Temps
Fa ja uns dies, bé, un temps (és que passa tan de pressa que no te n’adones!),
que li vaig demanar si volia casar-se amb jo. Ho vaig dir de sobte, sense
pensar, sincerament... Jo mateix em vaig sorprendre del que acabava de fer i, l’altra
persona..., més.
Em va somriure, no contestà però em va somriure. Em va fer dues besades,
una a cada galta i..., res més. Vam quedar uns moments sense saber que dir,
sense saber que fer.
Vaig intentar rompre el gel dient que no havia de contestar ara, que s’ho
podia pensar tot el temps que volgués, que jo ho entenia...
Vam acabar el que teníem entre mans sense fer cap més referència a les
meves paraules i ens vam acomiadar.
Li vaig dir que esperaria la seva resposta, fos la que fos, al mateix
lloc on érem ara. Que el temps no contava, que el que importava era que fos
sincera cap a un o altre costat.
Em vaig seure mirant la mar. Vaig mirar com entraven i sortien les
barques del port. La sortida del sol. Dies de fred... Sempre esperant, només,
una resposta, un sí, un no.
El temps, no sé quan, ha anat passant i, jo, assegut a sa vorera, esper
encara aquesta resposta, sí..., o no.