dimecres, 20 de setembre de 2023

Vitrina

 

Vitrina

 

S’altre dia, de pagès, vaig anar a Ferreries. Motiu? La inauguració d’una vitrina al Centre de Geologia.

La veritat és que aquesta vitrina, no ella física sinó el seu significat té història, i jo, en som un dels que ho he viscut de primera mà.

Vaig conèixer en Benito Mercadal farà prop de cinquanta anys de la mà de Miquel Fernàndez. Amb en Miquel ens vam conèixer jugant a escacs i, a més, va resultar que érem família, fills de cosins per a ser més exactes. Després vam coincidir al GOB i acabarem anant d’excursió junts. En una d’elles, una estada de Setmana Santa, els altres companys havien d’anar a fer feina el dissabte al matí i, al vespre, en Miquel em va dir: demà matí et donaré una lliçó de geologia. El matí vaig demanar-li que quan començava la lliçó. I així, sense adonar-me’n, vaig començar a conèixer Menorca des d’una altra perspectiva. Jo havia participat en un grup excursionista pel qual ja coneixia diferents indrets de l’illa, però ara els aprenia a mirar amb uns altres ulls. El color de les pedres, les seves formes, els fòssils... De fet, i durant molt de temps, vam sortir cada dissabte al matí aprofitant que les nostres parelles tenien feina.

Vaig revisitar molts llocs coneguts, però, ara, aprenia a observar-los. I així i, per açò, vaig conèixer en Benito. Amb en Miquel ens aturàvem a ca seva per mostrar-li el que havíem trobat, sobretot caragols i ossos del Quaternari, del que en Benito n’era especialista. També vam poder gaudir d’algunes excursions amb ell.

El temps passà. Benito es feu més gran, la salut no l’acompanyava i anà a viure a Mallorca amb el seu fillol. Vam perdre tot el contacte. Ja en aquell moment algunes persones es preocupaven pel seu llegat. La col·lecció de fòssils que havia anat arreplegant durant tota la seva vida i, possiblement, la biblioteca menorquina més
completa sobre geologia. Tot va quedar en la foscor.

En la seva mort hi va haver uns quants intents més per a poder recuperar, per als menorquins, el seu llegat, però tornà a quedar en la foscor.

No va ser fins que es va plantejar la venda de la seva casa habitual de Sant Lluís quan van tornar a sonar totes les alarmes. La casa es venia i havien de buidar tot el que hi havia a dins. Va ser un periple. Frisseres per buidar. Què se’n feria de les pedres i els llibres? L’administració no donava tampoc mostres de gaire interès. Un poc de tot. Miquel i jo hi vam dedicar hores recuperant el material, ajudant les neboderes a borinar mobles, a fer capces de llibres i documents...


Obrador des de Barcelona ens encoratjava a què no es perdés res. Fèiem d’intermediaris entre família i administració per a la recuperació del llegat. De fet, en un moment determinat, les neboderes ens van dir que ens ho donàvem a nosaltres i que en féssim el que trobéssim, fet que no vam acceptar. El llegat d’en Benito era important i, més prest o tard, l’administració se’n faria càrrec.


Ens vam endur a can Miquel, i sense exagerar, sis o set metres cúbics de materials. Pedres, fòssils, llibres, cartes... A l’estiu, amb més calma, Obrador, Quintana, Miquel i jo, vàrem començar a revisar el que havíem arreplegat. Baratàvem les capses podrides de cartó per altres de plàstic tot intentant conservar les etiquetes, quan n’hi havia. Vam treure la correspondència, molta de la qual havíem recuperat dels fems, per intentar salvar les comunicacions entre Benito i altres personalitats del món de la geologia, posant-la entre fulls de paper per treure’n la humitat. Férem una revisió de les publicacions per veure quines valia la pena guardar: tot el que feia referència a Menorca, totes les d’en Benito o d’autor menorquí, tot el que estava dedicat i els llibres que a criteri dels geòlegs consultats valia la pena guardar.

