divendres, 12 de març de 2021

Sibarites

 

Sibarites

 Era el tercer diumenge de juny i, com ja feia un grapat d’anys, sis Joans es tornaven a trobar. Ja havien perdut el compte dels anys que feia que, aquest dia, el tercer diumenge de juny, es reunien per celebrar l’entrada de l’estiu. El que els sis fossin Joan i que la seva onomàstica en fos propera era, simplement, una casualitat. Ells no n’estaven per aquests romanços... Tampoc els agradaven les aglomeracions, sols volien compartir uns moments de plaer amb els companys de fatigues de sempre.

Ningú recordava com havia començat. Simplement un dia es van trobar per a dinar, era un dia qualsevol i, a la sobretaula, van discutir, de vegades acaloradament, sobre cuina. Tots volien demostrar que en tenien coneixement, que tenien un exquisit paladar, que no els podrien enganar donant moix per conill!

Cadascú defensava la seva opinió sobre quina era la millor manera de preparar cada especialitat en concret. Tocaven la majoria d’aspectes que un es pot imaginar, quant a la varietat de menjars. Tots deien conèixer els secrets més elaborats de la cuina de s’àvia. Tots en tenien una manera diferent i específica de preparar cadascun dels seus plats  i, clar, cadascú el valorava de dalt de tot!

Ho van discutir tot, des del plat més simple al més complicat. Des del més econòmic al més car. D’aquell que n’està disponible tot l’any i, també, d’aquell que només es pot assaborir durant una petita temporada. De cercar espàrecs i caragols. De la varietat de bolets que es poden emprar a més dels coneguts esclata-sangs, gírgoles i cama-seques. De les diferents espècies d’aviram que es pot caçar. Del peix, tant d’escata com als mol·luscs que es poden pescar, si un té sort, amb el volantí des d’una barca. De la varietat de les verdures, hortalisses i fruites amb el gust tan nostre. De les plantes aromàtiques i comestibles que es poden trobar arreu de l’illa.  Dels mariscs, aquells que abans anaven a cercar i ara s’ha de comprar. La carn, de la criada a la terra i què, el carnisser, n’ha de saber fer els talls correctes perquè, al menjar-la, no faci nirvi. I el vi...

 En fi, discutien per a saber qui era el més sibarita.

 I sí, així havia començat. Primer ho van fer amb una trobada anual a cada època de l’any per a poder assaborir tots els productes que oferia l’illa, tant de terra com de la mar. Tant naturals com elaborats. Es trobaven, segons el menú, a una caseta de vorera o d’hort on preparaven el dinar. L’únic que compraven, a més de la sal i l’oli, eren les postres, una degustació de miniatures d’una pastisseria, i el vi, d’algun celler, normalment i sempre que era possible, ambdues coses del terme municipal on eren.

Els anys havien anat passant i, al final, acordaren fer-ho sempre el mateix dia, així no havien d’estar mirant a qui anava bé i a qui no. Tots sabrien amb antelació quina data reservar. També pensaren que ja era hora de gaudir no sols del que ells sabien fer sinó, també, del que feien els altres. I per tant van començar a rodar pels restaurants de l’illa per aplaudir, o criticar, les excel·lències gastronòmiques que es brindaven.

I, de cada dia, el paladar era més fi, més exigent. Fins i tot van elaborar una taula amb uns criteris per valorar cadascun dels tasts que anaven fent, i que després compartien amb qui els volgués demanar opinió. També anaven resseguint les notícies que sobre gastronomia es publicaven a l’illa o sobre restaurants de l’illa i molt especialment les activitats dels clubs gastronòmics i de l’entitat “Fra Roger, gastronomia i cultura”. I, avui, avui tocava. Després de diverses consultes, en Joan, s’encarregat d’organitzar el dinar d’enguany, s’havia decidit per anar a Sant Climent. Ningú hi va posar cap pega. Hi havia bones referències i, a Sant Climent, amb tots els bons restaurants, encara no hi havien anat.

