dijous, 28 de març del 2013

Tota sola


Si, tota sola.
Ella ho sap.
No te por.


Sempre ha estat així.

Sap que és necessari.
Que l'esforç ho val.
Suportarà l'aridesa,
el sol rocallós.
Aguantarà el vent,
la pluja,
qualsevol inclemència
del temps.

El futur és a les seves mans.
El futur en depèn d'ella.
I tota sola,
el guanyarà,
com fins ara ho ha fet.

dissabte, 16 de març del 2013

Tot sol


Havia llegit diversos escrits al blog de de Béjar. Me sorprenia el que captava en molts d'ells: insatisfacció. Bé, més que pels escrits en si, als comentaris que, seguidors del blog, anaven deixant als mateixos.  M'estranyava però no, no hi havia dubte. Molts d'aquests cometaris feien referència al grau d'insatisfacció obtingut amb la relació sexual amb les pròpies parelles. També em sorprenia el ventall d'edat dels que deixaven l'opinió, tot i que no tothom ho especificava, ja que girava entre els quasi bé quaranta anys fins els cinquanta cinc. 

Em feia creus que dins les persones disposades a dir la seva públicament, encara que de forma anònima, hi hagués tanta unanimitat. I l'edat! Si, possiblement, és una de les millores!. Ja sé, totes les edats son bones però, dins aquest tram, es viu diferent, es cerca una relació diferent. És una edat on la resposta del cos, i no només en la sexualitat, és optima. S'ha madurat ja en quasi tots els sentits -dir tots, pot ser, seria massa-. Però és el que la gent comentava.

I així, sense pensar-hi, va venir la inspiració. I si jo m'oferís per a suplir aquestes mancances? Pot ser podria ajudar a algú a ser un poc més feliç i, a la vegada, pot ser també ho seria jo. Tenc temps, cap compromís, dispòs de vehicle, d'espai, puc viatjar, cuinar...

Sense rumiar-ho gens, vaig posar un comentari, on garantint la confidencialitat de la cita, em declarava disposat a intentar ser la solució a la insatisfacció que es manifestava. No garantia res més que ho intentaria amb la voluntat de servei cap a l'altre persona. La cita podia ser per una o més vegades, només demanava una cita prèvia per a trobar aquell mínim de filing que ens permetes, en el seu cas, dur endavant el motiu de la trobada. Jo em comprometia a estat disposar un mínim de tres cites, no obligatòries per l'altre persona, ja què, de vegades, quan algú no es coneix, pot faltar-hi la complicitat i la confiança necessària per assolir la fita. A més, amb aquesta cita, la possible persona interessada sabria que no som cap Ronaldo i podria, si així ho considerès, rebutjar tirar endavant la trobada.

El comentari va ser contestat tot just va ser publicat. Va córrer més de presa que la pólvora. N'hi havia per a tots els gustos. Alguns eren per a saber com contactar. Altres eren directament insults. El problema va venir quan, no sé ben bé com, algú va filtrar la identitat. Ara era un personatge públic i tothom, -bé, molts-, em mirava en passar per carrer i, cada vegada que m'aturava per a donar qui va a una persona del sexe femení, els altres vianants mostraven un somriure com si haguessin descobert alguna cosa amagada. Vaig tenir no poques amenaces de persones que no volien m'atraques a la seva parella. No podia, ni tan sols, aturar-me per saludar a ningú.

Ara, després de mesos d'haver tancat totes les comptes de les xarxes socials, no tenc opció de compartir res amb ningú sense que algú altre tregui les seves equivocades conclusions. 

Ara, i per culpa de no saber valorar el poder d'aquestes xarxes, més que mai, estic tot sol.

dimarts, 5 de març del 2013

Arqueologia experimental


No sé ben bé com però, sense adonar-me, he estat particip d'un petit projecte d'arqueologia experimental que ha duit a terme Amics des Museu de Menorca.

Res, una cuita de ceràmica per a intentar entendre com ho devien de fer quan encara no existia Internet.

De primer ja hem tingut la feina d'anar a cercar els materials, l'argila, a dos llocs diferents, amb cotxe clar, no com fa tres mil anys. Després, arreplegar uns quants macs de ses Olles per emprar-los a manera de percussors, on el coster de pujada cap el cotxe ja ho va valer. A més a més, vam haver d'anar a cercar calcita. No sé quants de quilos de calcita, per emprar com a desgreixant per a mesclar amb l'argila. Cruixit hi encara no havíem començat el taller!