A la fi, el CIM va acceptar la donació del llegat. No record quants mesos havien passat però..., uns quants. El dia que van fer la roda de premsa per informar d’aquesta donació a més del conseller i del Director Insular, també hi participà en Bep Quintana. Hi havia convidats la premsa i els familiars. Dels  familiars no vaig reconèixer ningú de quan netejarem la casa. Jo hi vaig ser present perquè
m’hi vaig colar. En els agraïments ens van citar. No tot havia estat perdut!.

Poc temps després, amb ajuts a la investigació es va poder efectuar la classificació dels fòssils per Bep Quintana, i de la correspondència per Agustí Rodríguez. Posant, semblava, punt final, al tema del llegat d’en Benito Mercadal. Però no! Obrador considerava que en Benito es mereixia un reconeixement públic i permanent a la seva persona. Una bellíssima persona, un geòleg autodidacte, un menorquí per a ser recordat. I tornam a caminar.


Una vitrina on, en un espai més petit d’un metro quadrat hi ha de ser tot. Amb un cartell que pugui dir en poques paraules qui era Benito i què va fer. Idò, la Bíblia en un foli!

On ha de ser la vitrina, que hi ha d’haver, com s’ha d’explicar...? Proves i més proves. Idees, tornar a fer proves. No tenim el material d’en Benito. El demanam. Mentre hi posam peces nostres que es podran, en tot cas, substituir... Ja tenim el cartell, ja tenim la vitrina muntada, ja... Venen les eleccions i no es poden fer actes que es puguin considerar de propaganda... Escoltin, és només una vitrina... Bé...

Fa pocs dies, vaig anar a Ferreries, al Centre de Geologia, a la inauguració de la vitrina sobre Benito Mercadal. N’Agustí Rodríguez en va fer la presentació de l’acte. En Toni Segui, periodista i santlluïser, en va fer la semblança personal. En Bep Quintana va explicar què hi havia a la vitrina, i Simón Gornès, conseller de Medi Ambient, va tancar l’acte.

Ens vam trobar alguns vells coneguts. Excursionistes de les pedres. N’Obrador, alma mater d’aquest acte, qui ens ha empès a dur-lo a bon port. Na Rosalia, la companya indispensable. I una colla d’amics que sempre són on han de ser.

Va acabar tot, com sol passar, amb un bon sopar on, com ja se sap, vam arranjar el món de les pedres.




dilluns, 28 d’agost de 2023

42

 

42

I així ha arribat el moment. N’hi ha que dirien sense adonar-me’n, però sí. Sí que me n’he adonat. També és ver que el temps passa sense que en siguis conscient del tot. Veus que baraten les persones, de tant en tant, ja que no sempre, et veus diferent quan et mires al mirall. Avui notes que tens més canes, avui que has perdut cabell...

I intentes fer una mirada enrere i no veus el principi. Tens flaixos. Veus persones que eren i ja no són. Veus persones que hi eren i ja no hi són. I és que quaranta-dos, dona per a molt.

I sí, enguany, any de la jubilació, ha fet quaranta-dos anys que vaig començar a treballar al Consell Insular de Menorca. Ha plogut molt i de tot.

Record que vaig prendre possessió de la plaça de funcionari després d’impugnar la resolució del tribunal. La impugnació va tenir èxit i la plaça d’ordenança va ser meva. En propietat, diuen, però no l’he pogut vendre. Crec que va ser la primera vegada que vaig dur corbata i americana!

Vaig començar fent feina els capvespres. El CIM era tendre i no tenia seu. Empràvem les dependències de l’Ajuntament de Maó i, és clar, els matins ho tenien copat els funcionaris de la corporació. Prest es va llogar una oficina que havia estat emprada per una entitat bancària que hi havia prop i, anàvem i veníem. La nova seu estava en obres.

No record quan vàrem anar a la nova seu. Sí que el president va forçar el trasllat, ja que les obres s’assemblaven a les de la Sagrada Família: No eren acabadores. Encara érem pocs. El personal de la seu i els de la residència d’ancians i casa infància. Dos estaments que venien de l’antiga diputació. En aquesta seu ja es va incorporar molt de personal entre oficines i serveis. A aquesta primera seu hi van passar diferents presidents. El primer, Paco Tutzo. Després en Tirso Pons, en Berto Moragues que ho va ser només un breu temps per una moció de censura per la fallida d’un dels seus consellers. En Joan Huguet i na Joana Barceló. Amb na Joana Barceló es va fer el trasllat a la seu actual.