La primera impressió de la trobada ja va servir per fer les primeres bromes. Tot i que algun s’havien anat veient, altres feia un any que no coincidien i, clar, allò de què has perdut el cabell, de què no aconsegueixes amagar la panxeta, que si les canes... Bromes totes elles per fer entrar en calor i tenir més ganes de refredar-ho amb un bon panxó.

Havien demanat una taula un poc separada per tal de no molestar en cas que, com és normal, el menjar i el beure, els fes rallar un poc més fort de l’habitual. No volien estar pendents de res, només de gaudir del menjar i del beure i també, clar, de la companyia. Una taula baix una mitja ombra entre dues oliveres va ser el lloc indicat.

Ja asseguts i col·locats, el cambrer va arribar per a informar del menú i de la carta i per, en el seu moment, prendre nota de la comanda. Ells van dir que passaven de menú, que per un dia que es trobaven ho havia de valer.  Que els interessava les especialitats de la casa cuinades amb productes de la terra, però abans d’escollir, voldrien tenir una informació més acurada que només llegir-ho a la carta.

El cambrer els va entendre i es dirigí a cercar al cap de menjador, persona que els podria informar detalladament de tot el que els interessava. Aquest no va tardar gaire a arribar.

Els saludà i, amb aquell aire d’entès, els va atendre. Els comentà, sense perdre mai el somriure, que tenien per triar un bon sortit de plats tant per fer un primer i un segon clàssic com per anar a una cosa més variada, com una picada d’entrant i una graellada especial menorquina, graellada que ell recomanava. Però perquè poguessin elegir sense pressions, els presentaria  primer els plats que podien triar i després en què consistia la picada  i la graellada menorquina.

D’entrants podem començar per les típiques ensalades, tot de producte santclimenter, de la zona de Torelló, tomàtics, cebes, pastanagues, olives i taperes de Binicalaf. Ensalades que es poden fer al gust, afegint o variant ingredients: ruca, pebre, api, betarràvec... Podem seguir amb un oli-aigua clàssic, una sopa de fredolics, una sopa de ceba, uns caragols amb cranca, macarrons amb conill, un pastís de carabassó o unes albergínies farcides, de carn o de peix, musclos al vapor, sopa de peix o caldereta de llagosta...

De segon disposam de totes les carns i peixos del temps a la planxa. Avui ens han duit uns quants cap-rojos que a la sal queden exquisits.  A més tenim de cuina el pop amb cebes, la perdiu amb col, queden, de moment, un parell de cegues, perol de gall amb patates, calamars farcits al forn, les típiques patates fregides amb ous estrellats, ronyons amb ceba i llengua amb taperes. Tot per llepar-se els dits! Segur que em deix alguna cosa que també podran veure a la carta...

Ningú no deia res. Al responsable de menjador se’l veia segur i amb ganes de seguir explicant i, ells, només escoltaven i assentien. Ja s’ho estaven menjant mentalment!

Però dit açò, seguesc recomanant els entrants i graellada especial menorquina. Els entrants són petits plats per a fer un tast d’un seguit de productes de terra i mar a elegir. Els plats van sortint a mesura que l’elaboració és feta, ja que uns necessiten més temps que els altres, a la vegada que dóna temps per a la graellada final. Avui, per l’entrant comptam amb un tast de formatge de Menorca. Es pot triar entre els de Biniatzen, Son Vives o d’Algendar, aquest de Sant Climent. També es pot fer un mixt. Un tast d’embotits d’Alcaidús: Car-i-xulla, camot i sobrassada. Unes torrades de pa de pagès amb formatge i mel. Unes torrades amb escalivada. Escopinyes gravades, aquestes crues i garantides per haver-hi passat el corresponent depurat. Peus de cabrit i musclos a la planxa. Sí, els musclos també a la planxa, no és el més comú, però fets al punt, el seu gust a mar és indescriptible. Dàtils al vi blanc...

