skip to main |
skip to sidebar
Simplement...
Absort, mir el paisatge que m'envolta.
Me n'adon del pas del temps.
Dels canvis de colors.
Record el que era verd
i ara és groc
Un pont de bestiar,
una casa,
un camp segat...
I mir com s'ajunten els temps.
De com conviuen la història i el present.
En equilibri. S'entenen.
I jo així ho entenc i em conforta.
I seguesc mirant.
i per aquest, i per qualsevol altre motiu,
em surt el menorquinisme
des de l'interior.
Així de simple és...
la meva Menorca
Platònic.
Una mirada
un somriure
un cafè
un pensament
Un moment
un instant
un segon
Una foto
el contacte amb la ma
una besada de salutació
un desitg
així és l'amor
Quan la gota va caure dins el got de vidre buit va fer una ona expansiva d'aire que va trastocar el vol d'una papallona que, just en aquell moment, passava volant. L'ona va fer que el batec de l'ala esquerra quedàs descompensat el que li provocà un atac al cor que li produí la mort instantània. Ja morta, i només per la inèrcia del vol, va anar a caure al damunt d'una flor mig oberta on hi havia una vespa que en xuclava el seu dolç nèctar. La vespa, en considerar-se atacada, i amb una ràbia rabiosa, sense entendre el que havia passat, va atacar a la primera beslluma que va veure al seu costat. La beslluma l'havia creada una petita rata sarda que intentava amagar-se d'un moixet que l'empaitava. La rata, en sentir la punxada de l'agulló de la vespa, va fora-fugir escopetejada i s'envestí amb el moixet qui, de l'ensurt, va entrar corrent a la casa pel portaló de la cuina. Amb l'ensurt al cos i la ràpida fugida, no va veure com venia la seva amiga na Montse i s'hi enredà amb la seva falda i la feu caure amb tot el que duia amb les mans. Na Montse va fer un crit que just mig va despertar la mare del moixet però si que ho va fer l'aigua bullent de l'olla al caure-li al damunt. La moixa va esbrufar i donà un bot, sortint al carrer per la finestra. Del salt arrapà amb les urpes un ca a la cara deixant-lo mig ceg. El ca grinyolà de mal i en el seu intent de defensar-se va mossegar el primer que va trobar al davant que no era més que la cama d'un pobre ciclista que passava per allà. El ciclista en sentir les dentada del mos a la seva cama va perdre el control de la bicicleta amb la que va fer un gir inesperat que la moto que venia pel darrera no va poder esquivar. Bicicleta i moto van anar pel terra però la moto, amb més envergadura, va corre un tram més llarg i va pigar a un cotxe rompent-li el parabrises davanter. El cotxe que venia al darrera en veure tot el que li queia al damunt va fer un cop de volant per no xocar amb el que tenia al davant però no va controlar la força del gir i ocupà part de la calçada contraria on en aquell moment venia un camió carregat de combustible. El xoc va ser inevitable. Vehicle i camió van acabar plegats un en l'altre. Els xofers van sortir del vehicle i quan s'anaven a dir els disbarats que es solen dir en aquests casos es va sentir una forta explosió. Els dipòsits de combustible dels vehicles explotaren fent una gran flamarada que s'enlairà cap al cel com un coet. La flamarada va impactà de ple a una avioneta i va espanyar els comandaments deixant-los completament socarrats. Al pilot no li quedà més remei que saltar amb el paracaigudes mentre l'avioneta es precipitava cap a terra. L'explosió però, n'havia fet girar la seva direcció i en tost de caure en picat va planejar cap el port on va caure bé al damunt d'una serie de velers que estaven amarrats al port esportiu. No en va quedar ni un de sencer. Amb tot i açò, no hi va haver cap ferit greu.
A l'altre banda del mon, un visionari, ho havia percebut d'una manera esgarrifadora. Estava neguitós. No sabia com podia afectar-lo però n'estava convençut de que alguna cosa estava a punt de passar. Mirà al seu voltant i va veure, damunt la taula del pati, un got de vidre buit. Va mirar per amunt i veié la canonada que arreplegava l'aigua del terrat amb un furat i una gota que estava apunt de caure. Sense perdre un instant es va aixecar de la seva meditació i es posà a córrer per impedir la caiguda de la gota. La gota ja estava en caiguda lliure quan va donar un salt i la recollí, junt amb el got, impedint que l'una impactes dins l'altre. El vol va ser tan fort que no va poder aturar-se i va impactar contra un arbre fruiter que hi havia allà. De l'impacte va sortir una ona expansiva gran que va fer trontollar el vol de dues papallones, de dues mosques i d'un rupit que passaven just en aquell moment. El rupit, que anava a substituir la seva parella del niu, no va poder controlar el vol i va impactar contra el mateix. Els ous van anar fora i, en caure, van impactar, com si de bombes atòmiques foren, contra un gran vesper. Les vespes, atacades per un enemic invisible, van sortir clavant el seu demoníac agulló a tot el que borinava. L'estampida havia començat. Res ja ho aturaria. La força aniria escampant l'ona expansiva fins a trobar-se, una vegada més, a l'altra banda del mon on, possiblement, tot tornaria a començar.
