divendres, 7 de desembre del 2012

Despertar


M'ha agradat, avui, en despertar, trobar-te al meu costat.
M'ha agradat sentir el contacte del teu cos, nu, amb el meu, com si ambdós fossin una prolongació de l'un amb l'altre.
M'ha agradat observar, com si d'un guardià que vetla pel teu somni, la teva tranquil·litat reflectida a la cara, la teva respiració pausada, la pau de qui no te cap motiu per fugir.
M'ha agradat l'estranyesa de trobar-me en aquesta tessitura. 
M'ha agradat ser present en el moment en que feies aquells moviments previs a obrir el ulls, els petits estiraments abans d'iniciar el dia...
M'ha agradat veure, que després de la cara de sorpresa al trobar-me al teu costat, aquesta baratava per a transformar-se en un somriure acompanyat d'una abraçada i un senzill ─Bon dia─
M'ha agradat...

M'agraden aquests despertar en els somnis.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Ahir vaig mirar la lluna


Ahir vaig mirar la lluna

Feia temps que no ho feia. Va ser just un moment però, la mirà. Vaig returar les meves  passes, aixecà els ulls i la contemplà. Seguia igual que sempre. Vaig sentir una alenada d'aire pur, renovat, que reinflava els pulmons i feia reviure amb un pessigolleig tot el cos. Em va treure un somriure.

Ella n'era la mateixa i jo, pot ser, també, només un poc més vell. Ara ja no mirava la lluna. Em mirava a l'interior. El present, el passat. Sentia el seu acaronament. Redescobria el seu poder. Al davant tenia la tiranya il·luminada. S'albiraven costers amunt i avall, parets amb portells oberts i tancats. El futur n'era ple de sorpreses, alegries i entrebancs. I només havia mirat la lluna just un moment.

Avui, la tornaré a mirar.

divendres, 9 de novembre del 2012

Abstrac


Que és una cosa abstracta? 

Una manera deforme de mostrar o veure les coses o, res de res i és sols una casualitat? 

Una invenció humana o una còpia de la naturalesa? 

Te la naturalesa coses abstractes o totes obeeixen alguna llei massa vegades desconeguda per a nosaltres?


No, no ho sé. Més ben dit, no en tenc ni idea però, quan he retrobat aquesta fotografia, el cervell m'ha començat a bombardejar amb fantasioses imatges, amb miralls, amb records, amb ...

He tornat a mirar la fotografia i he vist reflectit una imatge perfecte de la meva vida.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Cimentera de Santa Rita



Forn
Fa uns dies, de pagès, com diria algú, vam anar d'excursió, de la ma d'Amics des Museu, a la cimentera de Santa Rita.

Forn


Feia temps que no hi anava. Record que fa una trentena d'anys, quan amb uns quants companys sortíem per a observar les roques amb les que és formada Menorca, hi havíem anat alguna que altra vegada. 

Eren altres temps. Els camins no estaven tancats amb candau. Podies travessar pel camí d'en Kane sense trobar cap barrera. 

Ja ha plogut molt des de llavors. 

Trituradora
El dia no acompanyava gaire. Amenaçava pluja però, açò, no ens aturà. 

Producció
L'excursió va contar amb un guia, en J.L. Torres, que ens explica el que fins ara havia recollit sobre la cimentera, la seva explotació, la seva història... Com que està preparant un treball sobre el tema, no és qüestió, aquí i ara, de treure dades. Esperarem a que el treball vegi la llum.