A la graellada començarem amb uns quants productes de la terra com els espàrrecs i boles variats, albergínies i carabassó, ceba i tomàtic. Seguirem amb els productes de la mar, gamba vermella i escamarlans, calamar i sípia, i anfós. Per acabar unes costelles de cabrit, morro de porc i uns anells de mitjana  de vedella vermella. Ho preparam amb anells per aconseguir una cuita més ràpida, però prou grans perquè l’interior quedi amb el seu suc.

Aquests plats els acompanyam, primer amb un vi blanc amoscatellat de Ciutadella, que amb la seva dolçor fa de contra gust als sabors de terra i mar. Per acabar amb un vi negre de sa Cudia que és de gust i olor agradable però amb bastant de cos. Per descomptat, a la carta hi ha un ample assortit de Vins de la Terra.

No podríem acabar aquest bon àpat sense comptar amb unes bones postres. Gelats casolans, un d’especialment recomanat de figues de moro, pastissos de formatge i llimona, púdings i flams. I, també, rebosteria de pastisseria...

Tots estaven esglaiats. Havien sentit comentaris, però no esperaven tanta varietat i, a priori, tanta qualitat. S’ho haurien de rumiar bé el que volien. Tot impossible, però, que descartar?

Així que un dels Joans va dir: ─Mira, mentre ens ho pensam podríeu dur unes raoles d’ortigues que he vist a la carta i unes cerveses de Sant Climent ben fresques.

─Ho sent. Va dir el responsable del menjador. Tenim cerveses de les marques més conegudes, i alguna d’estrangera, però de Sant Climent, no.

En Joan que havia fet la comanda va aixecar els ulls, sorprès, i digué:  ─Però si la cervesa de Sant Climent és com La Casera!

─ Que vol dir que és com La Casera?

─ Que si no hi ha Cervesa de Sant Climent, ens n’anam. S’aixecaren de sa cadira i abandonaren el local. Ja trobarien un altre lloc per a dinar. Ells eren sibarites i sabien ben bé el que no els podia faltar!!

dilluns, 9 de març de 2020

Aixecar-se prest


Aixecar-se prest

Avui...
Avui m’he aixecat d’hora,
més prest del necessari però, la son m’ha fuit i, la conec.
i m’acompanyarà tot el dia però, ara, ara no.
He fet temps davant l’ordinador, el pa encara no és cuit!
La música a poc volum -el veí no en té culpa del meu insomni-,
repassant imatges de la meva personal història.
A l’hora, surt a comprar.
És fosca negra, just una petita llum il·lumina el camí cap al forn de pa.
Al cel, per damunt les cases, s’entreveu un fil de lluna creixent.
Tanga de lluna, l’anomèn jo.
El pa és calent, la seva olor ompl el camí de retorn a casa.
I ara..., què...?
Agaf la màquina de fotografiar, mai se sap, i torn al carrer.
No tenc cap direcció predeterminada. Caminar, observar, deixar anar el pensament...
De fet, m’agradaria més dormir però, una vegada aixecat,
m’agrada ser al carrer.
He baixat per la costa de sa Plaça i m’he assegut a un banc de s’Arravaleta.
Pel camí m’he creuat tan sols amb dues persones.
-Bon dia, els he dit, però de cap de les dues, he rebut resposta.
Una costum molt econòmica que s’està perdent el donar el bon dia.
...De fet, ha vegades m’he demanat fins quina hora  -sí és que n’hi ha una-, o fins quin límit territorial, -sí és que es pot definir-,  s’ha de dir el bon dia perquè, a les 11 del matí, per exemple al carrer Nou, podríem quedar secs de tan dir-ho...
El banc que he triat ha estat el de devora l’estàtua de la dona entrada en carns, així puc observar bé els dos carrers, el Nou i el de s’Arravaleta.
Poc temps ha passat i veig dues persones. Pel seu caminar és clar d’on venen.
Ni em miren! Van fent el seu camí rallant fort. No sa n’adonen de l’hora. Ells són al seu mon particular.
Obren el bar que tenc a l’esquena. L’olor a cafè m’arriba i em fa pensar que no l’he pres en sortir de casa.
Just clareja un poc i veig les primeres dones que van cap a la plaça.
N’hi ha que es neguen a baratar els costums i, aquesta, personalment me sembla bé.
A poc a poc, la claror creix al mateix ritme que el moviment. També el soroll.
Assegut al banc, entre pensaments i somnis, entre cabòries i observacions, m’ha passat el temps.
Ja és de dia. És hora de tornar a casa. Segur que la son prest vindrà a fer-me la visita.

