Caquis
No
sé per què m'ha vingut aquesta paraula a la ment però de fet, fa
dies que em roda. Potser és perquè, des de fa un temps, no trobes,
a les botigues, aquells fruits vermells, fràgils, dolços... que
tants records d'infantesa m'evoquen.
I
sí, tenc el record d'un arbre gros, molt gros -s'ha que dir que jo
era més petit, bastant més petit-, que omplia una part important
del pati de la casa on habitava i que, quan arribava la tardor, dins
la fullaraca verda anaven apareixent unes boles vermelles de les
quals en donàvem bona compta. Eren grossos, dolços, fràgils i
bons, molt bons. Record també que, quan les boles eren de color
verd, solíem enverdinar les parets blanques del pati amb gran
disgust per part dels pares. Era un moment de rifa de galetes!
També
record l'arbre de davant del casat des Canaló on, el recordat l'Amo
en Joan, ens en deixava agafar per menjar quan coincidia la nostra
estada a la casa i el moment de maduresa del fruit.
I
sí, el Diospyros kaki, és un fruit que m'agrada i molt. Però
l'autentic, no aquest que trobes ara tractat, que no és que no sigui
bo però, no és el mateix. M'agrada l'original, sense complementar
i, m'agrada tant que, de fet, n'he regalat algun arbre tot pensant
que, com més n'hi hagi i, sobretot, proper, tindré més
possibilitats de gaudir-ne. I ara, que s'atraca temps de presents, no
descart el que insistesqui amb regalar el mateix.
Pens
però, que he de modificar les condicions. Estic per només regalar
el noranta per cent de l'arbre. Pot ser, així, garantiré la
propietat d'una part del fruit. No sé per què m'ha vingut aquest
pensament...