diumenge, 23 d’octubre del 2011

Dilluns

Dilluns. Dilluns. Una paraula que ens crea una certa esgarrifança. 


Potser què el que sigui el primer dia de la setmana, que a la vegada és, per a quasi tothom, el dia de reincorporació a la feina després d'un cap de setmana d'oci, en tengui una part de culpa. 


Dilluns. Una paraula que indica que alguna cosa s'ha acabat i que una altra en comença. Dia d'obligacions, tan si ens agrada com si no. Dia en que el despertador no pot deixar de sonar. Dia en que un enyora el que només fa unes hores s'ha acabat tot i que tornarà.


Però el dilluns no en te cap culpa de que ho haguem organitzat d'aquesta manera. Ell no en te culpa. No, no és el culpable. Ell no tindria inconvenient en que fos diferent. Ell no posaria cap trava en ser el dia de trobada dels amics. No. Fins i tot, potser, estaria content en ser el dia més estimat per a tots.  Hi vindria conforme. Potser el tindríem de reivindicar el dilluns. Fer-lo en poc més nostre. Humanitzar-lo. Tanmateix, en les circumstàncies actuals, podem trobar aspectes més agradables que no els citats.


De fet, hi ha que dir que com més prest arriba el dilluns, més prest torna el cap de setmana d'oci. Si, ja sé que és un poc forçat però el temps és així, una roda. Personalment no en som un entusiasta dels dilluns però tampoc en tenc cap problema. Cada dia te alguna cosa, unes hores, un moment i aquest, sigui o siguin quins siguin s'han de viure plenament.


Els dilluns em retrob amb altres persones amb les quals no coincidesc els caps de setmana. Alguns només companys de feina. Alguns, quins companys de feina! D'altres, a més de companys,  partícips d'interessos comuns compartint inquietuds, coneixements.. Amb algú altre, senzillament,  és l'únic lloc de trobada -bé, i Sant Joan-. Una salutació,  una broma, un suport per a l'escriptura. Una font d'inspiració. De fet ha estat, directe o indirectament, protagonista en algun escrit. Ara, pot ser, aquest serà el darrer dilluns en trobar-nos. El darrer en compartir aquell comentari sobre el que he escrit, sobre el que podria escriure, sobre la posta de sol. Aquest dilluns serà el darrer en tenir el seu somriure al davant. Ara...


Maleït dilluns!

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Sense excuses

Sí, sense excuses. Sé que fa dies que no he escrit res. En som conscient. De fet, m'agradaria haver escrit però, no ho he fet i açò és el que hi ha.

Ho he dit altres vegades, m'agrada escriure però sé que no en sé, i no crec que vosaltres sabeu quant m'agradaria de saber-ne d'escriure. De trobar aquelles paraules que posades una rere l'altre diguin el que en aquell moment vull dir. Paraules simples o recercades segons l'ocasió. Segons la intenció. Segons la inspiració.


A vegades tenc molt clar el que m'agradaria escriure. Ho tenc al cap. Ben lligat. Rimant si ha de rimar. A punt per a recitar... però no és el moment. Ho tenc tot al cap ben ordenat però, quan açò passa, normalment no som a on hauria de ser. Quan, temps després, m'assec davant l'ordinador tota aquella gran història s'ha esvaït. I mirau que les cerc i les torn cercar a les paraules però, res de res.
Per tant, per escriure, ho he de fer en aquell moment especific en que el cos, amb tots els seus sentits ben desperts i, algun d'algú altre, n'és disposat. I he de tenir la història en aquell moment. No me val tenir-la memoritzada perquè no ho aconseguesc. Només una part de la idea n'és present i, al final, la historia resultant no és ben bé la mateixa. Clar que tampoc passa res. Si algú la llegeix no sap com havia de ser i, per tan, no pot comparar! És un petit avantatge que te l'autor enfront dels lectors.


També el temps és limitat. Hi ha un moment per a cada cosa i com més coses, manco temps per a cadascuna d'elles. Qüestió de matemàtiques simples.
El marès, quina feina més lenta. Més que l'escriure. També vol temps i paciència. També és necessari el moment d'inspiració. Hi ha que deixar que la pedra ralli. Que digui qui o que és. Després, intentar amb les eines a la ma, treure la pols sobrant per a que la forma prengui vida pròpia. I, aquesta darrera, s'està fent pregar.
A més, hi ha les fotos. Paisatges, flors, animals, casetes de vorera... 
I les excursions, i la lluna, i les sortides i postes de sol, i Internet, i... I ara, a més, a provar noves formes d'expressió. El gravat!


Així i tot, seguiré deixant una part del temps per a veure si aconseguesc escriure el que vull i com cal.
I, si n'esteis interessats, ens seguirem trobant al bloc.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Gos

Una presa?
No perdre-la en seria el seu comès.
Fugia ràpida, com els embats de vent.
Un pensament! ─Corre, corre... que fuig.
Un mal resultat.
No la pogué atrapar i,
com ella, s'esvaí entre els núvols. 
Com tantes coses,
tantes vegades,
en la vida.