dilluns, 30 de desembre de 2019

Rars pensaments


Passejava per una vorera de carrer ampla, possiblement més ampla del necessari però açò, no ve al cas. De sobte em vaig trobar amb un caramull de llosques arreplegades prop de la façana d’uns pisos. No és que haguessin buidat un cendrer, no, almanco quatre o cinc! Allà, totes les llosques juntetes en assemblea. Es veu que no eren del mateix fumador, ja que hi havia marques de tabac diferent i, pel que sé, aquests en són fidels.
La veritat és que no sé quin gust deixar la vorera així. Vergonyós!...
I, mira per on, vaig recordar que no feia molt vaig sentir dir a una persona quan li van recriminar que tires un paper al terra que ho feia perquè així els operaris de neteja tindrien feina...
I, així, cavil·lant, cavil·lant, el meu cap va començar a donar-li voltes i més voltes al fet de trobar aquell caramull de llosques al damunt de la vorera. No m’ho podia treure del cap. No hi ha explicació. Només havia estat una imatge visual mentre caminava però, jo ja no les veia a les llosques i, aquestes, seguien emprenyant per a dins del cervell.
I vaig començar a rumiar que potser estaria bé què, fos qui fos l’autor (o autors) d’aquest disbarat, tot imaginant que en seria una persona amb el mateix pensament de donar feina als altres, el que es necessitaria és que un lladre entres a casa seva a robar mentre tenien el sopar al foc i que se n’adonés quan, aquests ja fugien pel balcó, i què, en les frisseres per impedir el robatori, caigués des del segon pis quedant mal ferit a terra damunt la vorera. Mentre, el foc de la cuina sense vigilància, prenia la paella i d’aquí cap a la resta del pis... Un veí, que passava pel carrer en aquell moment, va observar la caiguda i va atracar-se. Mal ferit però viu el va avisar del robament i el veí va telefonar a l’ambulància i a la policia. Mentre esperava va veure sortia fum i alguna flama del pis i també va avisar els bombers. Va ser prest i allà hi havia un caramull de personal fent feina. L’ambulància posa el ferit a la llitera i, cap a l’hospital a tota pastilla que allà, ja aguardaven els metges de guàrdia. Els bombers atacaven el foc mentre la policia esperava per a poder actuar i mirar d’esbrinar qui eren els lladres.
Ja a l’hospital, al quiròfan cinquè estava a punt per a realitzar la intervenció quirúrgica. El traumatòleg, l’anestesista, les infermeres..., tothom era allà per intentar salvar la vida de la persona que acabaven de posar a la taula d’operacions... Malgrat tots els esforços, no se’n va sortir. Només quedava passar avis a la funerària perquè acabes la feina.
Açò sí, i segons els seus principis, de feina, n’hauria donat molta...
I tot açò, per unes maleïdes llosques! El meu cap, amb el seu pensament -que no és el meu-, em juga moltes males passades.

divendres, 8 de novembre de 2019

U-u-tres



I tot va començar a classe. Sí, a classe. Es va plantejar una feina de grup. Havíem de cercar una de les moltes barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda, de donar un possible remei i fer-ne una presentació a manera de projecte (descripció del problema+solució proposada). Com podeu entreveure el curs és de llenguatge de signes.

