Eclipsament

Els pensaments

viatgen.

Son perduts

enmig 

de l'oceà 

dels dubtes.

Forces interiors,

desconegudes, 

o no,

col·lapsen la raó

i eclipsen el seny

Les boires esdevenen
l'única llum 
del camí de la vida

Anhels

Sospirs i gemecs
ulls closos
somriure a la cara
del plaer present
a l'albada gaudesc
tot!...
ara.


Als llavis venusians
de mel, un regalim
n'és assaborit
i, de xuclada en xuclada
per cada gota recuperada
un raig n'és en camí


gemecs i crits
més forts cada vegada
indiquen propera la fi
d'aquesta nova trobada


els llavis, junts, volen...
no n'és hora d'acabar
ni de defallir
més bé... el de repetir
una i una...
altra vegada

Natura perfecta

Cerc la formula de fer en tot. Crec en la possibilitat de trobar la quadratura del cercle. Pens en com millorar el que veig, el que faig, el que escric, el que hi ha.  I prov com. I opín de tot. I don voltes i voltes per tornar a començar, per tornar a cercar, per tornar a creure, per tornar a pensar. I torn repetir el que ja he fet. I torn mirar el que ja he vist. I torn escriure el que ja he escrit.

I amb tot açò he descobert alguns secrets dels elements que m'envolten. I he descobert racons amagats per a molts d'ulls. I he descobert detalls, petits detalls, que t'obren un gran mon per seguir esbrinant. I amb tot m'he anat construint la personalitat deixant al futur la meva petita petjada... una foto... un somriure... una llàgrima... una paraula... inacabada. 


I després de tot aquest temps només tenc una conclusió... He volgut que res fos millorable. He cercat la perfecció però... no l'he trobada i,
entre tot aquest galimaties, 

he trobat...
t'he trobat a tu.

Molt de sexe

Estàvem asseguts a la terrassa d'un bar n'Anna i jo comentant aspectes informals de la feina. Que si quan arribes tens son. Que si amb aquesta vestimenta negra pareix que vas de dol. Que si la camiseta a retxes et cau bé. Que si la camisa, amb aquells botons descordats, queda provocativa...
Res que pogués fer baratar la inèrcia del canvi climàtic ni tampoc cap solució a la crisi econòmica. Però estàvem còmodes. A gust.

Ja feia una estona que practicàvem la xerrameca quan s'atraca en Pau. -Hola Anna, t'he vist des de l'altre acera i... Redéu! Ets en Pep. Ostres no t'havia reconegut. T'has aprimat molt, no? I com ho has fet? -Ja està, vaig comentar. La pregunta del milió! De veritat vols que et contesti? -És que no t'havia reconegut i a més aquesta camiseta de retxes amples et fan més prim. Per que ho dius de si vull que em contestis? I és clar que tenc curiositat. A més, tal vegada també em funcionarà a jo. -Idò mira. És una pregunta que m'han fet moltes vegades i, normalment, si no la contest i dic qualsevol cosa, no insisteixen en el tema, pel que entenc que era un pregunta d'aquesta que es fan per dir alguna cosa i quan ho intent explicar no me deixen. L'altre dia un company de feina amb va fer la pregunta i jo li vaig dir: molt de sexe... No vaig poder dir rés més. Tan ell com els que estaven a una distancia prudent i ho van sentir, van esclatar a riure, com si hagués contat un acudit. Crec que encara riuen quan hi pensen. I així es va acabar. -Clar, és que tens unes respostes tu també! Eh Anna? -A jo no mi mescleu! Venga seu.

