Era una persona innocent, molt innocent, i els companys ho sabien. Sabien que li costava entendre les paraules de doble sentit, les indirectes, molts d'acudits... Ell no entenia perquè els companys reien de coses que no tenien ni gràcia ni sentit i, quan algú intentava donar-li raons, tampoc ho entenia. Moltes vegades rallaven del paquet. De si paquet per amunt, de si paquet per avall. Rallaven del paquet que duia tal o qual persona. Era un tema recurrent i, de fet, quan es treia aquest tema hi havia mirades malicioses encreuades... De fet va necessitar molt de temps per entendre de què anava el tema. No el va sorprendre, però tampoc en va fer molt de cas. Va seguir com si res. Com si el tema no anés amb ell. Com si encara no ho entengués. I tenia un motiu. No en volia rallar del seu paquet. No volia ser, una vegada més, motiu de les rialles. Ell sabia que més que rallar de paquet, en el seu cas personal, hagués fet millor rallar de targeta postal...
Silencis. Tot són silencis, paraules mudes. I més silencis. -gestos als cecs, sorolls al sords, com els silencis- Animes perdudes. Sentiments. Infinits silencis.