Dos dissabtes al matí ens varem trobar un grapat de persones per a provar de fer les peces de ceràmica motiu del taller experimental. Varem esmicolar la calcita. Varem mesurar el pes i el percentatge d'argila i calcita que posàvem per a cada peça i quin tipus d'argila empràvem. Començam el procés de confecció de cada peça. No surt, torna a començar. Molts intentem fer una peça de museu però acabam, just just, per fer un simulacre de cendrer. Peça acabada, número gravat. Tot queda anotat. Qui fa la peça. El pes inicial. Quin tipus d'argila... En poques paraules, de totes les peces es controlaven les dades que s'havien de menester per l'experiment. Vist el resultat, necessitaríem fer uns quants tallers més per a que el temps emprat per a fer una peça fos d'allò que en deim rendible. Ara per ara, és millor anar a la terrisseria i adquirir el que ens fa falta.

Entre un i dos mesos després de confeccionar les peces, aquestes s'havien eixugat i ja estàvem en disposició de passar a la segona fase, la cocció. Una mesurada per a saber quan de pes s'havia perdut pel camí en l'assecat ens donaria una dada més. En Xisco, responsable final i únic de tot, en seria el mesurador.

Torre d'en Galmés va ser el lloc elegit per a fer la cuita. Quatre focs ens havien de donar llum a l'experiment. El dia, després d'una setmana turmentosa i d'un vespre de pluja, va matinar amb sol que espantà les boires. Permisos de patrimoni. Permisos dels forestals. Branques acumulades. Tot a punt.

Un foc per a coure les peces a la manera directe. Peces al terre i foc al damunt. I venga foc.
Un foc per a coure les peces lentament, com si d'un foc de campament es tractés. Les peces fent un rotllo i el foc enmig. De tant en tant les peces, a mesura que s'escalfaven, s'anaven atracant, de mica en mica, fins acabar engolides dins les brases.
Un foc per a coure les peces tipus forn, amb les peces al terre tapades amb peces de ceràmica, avui teules. En el seu temps possiblement, si ho feien així, trossos de peces grans rompudes. I foc al damunt.

El quart foc era per a la intendència. I és que tothom s'ha d'alimentar. No sé com és però aquest dia hi va haver més tropa que no en les altres feines. De fet, algú no es va moure de prop d'aquest quart foc.






Taula posada. Cafetera al foc. Sobrassada a la brasa. Vi. Crespells. Pastissets... Ja ho crec jo que avui hi havia més gent!

Tothom deia la seva. Que segur que ho feien així. Que l'argila devia ser d'una qualitat tal. Que devien emprar un forn fixo. Que no, que ho feien a la brava...

A jo, aquest taller, m'ha deixat més preguntes que respostes perquè veient el que nosaltres hem fet em deman, entre moltes més qüestions: si les peces d'un mateix període son del mateix material, quina empresa en feia la distribució? Si en aquell temps a Menorca no coneixien les patates, no podien tenir patates xurres. Com s'ho feien idò, per no avorrir-se mentre esperaven la cuita? A més del desgreixant per a mesclar amb l'argila, tenien algun desengreixant per eliminar els regalims grassos de la sobrassada, salsitxes, botifarró, xistorres i demés què, per molt que un en tengui cura, acaba empastifat per tot? Havien de menester permís d'algú per encendre foc? Hi havia algú que dirigís l'operació o, com aquí, tothom deia la seva?...

Bé. Acabada l'experiència hi ha una conclusió i, aquesta, sense cap dubte. Tots hem considerat que s'ha de tornar a repetir i què, per no fer tanta feina, ens podem dedicar directament al quart foc.

divendres, 1 de març del 2013

Fester


De vegades un voldria fer desaparèixer totes les paraules amb que ens bombardegen el medis de comunicació sobre el que fan, diuen, pensen i altres, de tot un seguit de personatges d'aquest país que ens diuen que és el nostre però que jo pens que només és d'ells. Bé, no les paraules sinó el que les motiva.

I és què estic esgarrifat, embadalit, sorprès, decebut, emprenyat i no sé quants adjectius més. Tantes mentides. Tantes males històries. Tan enredar la voga...


Pens que falta un fester, un gran foc, per a eliminar tot aquest sobrant d'actituds. Per si es fa, jo ja tenc la llenya preparada.