El debat en grup era un guirigall. Vam pensar amb les urgències, sense definir. Solament una urgència qualsevol (foc, accident, pèrdua...). Tothom en deia la seva i, de la solució, ja no dic. Cadascuna més psicodèlica que l’anterior. A cada situació comentada en proposàvem una o més solucions però, aquesta, a la vegada, ens creava una situació més complicada i, la solució, no arribava a tot. Bé, va acabar com va acabar - no hi havia més temps-, amb proposta i solució inclosa.

Vaig tenir la sensació que volíem abordar tota la problemàtica de les barreres que tenen les persones amb problemes d’oïda i donar-li una solució conjunta com si comptéssim amb una vareta màgica que fes, un, dos, tres i..., problema arranjat. I quan pensàvem teníem una solució, encara que parcial, li donàvem més i més voltes i li cercàvem més problemes i més pegues com si volguéssim que, al final, el toro, aconseguís enganxar al torer!

Ara, amb un poc més de calma i posant els peus en terra, he tornat a reflexionar sobre el tema. He de dir que és molt difícil posar-se en el lloc de la persona que té el problema i saber quina és la solució que necessita. Moltes vegades només ho podem intuir. També tenc clar que no hi ha remeis màgics, ni per aquest ni per a molts altres problemes però, sí que poden existir petits gests en què es podria fer la vida, o alguns moments d’ella, més fàcil. I alguns d’ells amb una inversió raonable.

D’aquí el títol u-u-tres. A les Illes, tenim present que quan hi ha una emergència podem cridar el telèfon 112 i què, a través d’aquest, podem comunicar qualsevol incidència, ja que ells derivaran l’actuació segons en  sigui la necessitat.

Per tant ja hi ha un servei per atendre les urgències. No s’ha d’inventar res. Sols s’ha d’ampliar les mires del que ja tenim.

Les persones amb problemes d’oïda no ho tenen tan bo de fer, no poden cridar a 112 com nosaltres però..., perquè no poden cridar al 113?

Imaginem per un moment que el cream. Com seria aquest servei? Idò igual que el 112 amb les següents distincions: la persona que rep la trucada ja sabria que qui ho fa és una persona no oient. Per tant la comunicació ha de ser visual. És necessari idò que ambdós telèfons tenguin no només so sinó també imatge. Pot ser la persona que atén el telèfon no coneix el llenguatge de signes (tot arribarà), però podrà comunicar-se ni que sigui amb una pissarra o signes inventats encara que només sigui per dir a l’interlocutor que ja està fent passes per a tramitar la seva petició, cercar la solució al problema, contactar amb algun intèrpret..., el que faci falta.

No ha de ser ni molt difícil ni molt car que el 112 tingués terminals amb aquestes condicions i que el personal rebés el reciclatge pertinent per a resoldreu aquestes possibles cridades. Més qüestió de voluntat que tema de pressupost. Crec.

 Ara per ara, possiblement, només seria factible amb un telèfon mòbil d’aquests que empra la majoria de persones avui en dia, o amb una tauleta, o... Ja sé, no tothom el té però... Sí, ja sé, no soluciona tota la problemàtica de comunicació ni tant siquiera per a les urgències però..., en seria una passa més. O vosaltres també voleu que ens agafi el toro?



dijous, 31 d’octubre de 2019

Musa


Musa

He trobat la musa! No m’ho podia creure però, sí, l’he trobat. Va aparèixer davant els meus ulls en un moment en què res esperava. Va sorgir del no-res però, des del primer moment, va fer emergir tots els sentits, fins i tot aquells que estaven més apagats.

