divendres, 25 de desembre del 2015

Per Nadal...




Per Nadal...


Diu la dita popular que per Nadal, passa de pardal.



Però, jo diria millor que, per Nadal, aletejada de mosquit
perquè l'altre dia em van dir, ─pren açò i volaràs.





Ara som a l'hospital amb el cos nafrat, un braç romput
i les dues cames i quatre costelles






Açò sí, 
de que vaig volar,
vaig volar...
però poc.







dimecres, 16 de desembre del 2015

151207_08 a Tirant

Fa dies que tenc les imatges a punt però un no sé que m'ha fet anar passant, passant. Ara, però, ha arribat el moment.





diumenge, 15 de novembre del 2015

Foc a la Mola




De matinada. Em trobava a l'est d'una illa mirant cap a l'est. De fet mirava l'est d'una altra illa esperant el moment. Moment que no tardaria en arribar. A la ma un cafè. Ensaboria el  seu aroma, el seu olor. Amb bona companyia. Tot a punt ...

No es feu esperar. El cel es comença a cobrir de colors. Vermell. Groc... 

La seva intensitat va travessar parets. Parets de desitjos, de sentiments... 

Quines sensacions!


Pels forats dels edificis militars de la Mola s'observà el foc del sol matiner. El foc de la Mola. Pareixia veritat que estaven en foc. Van ser uns moments, uns minuts... Indescriptible... Fins que el sol es va obrir pas i guaità  per sobre de tots els elements. El got de cafè era buit.  El cos immòbil. Els ulls seguien  xuclant la llum captant cadascun  dels instants. Absorbint fins el darrer alè del despertar. Fantàstic...

Tornarem a la realitat. Repetirem de cafè. Ens prepararem per a gaudir d'un dia a s'Illa del Rei.

Ara, dies després, el record encara m'acompanya.







dissabte, 7 de novembre del 2015

M'ho pensava...

M'ho pensava...

Sí. Pensava que t'ho havies perdut.  De ver que m'ho pensava. Perquè avui la sortida de sol ha estat especial. 

Favàritx era tot per jo. No hi havia ningú més. La matinada era fresca, de camí havia trobat boires baixes, però no feia fred. Hi havia nivolats però semblava que el sol es veuria bé. Bé no, beníssim! Ha sortit radiant! Amb una força indescriptible, amb un color groc potent increïble! Prest ha marcat la tiranya sobre l'aigua, ha deixat la mar tenyida de vermell, vermell de sentiments.

Ha estat quan he tingut clar que el que jo em pensava no era cert. Jo em pensava que t'ho havies perdut però, de fet, he entès que qui m'ho he perdut he estat jo. 

Era un moment tan especial que he sentit un buit estrany. He notat que no hi eres... He sabut que em feies falta per gaudir-ne junts del moment.

...M'ho pensava, ara ho sé!






dimecres, 4 de novembre del 2015

Halloween



La nit havia estat cruenta...
Les disfresses i la realitat s'havien confós en un mateix pla existencial. Era difícil reconèixer si la sang trepitjada era sang vertadera o un trist suc vermell químic comprat en una de les tantes botigues de venda d'objectes per assaborir-ne una realitat de fantasia.
No n'havia fet cas. 
Intentava seguir el meu camí enfora d'uns costums llunyans que no m'omplien. Pot ser en un altre moment ho acceptaria però no ara, no avui.
El cas és que el programa personal era aixecar-me prest i anar a veure la sortida de sol. Recollir la vivencia del primer raig de sol del dia. És un moment preciós. Cada dia igual. Cada dia diferent. Observar, escoltar, absorbir l'energia... Tot immens...
Era perfecte. Una vegada més no hi havia res a dir fins que... 
La imatge encara em persegueix...
Pot ser l'any vinent també aniré a una d'aquestes botigues per a tenir una realitat de fantasia.




divendres, 16 d’octubre del 2015

Ahir

Ahir



Ahir anava a escriure...
Volia expressar el que tenia al cap
des del dia anterior.

Ahir va passar...
De fet en van passar molts
d'ahir.

De fer, encara n'estan passant.

Ahir no ha perdut el seu sentit.

Pot ser, l'ahir de demà,
l'ahir de demà passat,
serà el moment
de xerrar d'ahir.

Hi ha tantes coses pendents
per contar d'algun ahir.


Pot ser sí, demà...


dilluns, 5 d’octubre del 2015

L'hi he dit




Avui l'hi he dit!
L'hi he dit
que l'estimava!

Avui ho he fet.
He estat convincent.
Segur!

Els ulls brillant.
Notant-sé que reflectien
el que deia...

En acabar,
m'he sentit escarrufat.
Emocionat.
Amb els pels de punta!