Durant aquests temps el CIM va anar creixent i rebent noves competències del Govern Balear. Més personal i més seus fins al dia d’avui on és una de les grans empreses de Menorca.

Per la meva part també vaig tenir el meu periple. D’estar d’ordenança a la seu central en vam desterrar, sí, crec ho puc dir així, a s’ITV fins que aquesta va passar a una concessió. Va ser al moment on es van rebre les competències de Cultura i, a jo, em traslladaren a Cultura i, a l’ordenança de Cultura, el passaren a la seu central. Continuaven sense agradar-los la meva presència, es veu.

A Cultura vaig començar a fer feina amb el conseller Lluís Coll (epd) primer i amb Simón Gornès a continuació. Gornès havia estat substituint la plaça d’arqueòleg interinament, on ens vam conèixer. Després va venir Bep Portella. Amb Bep Portella es va produir un gran canvi amb la meva feina. Va convocar la plaça de vigilant de patrimoni històric que hi havia pressupostada i vacant. Era el moment del tancament de les coves de Calescoves. I jo, vaig guanyar la plaça i, fins ara.

Durant més de vint anys en patrimoni he anat rodant per les terres de Menorca. Controlant jaciments, vigilant obres, redescobrint elements perduts, trobant-ne de nous... Primer botant les parets de manera àgil, darrerament posant el cul damunt la paret i baixar a càmera lenta... He fet milers i milers de fotografies per deixar documentat tot allò que coneixem i, així i tot, no he arribat ni a la meitat...

I ara, s’ha acabat. Ja no hi haurà contracta entre el CIM i jo. El que faci a partir d’ara és cosa meva, de continuar amb les meves il·lusions, de continuar col·laborant amb el patrimoni des d’una perspectiva diferent, amb aquelles persones amb les quals m’he creat amistat, que crec en són unes quantes, on uns puguin aportar els coneixements i l’experiència i altres el que tinguem.

Res. Només són quaranta-dos anys i ara queda aprofitar el que resti de futur.

dimecres, 9 d’agost de 2023

Bon dia

 


Bon dia.

Bon dia, és una expressió que no té res a veure amb la climatologia. Bon dia, és una salutació que donam, sobretot a les primeres hores del matí. Quan ens aixecam si vivim en companyia, quan ens creuam  amb alguna persona pel carrer, quan entram en un edifici... És un costum que ve d’antic i que, a jo, em van inculcar quan n’era petit.

Segons l’hora podem emprar altres salutacions. Bones tardes, bona nit..., però no deim bon matí. Coses de l’idioma.

Quan surt a caminar tenc per costum donar el bon dia a totes les persones amb què em trob, les conegui o no. El port de Maó, és una de les meves sortides a caminar clàssica. Ens hi trobam moltes persones per amunt i per avall. Moltes, com jo, són repetidors. Ens hi anam trobant més d’una vegada.

Així, el bon dia va i ve. Però no tothom contesta. N’hi ha que, de fet, ni et miren. Passen al teu costat com si no hi hagués ningú. No hi ha edat. Joves i majors es reparteixen entre els que saluden i els qui no. Als que ja sé que no contesten, ja no els dic res. Un temps contava les persones segons si saludaven o no. Normalment, guanyàvem els que saludam, però alguna vegada no.

Als nous, sempre els salut. Provar-ho és fàcil i econòmic. I si en alguna ocasió algú em saluda i jo, badant, no contest al moment, em queda un mal gust de boca.

Amb el temps he après que hi ha gent que deu tenir riquesa perquè s’ho guarden tot per a ells i ni el bon dia donen. Aquests, si els guarden, de bon dia, en podran fer una bona confitura, alerta però que no surti agre.



diumenge, 30 de juliol de 2023

Cristina, sa musa de Sant Joan

 Cristina, sa musa de Sant Joan

 

Ja sé. Començar amb “sa”, denota exclusivitat i sé que no és ver. Sant Joan té moltes muses, una o més per a cada persona, cadascuna pel seu moment, però ara, per jo, avui, Cristina és sa musa.