Alegria, goig..., indescriptible. No tenia cap dubte de què, mentre ella fos present, no em faltaria la inspiració. De fet, el cervell, ja estava maquinant fulls i fulls plens de paraules lligades i, encara, no ens havíem dirigit la paraula.

Quin somni! Mai m’ho hauria imaginat! Volia..., volia tantes coses... Volia poder escriure tantes històries, voldria expressar els meus desigs, destriar els meus sentiments...

El moment era clau: la posta de sol. Que més podia demanar. El cor bategava a tot drap... Ara, ara és la meva...

I així, així com va arribar,

                                     la musa,



 s’esvaí com els darrers raigs de sol

dijous, 26 de setembre de 2019

Agombolat


Agombolat

Una vegada més estic a punt de no complir amb el meu compromís amb jo d’escriure, almanco una vegada al mes, a aquest blog...

            És curiós veure com el temps passa a una velocitat indescriptible. M'he adonat que l'energia em fuig amb els animalons, els “bon dia”, les pedres i els forats... I, açò, no és dolent, és una manera de viure la vida, però, jo, vull complir el meu compromís amb la meva persona. Tan difícil és?

             Cada dia que passa, el temps d’aquest, m’agombola tot el cos creant una capa que s’ajusta com una altra pell. Cada dia, cada dia. La not aquesta pell!

            Pot ser, la musa de les lletres, és de vacances o, per les raons que siguin, no passa pel meu cervell. Pot ser, també, que quan vol entrar reboti en aquesta capa que em cobreix. Dec ser, amb tantes pells, com una ceba de temps! No ho sé...

 Pot ser que, el dia que l’obri, en faci plorinyar a algú!





dimarts, 27 d’agost de 2019

Esfinx




Menorca terra de gegants. Sí, de gegants, o açò, és el que ens diuen les velles històries.
Ja sé, avui costa de creure però, és el que, de generació en generació, s’havia transmès d’avis a nets fins que la modernitat ha robat el sentit d’escoltar aquestes històries.
I sí, així ho contaven...
Fa molts d’anys, molts, molts d’anys, a la terra hi havia gegants. Persones molt especials i amb molta força. Els agradava modelar els paisatges al seu gust, mesclant tipus de roca, de terres, de vegetació... Aquí més alt, aquí més baix, aquí un solc, aquí aigua... I va ser així que feren el que ara coneixem com Menorca, la nostra terra.
I quan ho tingueren tot modelat quedaren embadalits. Havien creat un edèn! Ho consideraren com obra dels déus!
N’estaven enamorats de la seva creació, del seu jardí, tant, que només feien que admirar-lo asseguts a la roca i, així, amb la contemplació, la matèria viva i la roca, es fongueren, s’integraren, transformant-se en una part més del paisatge.



Molt de temps després vinguérem els primers humans i, quan descobrirem aquesta terra, no ho dubtarem, i en férem d’ella, la nostra morada.
En primer, els canvis eren petits. Adaptarem el jardí a les nostres necessitats de manera que, aquestes,  necessitats no desbaratessin el jardí. Respectàvem l’entorn. No podíem ni volíem malmetre els que ens donava vida...
De cada vegada, més i més humans volen viure en aquest paradís i no sempre ho feim respectant el que havien creat els gegants fent malbé indrets que difícilment es recuperaran.
Les ferides no són per una evolució natural, són provocades per cobdícia, per un afany de tenir per tenir, destrossant, més del necessari, el territori i aquest, la terra, la pedra..., començà a gemegar.
Les ferides, de cada vegada més profundes, fan mal i, el jardí, inquiet, es queixà.
No ens adonàvem però, la pertorbació era tan gran que despertà els creadors.
Aquests també en sentien les punxades i, amb aquestes molèsties, començaren a deixondir-se.
El procés de despertar-se no sé quant de llarg serà però, a algun d’aquells gegants, ja se li nota la seva fisonomia.
Pot ser, fins i tot, arribi a temps per a salvaguardar aquest paradís!