Forn antic
El sol, les explicacions, els participants, les imatges que es van poder captar... Un poc tot, va fer del diumenge, un dia ben aprofitat.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Poeta


He de manifestar les meves limitacions.
La meva incultura.
He llegit poemes, poetes.
I ho he fet varies vegades.
A alguns, bastants i més dels que voldria,
no els entenc.
No sé el que diuen, 
No sé el que volen dir.
Ho he intentat, ho intent i,
previsiblement, ho seguiré intentant.
Necessit de tanta ajuda,
de tant de temps,
que m'avorresc.
Jo no ho som poeta, ni escriptor.
Quan escric ho faig per a jo,
pel qui ho vol llegir,
en aquest cas, persona propera.
I si quan escric,
algun dels meus comptats lectors,
no ho entén, no ho compren,
d'alguna manera, he fracassat.
La força de la paraula està
en el que diu, no en quina,
en particular, és emprada.
De que serveix un idioma culte
que la majoria no entén?
Llegiré poetes, però més llegiré
la prosa planera del poble.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Intimitat


L'havia agafat infraganti. D'amagat. No s'ha n'havia adonat de la meva presència. De fet, era el que jo havia pretés. La mirava. Mirava com treballava. Mirava com es movia. Mirava com, el seu cos esvelt, al manco així m'ho pareixia a jo, es traslladava amb moviments gràcils i harmoniosos.

Fotografiava la seva nuesa. No em cansava de mirar la seva nuesa. Tot tan natural!

Ara, ja a casa, mir i remir les imatges. Tenc dubtes.

Dubt. No només per jo, si no també, per qualsevol que es troba en la mateixa situació.
És lícit? Sí, ja sé que n'és ple per tot d'imatges semblants, però... És licit?

No ho sé. No sé fins a quin punt es pot arribar per aconseguir aquella imatge única. Una imatge d'aquell moment específic. De vegades agradable, de vegades ridícula, de vegades eròtica...

Hi ha alguna línia que no s'ha de travessar? Quina? A on?

Tampoc ho sé, en tot cas, si no li agrada, ens trobarem als jutjats.



dissabte, 22 de setembre del 2012

Pluja de tardor


Plou. L'estiu és a acabar.  La tardor pica a la porta, ja vol entrar.

A Maó plou. No ho feia des de molt temps enrere però, ara, ja fa dies que l'aigua no atura. La gent pensa: bo pels esclata-sangs.

Les noticies als mitjans de comunicació, tot i ser diferents, no son millors que les de ja fa molt de temps. 

Crisi econòmica. Atur. Retalls en educació, en sanitat, en serveis socials, en...

A Mallorca plou des de fa... Ningú recorda tants de dies seguits amb l'aigua persistent. 

Corrupció, anticatalanisme...

A Madrid, a Espanya, plou. Un final d'estiu passat per aigua.

La dimissió d'Aguirre. La mort de Carrillo. 

A Brussel·les plou. Plou a tot el continent. Quin inici de tardor!

El rescat. La “cosina d'en Riesgo”. Els bancs, que només volen guanyar més diners...

A Africa plou. A la Xina plou. A Estats Units plou.

Fam. Contaminació. Les caricatures de Mahoma. Atemptats. 

Plou?

Pot ser no. Pot ser no és açò. 

Pot ser són, només..

les llàgrimes dels déus pel seu fracàs amb la humanitat.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Esvalot



La samarreta estava xopa. Xopa de la meva suor, xopa de cervesa, xopa de suor de cavall. La plaça estava a rebentar. Bulla i música. Era la darrera volta, la de les canyes amb cullereta de plata, com a record als participants. Després vindrà el “volem vi” que, de fet, el que agrada més és lluir d'haver aconseguit la bota, perquè del vi... i, desprès, la samba. Només fa uns anys però ja és tradició.

No sé com poden aguantar tant... Jo no puc més... Botar, aixecar els braços, abraçades amb els coneguts, besades a les al·lotes, arribar fins a on toca la banda, saludar als caixers, anar al bar a refrescar-se, tornar a la plaça... Sempre igual, sempre diferent.

Quin esvalot! I mira, no hi havia pensat però, així és la història. Segons la moda del moment, segons la ideologia que mana, es marca el futur. 

