Sant Antoni

No sé exactament el que ha passat. Record haver sortit de casa per a comprar un pa de nous del lloc de La Marcona al mercat que, amb motiu de la Diada del Poble de Menorca, s'ha muntat aquests dies a la plaça de la Constitució. Pujant la costa de sa Plaça m'he aturat per a comprar, cosa no habitual amb jo, uns quants dolços i he seguit costa per amunt. En arribar al carrer de ses Moreres hi he trobat unes bastides de barreres marcant un vial i una petita tarima. De tot seguit era damunt la tarima.


Increïble! Anava vestit amb una túnica amb caputxeta de cotó color terra, fermada amb una corda gruixada de pita a manera de cinturó. La barba, blanca, m'havia crescut més d'un pam. En una ma duia un garrot llarg, més alt que jo, i gruixat, tant què, just just, el podia agafar bé amb la ma tancada. A l'altre hi tenia una mena de massa metàl·lica amb foradets molt fins per on, si la movia, sortien gotetes d'aigua, o del que fos, molt petites.


Hi havia una gernació que escridassaven no sé ben bé el què. Baix la tarima, bé al davant meu, hi havia una filera de persones que esperaven qualque cosa. Els reconeixia a quasi tots. Eren servidors de la cosa pública: Regidors, consellers, exs... Ni havia de tots els colors. Tots em saludaven, em reien. Fins i tot em va semblar que em cridaven ─beneeixi'ns.


No entenia res. Vaig aixecar la ma per gratar-me el cap i, abans que el braç fos a dalt, hi va haver tan de rebombori que en tost d'acabar-lo d'alçar vaig fer un moviment un poc circular i les gotes d'aigua van fluir de la massa. El cridori va ser indescriptible. De fet i per uns moments em va agafar por. La filera de persones que hi havia baix jo, en tost de fugir, es van atracar més i aixecant les mans tornaren dir: ─beneeixi'ns.


De sobte ho vaig entendre. Eren allà perquè jo els beneís! Vaig aixecar el braç ben alt i vaig començar a repartir l'aigua o el que fos. No em vaig demanar el què hi havia dins, ni quí li havia posat, ni perquè. La gent volia la meva benedicció i jo els hi donava amb forts moviments circulars, amb moviments amunt i avall del braç mentre cridava: ─Avui és el nostre dia! Preparem-nos per a la nova creuada! no passaran...


Estava tot emocionat quan vaig notar que una ma impedia el moviment del meu braç. En girar-me em vaig trobar amb dos municipal que me demanaven què feia damunt la tarima i a què venia aquell cridatori. Al carrer, per sort, només hi havia una dotzena de persones que es miraven l'espectacle amb ulls incrèduls i rialles no dissimulades.


Vaig demanar perdó i perdó, una i mil vegades. M'aconsellaren anés cap a casa, cosa que vaig fer el més ràpidament que vaig poder. No entenia el que m'havia passat. Frisava d'entrar a casa i tancar-me a l'estudi, posar-me dins el llit i tapar-me cap  i tot. La veritat és, però, que la cridòria havia estat molt, però que molt, real.

Porta

Descansava assegut a una pedra planera però, molt dura. Ja no podia més... No entenia perquè la vida no podia ser més fàcil. Estava desanimat, molt, desanimat. Tant d'esforç per a no res. Les llàgrimes, una vegada més, regalimaven per la cara.


Intentava recordar la darrera vegada que havia tingut pau interior abans de començar el darrer viatge i no ho aconseguia. Intentava recordar la darrera vegada que havia rigut amb ganes, la darrera vegada que havia rigut de veritat, i tampoc no ho recordava.


No trobava paraules per a definir el que sentia, per a definir l'abatiment en que em trobava.

Ho havia intentat amb totes les meves forces. Ho havia intentat fins el darrer moment i... Què? De què m'havia servit? De res. 


Tant caminar. Tant temps cercant sense saber exactament el què, tot esperant, que en trobar-ho, alguna cosa dispararia una senyal interior però...


N'estava convençut que ara ho tenia prop, que ja ho tenia a tocar. Pensava que era el meu moment, que ho aconseguiria. La senyal semblava inconfusible. Les dates eren les propícies. El marc inigualable. La posta de sol clara, sense núvols que destorbassin. Les gavines saludaven amb el seu suau vol una i altra vegada. La tiranya assenyalava el camí. Era davant la porta al futur i només calia travessar-la. Tot era al meu favor, tot, manco jo mateix...


Jo, no n'era la clau per obrir el pany d'aquesta porta.

Anna

Just havia començat el seu nou periple.
El viatge de la seva nova etapa.
Molt de temps havia esperat,
com ànima perduda, 
entre el bagatge d'edificis centenaris.
La història, però, baratava.
A la fi, n'Anna, s'havia alliberat.
Havia trobat el seu nou espai
encara que, per ella, desconegut.
Seria estimada.
Ocuparia un lloc prominent.
Era n'Anna!
Ja res tornaria a ser com abans.
Arribava el temps de glòria.
Arribava el seu temps.
I just aquí, la història, a fet història.
Ha donat, una vegada més,
una passa inesperada.
Ara, ja no hi ha remei possible.
N'Anna, per a viure,
necessitarà de la ma humana.
La història a trencat n'Anna.