Era diumenge, dia 26 d'abril per especificar. S'havia fet una nova convocatòria del grup Xanu-xanu per anar a caminar. Feia un parell de mesos que, ja fos per un o altre motiu, no havíem quedat. Per sort no hi ha frisseres. El camí no es mou. Ens espera.
Per no perdre el bon costum quedarem per a saludar al sol al naixement del dia. Aquest però es va fer pregar. Així i tot ningú ens llevà que ens ho prenguéssim bé. Cafè, coca, bona companyia, un paisatge encisador, la mar en calma, les gavines alçant el vol...
Era hora de caminar si volíem arribar a hora. Ens marcam una ruta. Un principi i un final, ves quin remei! Però no ens preocupa gaire cosa més. El que intentam és gaudir del que veim. De conèixer un poc millor el que ens envolta, conèixer la terra que trepitjam, el que hi creix, el que s'hi ha fet, el que altres ja no veuran...
Ja hi som tots i podem partir. Avui començam un tros enfora del Camí de Cavalls, prop de la Mola. Terres de Sant Antoni. Som a una zona que en geologia en diem la Menorca fosca. Lloselles i gresos en fan una costa retallada, amb puntes que s'endinsen cap al mar, senyes pels pescadors, amb raconades plenes de còdols rodats pels embats dels temporals: els macars.
Zona que per un o altre motiu té la seva història. De vegades visible al ulls inexperts, d'altres es necessita l'ajut de qui ho sap.
Nosaltres caminam, miram, comentam... I tot i ser inexperts ens contam històries sobre el que veim. Històries que, pot ser, no siguin certes, però que ens són creïbles i, amb açò, ja ens donam per satisfets.
No hem arribat a sa Punta de ses Àguiles i ja ens hem aturat unes quantes vegades però és que la vegetació està exuberant.
Els botó de foc estan florits formant vertaderes catifes d'un groc intens amb les seves flors.
Les formes erosives de nius d'abella també ens criden l'atenció...
El Passadís de de ses Àguiles, forat del que no ens hem sabut donar una explicació raonable i que deixam pendent per a una altra ocasió.
Es Cap Negre. Amb les restes d'una bateria militar. Es Clot d'en Mora, On no passa més, la Plana, es Murtar...
Els petits detalls ens fan aturar, observar.
Un veu una cria de gavina al penyal i tots intentam veure on és. Mentre, observam els dos Carpobrotus. El de flor blanca i el de flor rosada. Seguim amb les catifes de flors grogues però ja no són botó de foc, des de fa estona son argelagues.
Al Murtar entram en zona urbana tot i que encara queda la fisonomia de les primeres casetes construïdes ja fa més de cent anys.
Per sa Mesquida no feim cap aturada especial tot i que té elements per fer-ne més d'una. La torre, els blocaus, les casetes... Però no ens aturam.
A la platja ens miram el Pa Gros però el deixam perquè altres en coronin el seu cim. Des d'aquí si seguirem el Camí de Cavalls.
Poc abans d'arribar al macar de Binillautí veim una mostra viva de com Menorca va tornant més petita. Ens demanam, i la pregunta queda en l'aire, quant de temps podrà resistir...
És curiós però en entrar a les terres d'aquest lloc hi ha un altre canvi de catifa groga. Ara és d'ull de bou. Sí, ja sé que haguéssim pogut anar anomenant moltes altres flors que ens anàvem mirant i fotografiant però, si ho féssim, no acabaríem.
Des que hem sortit de sa Mesquida hi ha més gent. Gent de casa i de fora. Gent que va i que ve. Gent, que com nosaltres, s'atura per mirar el paisatge i, perquè no dir-ho, per recuperar forces després d'un maleït coster empinat.
Abans de baixar al macar de Binillautí miram terra endins on encara hi ha les restes d'una antiga explotació de cria d'alevins de peixos per a vendre després a una piscifactoria. També es pot observar una sínia encara ben conservada. No hi anam. Ens queda un poc fora de camí i, a més, encara no hem aconseguit que el temps s'aturi.
El sol, tot i que moltes estones està amagat, cau amb força. Fa calor. El pou encara aguanta. Record que fa anys, en romandre al blocau, en fèiem servir l'aigua per a tots els menesters. La caseta està emblanquinada i tancada. Seguim. Deixam el macar. La caleta de Binillautí no és enfora.
Algú manté amb condicions la caseta i magatzem per a la barca. Miram cap a sa Galera però sabem que no serà avui que ens hi acostarem. Un altre dia caminarem per aquell tram de costa.
Ens queda el coster més gran, el coster cap a sa Cudia
Nova. En aquest si que bufam! El final de l'excursió és prop.
Ara som terra endins. Ja no veim la mar. Sí veim però un mar de vegetació. Un mar verd i daurat.
En arribar a la barrera que posa fi al nostre camí repassam el que hem vist, el que hem fet. Esperam no estar tant de temps per a tornar a fer una altra excursió. Hi ha tan per a veure, tant per a conèixer...
Sabem també que si tornéssim a fer aquest mateix d'aquí un temps res seria igual. No veuríem les mateixes flors. No veuríem els mateixos ocells. Ens fixaríem en altres detalls de les pedres. Fins i tot nosaltres seriem diferents.
Per açò és tan important la vida. Cada dia començam de nou...