Ara, aquest esvalot, es diu “jaleo”.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Figa-flor


M'agraden les figues. Si!. M'encanten i no crec equivocar-me si dic que m'agraden totes. Bé..., ja ho sé, si estan passades no. M'agraden tendretes i al punt, com quasi totes les fruites.
Abans, i d'açò ja fa un anys, n'anava a cercar per acompanyar l'oli-aigua o per fer un perol as forn o, també, figat però..., com tot, es va acabar.
No, no he deixat de menjar figues. El problema és que vaig descobrir, per casualitat, que tenc al·lèrgia a la figuera. I no sabeu bé la picor i malestar que em dona a més de fortes cremades i  bufetes. Res, que n'he de fugir com de les males dones -dels homes, en no atracar-mi, no ho necessit-.
De les figues de moro -que els àrabs en diuen de cristià-, quan és el temps, m'agrada tenir-ne de fresques dins la nevera. Son delicioses tot i que, normalment, hi ha que escopir algun que altre pinyolet. De les pues, millor no parlar-ne. 
Tornant a les figues de sempre, les paratjals, les coll de dama, les negretes... Ara m'he de conformar amb les que em donen. Bé, sí, també puc ajudar a agafar-ne aguantant l'escala però, aquesta, no pot ser davall la figuera. Només el polsim que amollen les fulles ja em basten per tenir picor. Així i tot, m'agraden tant que faig l'esforç. A més, quan aguant l'escala mir per amunt i, sí hi ha sort, i el sol no m'enlluerna,  puc observar la figa-flor de l'Olimp.



dilluns, 20 d’agost del 2012

Entremaliat


Que havia d'haver fet per merèixer un castic tan gran? 

Pot ser sí que n'era un poc entremaliat però, en edat juvenil, qui no ho és? 
Cabells arrissats, ulls grossos i vius, molt vius. Somriure que deixava entreveure unes dents blanques. Ganes de jugar. Rialles.  

Sotes. Salts. Esquitxos...

Ara sols ha quedat com observador del que passa al seu davant. Castigat a no moure's ni quan un grup d'al·lots juguen a esquitxar-se. Castigat a suportar les inclemències del temps fins a qui sap quan.

Pot ser, va ser un accident. 

Pot ser només va ser açò...

Un esquitx al déu Posidó en un dia de mala lluna.



diumenge, 12 d’agost del 2012

Na Gustavo


Qui m'ho havia de dir. Encara no sé el perquè vaig actuar com vaig actuar però ho vaig fer i ha estat
el que ha estat.
Tot va començar un dia d'hivern en que havia sortit a caminar per un d'aquells paratges més inhòspits de l'illa quan la vaig veure. Estava tirada entre les pedres del macar d'Alforí.  Un mac de grans dimensions rodolava perillosament al seu costat. Estava esquifida. Resseca. Despentinada. Bruta. Muda...
Vaig maleir el moment en que em vaig apropar a aquella part però, ara ja estava fet i no podia girar l'esquena. O sí? No. No podia. 
El sol pegava de valent i, el vent, amb més força del que hagués volgut. Vaig mirar com podia solucionar momentàniament la situació i ajudar-la a arribar al cotxe sense malmetre més la seva situació. Després ja decidiríem. 
En darrer terme vaig considerar que per evitar qualsevol tipus de responsabilitats, millor aclarir-ho directament sense dir res a ningú.
La vaig rentar. Li vaig tallar els cabells. Li vaig posar crema per a tot el cos. El seu aspecte va millorar notablement tot i que no tots els problemes n'eren resolts. Encara, seguia esquifida. 
Li vaig pintar els llavis i la vaig portar a la que seria la seva nova llar. Un xalet a Binidonairet.
Encara no ha recuperat la paraula però, de moment, rep les visites amb un somrís. Allà, a casa seva, és feliç. 


divendres, 27 de juliol del 2012

Sense tu


M'he quedat petrificat, abatut, sense paraules, quan m'he assabentat que em deixaves. 


M'ha costat un gran esforç reaccionar. El cervell ha començat a donar voltes tot demanant-se el perquè. No ho entenc i em fa mal. 


Ja fa anys que convivíem junts i sempre ens havíem entès molt bé.
No sé que ha passat. No sé perquè m'has abandonat. Tots els meus records són bons. He de reconèixer que, per a jo, eres molt important. M'ajudaves en els moments claus. Sempre sabies treure un somriure, a jo, i als que hi havia al meu costat.


