Encara tenia la cafetera a la ma. Acabava de posar-li el cafè molt i apretat la rosca. Anava a encendre el foc petit de la cuina quan vaig sentir el soroll i vaig guaitar per la finestra. El coneixia aquell soroll. No era la primera vegada que el sentia i, esperava, no fos tampoc la darrere. Sí, era ella.
Ara no sabia que fer. Si posar la cafetera al foc o quedar mirant per la finestra. Sense el cafè no puc viure però les vistes també m'interessaven i si... el cafè, pot ser pogui esperar.
No em cansava de mirar-la. Només duia aquella camisola de lli cru quasi transparent amb la que es podia entreveure tota la seva figura que quedava més destacada quan es posava entre el sol i jo. Aixecava la roba del ribell i l'estenia al fil on la deixava ben tesada amb les gafes d'estendre amb moviments gràcils. Els cabells amollats volaven segons aquests moviments. Les cames eren llargues i fermes, acostumades a veure el sol. En veure'm per darrere els vidres em va saludar i va entrar a la casa. Vaig veure l'ombra quan travessava per l'estudi. Pels moviments vaig deduir que es posava alguna peça de roba. Va tornar a sortir com si res, resseguint la seva tasca. Ara, però, duia unes petites bragues blanques. Només les sabatilles no anaven en conjunt, ni amb la roba, ni per com era ella però, açò, sols era un petit detall que no tenia més importància. Acabà la feina, mira cap a la finestra, em va saludar una altra vegada, somrigué i va desaparèixer dins la casa.Vaig estar una estona mirant per la finestra però no va tornar. En girar-me vaig intentar pensar que estava fent a la cuina però no ho recordava. Ni m'adonava que tenia la cafetera a la ma. Vaig deixar la cafetera damunt els fogons, em posà l'americana i vaig partir cap a la feina. Tenia la impressió de que em faltava alguna cosa però no m'inquietava, tenia una millor sensació de que avui, seria un bon dia.
