No pens amb el blog. No és que escrigui gaire, però si a més no hi pens... El temps passa i passa sense adonar-me'n. Tres mesos ja! Aquest escrit el vaig presentar al Premi de Narració Curta i, com era d'esperar, no va ser seleccionat. Ja ho tornaré a provar.
Sorteig de l’ONCE
Hem quedat per berenar. Fa temps que no ens veiem i fer una
trobada amb un bon cafè acompanyat del que ens vingués de gust seria una bona
manera de posar-nos al dia.
No m’agrada sortir de casa. Un berenar tranquil: torrades
amb alvocat, un poc de pernil salat, un cafè amb llet descafeïnat, la ràdio de
fons o simplement el silenci, però avui toca carrer.
Hem quedat que em passaria a cercar a la rotonda de
l’Esplanada. M’agrada ser puntual. No em molesta esperar, però sí que m’hagin
d’esperar. He arribat d’hora. He aprofitat per a contestar uns quants missatges
del WhatsApp. Qui m’ha de venir a cercar no sol esser tan puntual, igualment jo
he estat al lloc indicat per un si de cas. He tingut temps de revisar el correu
electrònic i esborrar els innecessaris i he continuat esperant.
Mirà les persones que passaven pel meu davant. Cadascuna
amb la seva història. Unes frisen com si no hi hagués temps per a res. Altres van
comentant el no sé què. No prenc atenció als seus diàlegs, no n’he de fotre res
del que es puguin dir. Altres s’aturen a
la cafeteria del costat. De fet, hauríem d’haver quedat allà. Sabent qui em
vindrà a cercar, continuaria esperant, però ho faria assegut i amb un cafè al
davant.
D’altres s’aturen per a comprar algun bitllet de l’ONCE d’alguna
de les diverses possibilitats que té aquesta organització. De fet, hi ha prou
interès, ja que en algun moment hi ha cola per comprar.
No sé, tal vegada n’he de comprar algun jo. Se’ls veu amb
cara de satisfacció i esperançats.
Potser invertir un parell d’euros i, qui sap, fer realitat
els meus somnis. Ho provaré, però no amb el rasca, no, jo vull el gros, el que
tengui més caixa, fins i tot el que tengui més bote.
I així, com si res, començ a imaginar. Xofer! No tornar a
conduir mai més. Una telefonada i el cotxe a la porta. Res d’estrès per a cercar
aparcament.
Un lloc! Sempre m’ha fet il·lusió un lloc, a més, en tenc
un que m’agrada molt. Té de tot!
Sí, en faria una gestió equilibrada amb l’ús públic i
privat. Limitar els abusos en la recollida d’esclata-sangs, sense caça. Passejar
a peu i sense cans. Bicicletes i cavalls, al Camí de Cavalls.
Recuperar els elements del lloc. Aljubs, torrents,
barraques... Tot ha de retornar al seu us original. Vaques menorquines.
Sementers vius altra vegada.
Esparegueres als roquissars i caramuixes pels caragols. Sal
de cocó a la costa. Permisos? Ja hi haurà qui els tramiti.
El casat, senzill. Cuina, foganya a la biblioteca, oficina
equipada... Ja ho té, per açò m’agrada aquest.
Dos cops de clàxon em tornen a la realitat.
Veig com al punt de venda de l’ONCE estan donant una
butlleta a una senyora. Potser la del meu premi. Ningú me’l prendrà!
Crit amb desvari i empeny de mala manera a tots els que hi
ha a la cua. Perd el nord. Punyades. Tot se’n va en orris! Ve la policia i
l’ambulància. No poden amb jo. Estic fora de control. Els sanitaris
aconsegueixen posar-me una injecció, un calmant. El cos es relaxa. Que he fet?!.
Ja a l’hospital m’indiquen que, amb medicació i descans
tornaré a ser jo.
Però jo no vull ser jo. No vull continuar sent un
putifeiner.
Jo vull el meu lloc!
