha fet arribar les ones d'aquell crit esgarrifós del final. 
Sols el so del tret ha bastat per a ferir-me l'ànima.
Jo també som elefant!







Tres anys de preparatius. Un gran esforç econòmic. Un programa d'entrenament físic i mental. Una dedicació quasi absoluta per assolir l'objectiu. Tot era apunt per a començar l'ascensió en solitari a l'Everest.
Tres dies després de deixar el tercer campament base era prop de finalitzar la cordada de quasi dos-cents metres que, completament verticals, obrien el camí cap al cim.
Només una paraula va rompre el silenci de la victòria.
Aaaaaaaaaaaaah!






666, el número del diable. 100, un número rodó. 69, un desig. 50, uf, ja ho he passat. 33, no sé perquè és tan important. 7, el nombre màgic. 3, un somni des de fa temps. 2, el més normal.
1, un sol tret i la vida esdevé mort.