Ara ja no hi ha volta enrere.
Demà no hi haurà cap mirall.
Demà serà en directe!

divendres, 18 de setembre del 2015

dimarts, 1 de setembre del 2015

Amagat



          Amagat

Amagat.
Sempre amagat.
Passant desapercebut...

Escodrinyant racons,
amagatalls,
viaranys de fugida...

Amagat rere les imatges.
Entre les ombres i foscors.
Fora d'enquadrament...

Amagant el ser
i la forma.
Amagant els sentiments...

Amagat rere les paraules.
Creant laberints de lletres.
Dient sense dir
silenciant el que és...

I, de vegades,
ho aconseguesc...




dissabte, 22 d’agost del 2015

Al seu lloc



Mir i no veig.
Sent i no escolt,
toc i... res toc.

Sé, però, que som.
Ho not,
alguna cosa interior,
m'ho diu.

I sé que sols és qüestió de temps.
El temps, sí, el temps
em dirà el que veig,
el que toc, 
el que escolt,
qui som...

Només cal anar acumulant-lo.
Ahir aquella flor obrint-se.
Avui un somriure teu...
Demà...
Demà un trosset més.

I així, a poc a poc,
vas descobrint qui ets,
com ets, 
que vols,
on vas...

Fins i tot,
quan jo només en queda la pols
és el temps
qui ho posa tot al seu lloc.





divendres, 14 d’agost del 2015

Cercant na Mari

Cercant na Mari


Curiositat. Simple curiositat. Només per a saber el perquè del nom, o qui era... per açò la vaig cercar.

A Menorca, i supòs que per tot arreu, en som donat a batiar amb nom aquell detall que en un moment determinat va significar alguna cosa. Ens agrada així deixar la petjada immortalitzada i, de tan en tan, en algun cas, s'aconsegueix.

Al nord de Ciutadella hi ha el que s'anomena la Colònia de l'Asunción, petita urbanització de principis de segle passat de casetes per estiuejar. De casetes per anar a vega. Una zona entre la bocana del port i cala en Blanes, també coneguda com sa Farola, pel petit far que guia el camí de qui vol entrar al port de  Ciutadella. Aquesta és una zona de costa retallada amb un petit penyal el qual, en diversos llocs, ens deixa apropar-nos  fins a la mar.

Idò, en aquesta zona, hi ha el que s'anomena sa Punta de na Mari. Aquest topònim ja surt citat a mapes i derroters de principi de segle passat però, clar, ningú no en dona raó del motiu d'aquest nom. De qui era na Mari, de què li va passar en aquest lloc, de què va fer... i jo tampoc no ho sé. He de dir que tampoc ho he demanat perquè, ... segons la resposta ..., es rompria l'encant del dubte.

Per una d'aquelles casualitats, que de tant en tant et passa a la vida, vaig haver de fer una feina per aquella zona i, clar, tot d'una em va venir a la memòria aquell dubte del perquè del nom i pensà, mira que si ho puc esbrinar ja s'ho valdrà...

I va ser així que vaig descobrir a na Mari. Quasi no m'ho podia creure. No m'ho podia creure!, era ella!

Seguia sense saber qui era ella, ni perquè algú hi havia dedicat tants d'esforços per deixar-la immortalitzada. El que estava clar és que l'escultor havia fet un bon treball per a deixar el seu rostre esculpit a la roca...
Ara seguia sense saber res de na Mari però, al manco, sé on és i que puc mirar la seva cara. 
Quin gran escultor és la natura!



dilluns, 27 de juliol del 2015

Rellotge de vent.

Rellotge de vent



Mi vaig envestir un dia que caminava perdut,
més de ment que d'altra cosa, però,
perdut.

Tan absort anava pensant amb
les meves caboires què, per poc,
no el trepitj i el faig malbé.

Em vaig aturar en sec!
Totes les meves neurones disponibles
es van dedicar a treballar per esbrinar
què era el que tenia al davant ja que,
al primer cop d'ull, no ho tenia gens clar.

Ara, a més d'estar perdut,
estava al davant d'una incertesa, jo, però,
tenia el pressentiment que estava
davant un senyal.
Sí, un senyal però, de qui?

No sé si les neurones feien feina o no,
sé, però, que el resultat no n'era satisfactori.
Seguia sense saber el que era.

Notava com el temps passava lentament.
Amb la mirada fixa al terra,
mirava l'esfera,
el temps que passava,
unes agulles...
Ohhh!!,  ja ho tenc!!, està ben clar!! 
Com no ho havia resolt abans??
Em trobava al davant d'un rellotge de vent!!