Com ho diria... N’Aina és sa musa de sa trobada, la que pot aparèixer en qualsevol moment o no aparèixer, sempre acompanyada de les seves inseparables. Un dia la trobaràs a la zona des Molí des Cavallitos, un dia a ses Voltes, un dia, simplement, no hi és. Na Sònia és sa musa del no-res. D’allò que esperes pugui ser però que saps segur no serà. D’un vindré a un no puc...

De na Cristina sí pots fiar. Saps que serà allà i què, quan la trobis, tindràs el seu somriure, una abraçada i una besada a cada galta. Sigui quina sigui la situació, la companyia, el moment..., et trobis una vegada o més amb ella, tot és assegurat. A més, saps que hi és, que no falla i que, més prest o tard, la trobaràs al centre de la bulla. Només és qüestió de temps coincidir. La veuràs amb la seva cabellera amollada, borinant al ritme de la música del moment, l’observaràs i..., no l’oblidaràs. Quan et vegi s’abraçarà a tu com si fossis una part més d’ella i et durà volant a fer un tomb pels racons més amagats de la festa.

De fet, me la imagin d’amazona pujada damunt el cavall amb la seva levita negre i amb la guindola a la mà saludant a tothom mentre fa botar el cavall. La veig amb prou força per ser no una “cavallera” sinó com caixera que, fins i tot, pugui posar en entredit allò que alguns diuen, tot i no estar escrit, que no és negociable la seva modificació, i què, com a l’Oest, pugui desafiar al tot poderós Caixer Senyor a un duel de poder i baratar aquest  poder del patriarcat per un de nou on, aquest, sigui diluït i espargit per l’aire on tothom, sigui o home o dona, de sang blava o vermella, de Ciutadella o de Maó, s’impregni d’aquesta nova essència i visqui la festa com una part més de la seva ànima.

Sí. La veig guiant els designis dels homes i de les dones. Dirigint des de dalt el cavall la manifestació del sentir de tot un poble. La veig acompanyada dels seus incondicionals qui li obren pas, davant davant.

La veig a ses corregudes de ses Voltes fent botar el cavall sense perdre el somriure. La veig al caragol de Santa Clara fent el bot de cortesia al davant de l’Abadessa, on aquesta, li transmet de pensament allò de què no afluixis...

La veig al Pla, endevinant en cada carrera s’ensortilla, amb la gernació de gent escridassant, una més, una més..., i la banda acabant el seu repertori de peces curtes...

I  crec que donaria tot el que tenc perquè, aquesta musa, fos de carn i os i no part de la meva imaginació.

diumenge, 16 de juliol de 2023

Vot

 Vot


De fet pens que no és ver.

No pot ser ver.

No m’ho crec!

Els trons,

els llamps,

el vent...

Tot, tot és com ha de ser.

Jo vot, jo no els vot.

i tu?


dijous, 6 de juliol de 2023

L'uet!

 

L’uet!

 

L’altre dia, una companya va fer-me l’uet però, jo, no ho vaig entendre. Em va semblar que mirava guenyo i quan li vaig comentar em va amollar els cans. No li va caure gens bé que li fes aquell comentari, comentari què, per jo, havia estat molt innocent.

Ens vam acomiadar un poc calents perquè, pel que es veu, li havia ferit l’orgull i, tot i no ser la meva intenció, ni de bon tros, s’ho va prendre malament.

Per intentar posar pau i desfer el mal entès, vaig pensar que si podia mostrar-li el que jo pensava era com s’havia de fer aclariríem el problema i que podríem seguir com fins abans. Així que, sense deixar passar més temps vaig fer una recerca per Internet per veure si podia trobar llum. Com fer l’ullet perfectament i, també, com cal, van ser les frases de recerca.

Vaig quedar embadalit de veure els resultats. Entre dos cercadors van sortir més de cent mil opcions! No pensava que un simple ullet dones per tant!