Ara érem tres que parlàvem un poc de tot. Arranjaven el mon. Ho teníem tot aclarit! A la crisi ja només li quedava un parell de dies. Sabíem qui guanyaria la lliga. I que dir dels propers candidats a les eleccions generals. Tot punt per punt... fins que en Pau va tornar insistir. -Venga Pep, ara és hora de tornar a rallar de com ho has fet per perdre pes, perquè açò de molt de sexe... N'Anna es posà a riure i digué -hala, hala, Pep, et toca aclarir aquests dubtes! -D'acord. Només una condició. Me deixareu acabar i després, si cal, ja en fareu les consultes pertinents. Ja sé que de vegades quan dic alguna cosa hi pos un poc d'ironia però és que sinó resulten molt avorrides. Però el que dic va en serio. Per a perdre pes no hi com tenir molt de sexe i, sobretot, menjar poc! Ja, ja ja. -Aquesta és la ironia, no? Et montes una història per acabar amb el que tothom fa. Quin bandarra! -I a més ens ho vol fer creure! Ja, ja ja. -No enteneu res! Vosaltres sabeu el que significa menjar poc? Sabeu el que és tenir gana? Sabeu que és tenir a l'abast, a la nevera, a les botigues, per a tot, els elements necessaris per a no tenir gana? Jo només he trobat una manera d'aconseguir-ho i aquesta és amb una cosa que pesi més que el menjar. El sexe! -Va, va. Qui et creu ara! -Sí, et creus que ens xuclam el dit? Je, je. Sexe! Ho ets d'animal! -No, no. No ho heu entès. Ja he dit que hi ha que menjar poc. Però el problema és que per no menjar hi ha que tenir entretingut el cos i per açò sí va bé el sexe. I quan tornes tenir gana, si pots, més sexe. Per açò dic que per perdre pes: molt de sexe i, menjar poc.

Telèfon

Et mirava. Mirava com et desvesties a través del reflexa de la teva imatge en el vidre de la vitrina del menjador. N'estava absort. No podia deixar de mirar. I no és que no hagués vist mai el teu cos nu, però així, d'aquesta manera era encisador. La bombeta encesa damunt la tauleta de nit donava la llum necessària, encara que potenciant les ombres, per a no perdrem cap detall. Tenia por que te n'adonessis que t'estava mirant fixament però, a la vegada, no podia deixar de fer-ho. Mantenia els cablejat del telèfon que t'havia vingut a arreglar i les tisores a la ma, però no feia res. Només mirava. El moment anava passant molt lentament. Com si tinguessis en la consciència l'ordre de que tot ho havies de fer lentament, molt poc a poc. Amb cada peça de roba que et llevaves et donaves la volta i la deixaves ben plegada a sobre la butaca que tens devora el llit. Jo anava fotografiant mentalment tots i cadascun dels teus moviments. Ningú no podria evitar poder reconstruir, fotograma a fotograma, tot el que anava succeint. Ho deixaria ben gravat per a poder-ho reproduir tantes vegades com en tingues desigs.

Quan de sobte em digueres cosa no vaig poder més que balbucejar en sentir-me sorprès, descobert. Ni tan siquiera vaig entendre el que em deies. -Humm... Què...- I tu ho repetires. -Vine-. Estava esglaiat. Sabia que estaves completament nua i em cridaves. Que pretenies? De veritat també volies el que jo tan desitjava? La ment intentava donar respostes urgents a totes les preguntes que me venien al cap. No sabia on deixar el que duia a les mans. No podia deixar de mirar pel vidre el que feies. No podia deixar de pensar... No entenia... Et volia contestar, ja venc, però les paraules eren mudes. No volia donar l'oportunitat a que et penedissis del que estaves fent però el cos no em responia, estava engarrotat. Ara sé, que era el que tu volies. Que ho havies preparat tot. L'averia del telèfon, el llum de la tauleta de nit encesa, el canvi de roba. Tot. Ho tenies ben pensat i, a més, n'estaves decidida. Va ser màgic.

Quan en arribar a la porta amb el tremoló a les cames em vas tornar dir vine ho vaig comprendre. Ja no hi havia res a dissimular. Ja me podia atracar a tu i mirar-te. N'érem còmplices. Tu reies amb un somriure un tan picaresc mentre jo admirava el teu cos atracant-me a poc a poc, molt a poc a poc, per assaborir el moment.

El primer contacte amb el teu cos van ser les mans a la cara. Et vaig mirar als ulls i atracant els llavis ens vam besar. No podria descriure ni com, ni quan, em vaig o em vas llevar la roba. Tot era com a molt natural. Sí sé que quan els cossos nus es van trobar alguna mena d'energia va fer que tots els pels moixins quedassin electrificats. Drets. Rígids.

No vam fer res diferent al que s'ha fet milions de vegades. No vam fer res contra natura. No vam fer res que no s'hagi descrit infinit de vegades... Però, a la vegada, vam fer alguna cosa única. Indescriptible

Com sempre, el temps s'acabà. Ens acomiadarem d'un somni real sense saber com. S'havia fet tard i no varem parlar. Ara, jo sé el que vull, però, i tu? Ara, només esper la teva cridada per dir-me que te s'ha espanyat el telèfon demanant-me si et puc ajudar.