dimarts, 23 d’agost del 2016

Història possible.

Història possible.


Era primavera avançada. Els vaixells navegaven per les tranquil·les aigües de la Mediterrània occidental quasi en llibertat. El cors n'estava a l'aguait i, tot just veia unes ballumes, ja aixecava vela i cap a sa feina. I, aquesta, ho era terra de corsaris.

Els continus canvis d'autoritat no facilitava, però, la feina. A cada canvi de bandera, a cada nou aliat, s'havia de dirigir la vista cap a un altre objectiu. Quan s'agafava una presa, l'autoritat vigent havia de declarar si el botí era legal o no.

Per açò, el vaixell de bandera genovesa, estava amarrat al norai a la sortida de la cala de Santandria. Tot esperant que el Governador de l'illa els concedís la llibertat i poder, així, recuperar el vaixell i resseguir viatge cap a Barcelona. La carrega, un grapat de materials de construcció, sobretot marbres i eines, i una colla de picapedrers. L'obra, segur que no era menor.

Mentre feien temps, un dels picapedrers, va voltejar la cala. Va observar la feina de picar la pedra que s'havia fet en temps passat obrint tot un seguit de coves per enterrar els seus morts. N'hi havia de bastes, grolleres, inacabades però, en alguna, hi va observar la feina ben feta de qui sabia emprar les eines, de per a qui, el més petit detall, era important. Ho reconegué i somrigué.

En tornar al vaixell va agafar les seves eines i deixà gravat, allà, prop del norai, la seva senya, com volent dir que l'antic picapedrer podria haver estat un més de la seva quadrilla i que, la seva feina era com si fos d'ell.

El Governador de l'illa va donar la presa per il·legal i pogueren resseguir el viatge. Mai més tornaren.

* * *


El 2005, fent una prospecció a sa cala per intentar esbrinar quins elements de patrimoni hi havia a la zona i poder, també, delimitar la necròpolis, vam trobar, picat a la roca, prop d'un antic norai, un signe lapidari. El signe és igual que el que es troba a la Catedral de Sant Esteve a Viena i conegut amb el nom de Quatre de Cifre. Qui sap qui el va picar i per què.


diumenge, 7 d’agost del 2016

Besada eterna

Besada eterna

Era una història d'amor.
Una història d'odi entre famílies.
Una trama repetida una i
altra vegada, al llarg del temps.

Una història d'una jova enamorada
d'un jove enamorat,
d'unes famílies enfrontades.


Una història sense futur.
Els sentiments clamaven
per la llibertat d'elegir,
per una possibilitat.

Res hauria d'impedir
el desitj d'un futur en comú,
de viure la felicitat,
de deixar una nova llavor
a aquest món nostre.

Però la història,
ai!, la història, 
és la que és i,
com altres vegades, 
ens mostra la nostra essència.
La història no fou possible.






La lluna n'era un testimoni mut
de les inquietuds, dels sentiments,
del patiment...
No pogué, però, quedar indiferent i,
tot i la prohibició a la interferència,
intervingué.











En recollí de la besada
la força, el desig, la desolació,
els sentiments, la vida...
Ho recollí tot, 
tot el que va poder i
ho convertí en pedra,
perquè tothom pogués admirar
l'amor de la parella 
en una besada eterna.