Vaig començar  a repassar aleatòriament diverses entrades per a saber com tractaven el tema. Hi havia de tot. Pàgines que t’intentaven vendre un curs (?) de “fer l’ullet”, d’altres eren, simplement, per fer riure amb vídeos d’escenes on, fer l’ullet, era el tema principal o paròdies d’històries per haver fet l’ullet. D’altres empraven el fer l’ullet com un complement més per a lligar amb una altra persona. Açò sí, molt moderna ja què aquesta altra persona podia ser de qualsevol sexe i condició. Em vaig divertir bastant amb aquesta recerca. De tot em vaig quedar, per una banda amb la definició que posa la Viquipèdia:  Picar l'ullet o fer l'ullet és una expressió facial feta amb un breu tancar d'un ull. Una picada d'ullet és una manera de comunicació informal, en general un senyal que, depenent del context, pot indicar, entre d'altres, una atracció sexual o el coneixement compartit i ocult d'un propòsit. I per una altra amb un parell de vídeos que mostraven com fer-ho.

Ja ho tenia. Havia aconseguit trobar el que cercava. Ara només calia fer-li arribar tot a la companya per a que entengués que el que havia passat no tenia cap importància i què, a més, si volia fer l’ullet bé, era fàcil d’aprendre i solucionar-ho.

Dos dies després vaig rebre la resposta. De mirar guenyo hi ha més de tres-centes mil entrades i, totes, venen a dir que mirar guenyo és mirar guerxo, tenir la mirada obliqua per estrabisme o accidentalment..., etc. Però cap entrada en positiu o sigui que si jo la veia mirant guenyo devia ser que no la mirava bé i que ella no estava disposta a compartir res amb ningú que no la sabés mirar com és.

Ja no m’ha fet més l’ullet.

dilluns, 26 de juny de 2023

Ses bragues de sa veïna

 

Ses bragues de sa veïna

 

Fa un temps, no gaire llarg, he baratat de veïns.

No, no sé ni qui són ni exactament en quin dia van venir a viure a aquest bloc. Ho he notat per la roba estesa. Sí, els veïns estenen la roba al que per ells és un cel obert i per jo un pati. Per tant, no n’és un secret veure quina roba hi ha estesa esperant que el sol i l’aire l’eixuguin.

Idò, des de fa uns dies he comprovat que la roba no és la mateixa que la que penjava fa un temps. Abans hi havia roba, de mascle i de femella, de talla gran, més la del mascle (clar), roba de feina. Roba del que en diríem normal, la que pots trobar a qualsevol casa d’una família de treballadors.

Uep!, no vull dir que els actuals estadants no puguin ser una família de treballadors, que a més tampoc sé quants són, però l’estil de roba és un poc més elaborada, més alegre, més juvenil, més... Tampoc és que sigui un entès en roba i, a més, només la veig penjada quan surt al pati a estendre la meva. El que si puc afirmar és que la talla no seria la meva ni de bon tros.

Fa un parell de dies vaig trobar unes bragues al pati, enterra. No puc assegurar de qui eren, però, pel que hi havia als estenedors, vaig suposar, eren de la nova veïna, o noves. Eren unes bragues fines, amb transparències, pot ser de les que anomenaríem d’encaix. Una peça per un cos jove.

Com sempre faig en aquests casos de roba caiguda, la vaig deixar al reblador de l’escala perquè, de qui fos, la pogués recuperar. Crec que és per l’únic motiu en què sobrepàs el que és l’entrada comunitària dels pisos arribant a l’inici de l’escala que du als pisos superiors.

Dos dies després, hi havia unes altres bragues al terra del pati i, des d’aquell dia, cada dia hi ha unes bragues diferents. Encara no sé qui hi viu a aquest pis, però començ a sospitar que no és que caiguin, ja que en un parell d’ocasions no hi havia roba estesa als estenedors, sinó que la deixa caure aposta.

Tenc curiositat per a saber qui hi viu. Com és ella o com són sí és que hi viu més d’una persona. Quin és el color dels cabells i si els du curts o llargs. M’agradaria saber com són els seus ulls... I sí, per curiositat. Tot i que crec que ella pot tenir aquesta actitud provocadora ves a saber per quines intencions. La meva és, per la meva condició, simplement curiositat.