Vaig mirar al davant i tot era com a més clar,
ja no em trobava perdut.
La ment havia tornat al seu lloc.
Amb el somriure al llavis i el plaer de la victòria
vaig tornar a mirar el rellotge.

Ara, i després de no sé quan de temps
encara som al mateix lloc...
No aconsegueix esbrinar com saber l'hora...
I fa tan temps que no bufa el vent...!!




dilluns, 13 de juliol del 2015

150712




Avui el sol no s'ha fet esperar. Ha arribat a l'hora prevista. En tenia por. L'espesa calitja no presagiava un bon començament del dia. I és que aixecar-se fent matinada per anar a veure la sortida del sol en aquest temps i que aquest surti tapat és força decebedor. Avui hi hem fet prop. Com he dit abans la calitja ens podia amargar el  moment però no ha estat així. Ha sortit que just es distingia però, prest, ha anant guanyant en lluminositat.


Una bola de foc que encara no ens cremava i que ens permetia jugar amb ella. Ara me la passes, ara te la pas. Temps pel cafè i la contemplació fins que la tiranya ens ha dit que era hora de fer camí. Arribar a la punta des Passet el nostre objectiu.

Hem començat fent una ullada al far i una volta per les restes de la bateria. Hem xuroat per els diferents assentaments dels canons però mantenint el rumb sense destorbar-mos gaire.

Resseguíem, més o manco, la línia de costa i, com més ens atracàvem a la punta, més baixava la cota de la mateixa. 

Fent camí ens anàvem fixant com anava baratant la pedra, en alguns elements geològics, en com, a poc a poc, la vegetació s'empobria d'espècies. Havíem deixat el càrritx, els cards, la camamil·la, el romaní. Ja només quedava la coca, que desapareixeria prest, i la salicòrnia. Després roca pelada. Només alguna que altra gavina ens passava en vol llunya.

Érem a l'objectiu, bé al davant dels illots amb l'illa des Porros al fons. Aquesta n'és una visita pendent. 

De tornada hem fet una aturada tècnica a una bassa elevada d'aigua salada. Ens hi hem remullat, no donava per més però l'aigua es veia neta, transparent. Hem aprofitat per a renovar energies i hem seguit la ruta. Pot ser que tant mirar hagi tingut el seu premi. Hem trobat el que pot ser un petit fragment de ceràmica pretalaiòtica que, de ser així, seria una cita nova per aquesta zona.

Al final, sortir per a la part superior del Canal des Càrritx ens ha deixat al costat dels vehicles. Les camisetes estaven xopes de suor però ha valgut la pena.

dijous, 25 de juny del 2015

La marca del diable




La marca del diable


No sé qui és el diable.
Ni que vol.
Ni que fa.

Cadascú el descriu segons la seva personal manera de pensar.
I d'Ell, n'he sentit dir fets de tot color,
de tota mena.
Però jo, no sempre he trobat la malifeta
descrita,segons el meu parer, clar, negativa .

Per açò en tenc els meus dubtes.
I en valor cada fet de manera independent.
Tot intentant defugir de prejudicis.
Intentant discernir la fina línia del bé i del mal.
Sabent, que aquesta, n'és diferent per a cadascun del humans.

I així, el dia que observant una imatge
algú va insinuar que el que es veia era
la marca del diable,
jo, personalment, només en vaig tenir



una sana enveja.






dilluns, 15 de juny del 2015

Estranya sensació

Quina sensació
          tan estranya tenc...

Mir el  punt de partida,
          i, a cada moment,
                    és més enfora...
però,
          com en un cercle,
                    a la vegada
també n'és el punt de retorn
          i, a cada moment,
és més prop!

Amb un dia a dia
         ple de vivències...
          de sensacions...
                      d'alegries...
                              de temors...

Sabent que cap passa
         podrà tornar-se'n enrere...

Sabent que cap segon
          tornarà a existir...

Enyorant alguns temps passats,
          gaudint del present...

Sospirant pel que n'esdevindrà
          al futur...

I tot en un moment!!
          i tot en un instant!!

Quina sensació més estranya
                                          he tingut just ara...



divendres, 29 de maig del 2015

Simplement...



Simplement... 



Absort, mir el paisatge que m'envolta.

Me  n'adon del pas del temps.

Dels canvis de colors. 

Record el que era verd 
i ara és groc


Un pont de bestiar, 
una casa, 
un camp segat...

I mir com s'ajunten els temps.

De com conviuen la història i el present.

En equilibri. S'entenen. 

I jo així ho entenc i em conforta.

I seguesc mirant.

i per aquest, i per qualsevol altre motiu,
em surt el menorquinisme 
des de l'interior.

                                Així de simple és...
                                                            
la meva Menorca