Per açò no entenc que de sobte hagis decidit no compartir més amb jo els bons moments.


Jo et necessit. No puc estar sense tu. No sé que fer, no sé quina bogeria estic disposat a fer però, no et vull perdre. 


Em vestiré de dol. Duré un llaç negre. Faré que tothom sàpiga el que sent, com estic, que conegui la meva desesperació, que sense tu perd una part important de la meva vida. I ho faré fins que tornis. Encara que hagi de deixar-hi la pell. No et perdré.


Perquè...
jo...
t'estim, 
paga extraordinària de Nadal.



(carta d'un funcionari qualsevol)

dimecres, 25 de juliol del 2012

Incomprensiblement


Estava assegut a la cadira davant la taula de l'ordinador. La imatge es reflectia a la pantalla, no molt clara, però prou per a saber que era la meva. Les mans eren al damunt del teclat. Cada dit a sobre la tecla corresponent. La finestra amb els vidres un poc oberts per a permetre l'entrada d'una suau corrent d'aire. Tot a punt.


Era increïble. Les idees eren nítides i les paraules sorgien com l'aigua dels brolladors en una gran font. Les lletres, una darrera l'altre, expressaven el missatge corresponent. Tan era el tema a tractar. Podia ser un poema d'amor o, també, una critica al govern de torn. Era igual. Els dits no aturaven de teclejar. Cap error ortogràfic, cap errada de sintaxi... Ja podia estar assegut cinc minuts com un parell d'hores. El resultat era el mateix.


Fins què...  tot el que havia estat fins aquell moment s'esfondrava com un castell de cartes. Aleshores, les paraules s'amagaven al racons més profunds del pensament; els dits, s'entrexocaven uns amb els altres, apareixien les faltes; les idees... ah, les idees. Aquestes s'entremesclaven i res sortia en net. No sabia de que anava a escriure, no sabia el que volia expressar. I havia bastat només un segon, un petit moment i cada vegada igual.


Incomprensiblement, només calia engegar l'ordinador




divendres, 6 de juliol del 2012

Quantes Vegades


Quantes vegades he mirat les fotografies.


     Quantes vegades he comptat totes les retxes que hi ha a les samarretes, als vestits.

      Quantes  vegades he  comptat els punts negrosos de la pell a la cara, al coll, a...

   Quantes vegades m'he equivocat, aposta, per a poder-les tornar a comptar, una a una, una altra vegada.

 Quantes vegades he resseguit, amb el dit, els dibuixos sinuosos tot intentant deduir-ne com en seria el tacte.

Quantes vegades he mirat el somriure maliciós de qui ho sap.

Quantes vegades he escodrinyat la mirada cercant la complicitat.

          Quantes vegades més tornaré a cercar l'ànima a través de la imatge.
Potser, 
            només,
mentre tengui forces per a viure un nou Sant Joan.






(a..., uf! Tantes?)

dilluns, 2 de juliol del 2012

Pinzellades


Viure Sant Joan és fàcil. Només cal trepitjar qualsevol racó per a notar que la festa es respira per tot. Sempre el mateix. Sempre sensacions diferents. Sempre viu. De vegades la realitat i fantasia passa per una línia transparent i tot creix o minva segons l'ull amb que se'l mira. I cadascú posa, aquesta realitat, on creu convenient.


El color, la pols, les olors, la llum, la gent.


Hi ha comentaris sobre quanta  gent hi ha. Que si a aquest caragol n'hi ha més que l'any... Que si al Pla hi  ha més gent que... I no. No n'hi ha més de gent que... No hi quep ningú més ja a aquests llocs. Si ve més o manco gent es nota, en tot cas, a les altres parts; on la festa no és, en si, la festa. Quan ses Voltes estan plenes de gent, pot ser hi ha, o no, gent al Pla però, a ses Voltes està a rebentar, com cada any. Quan al Convent de Santa Clara, el caixer senyor va a demanar per la seguretat als jocs, és ple. Pot ser al Born, mentre, hi quepi, o no, més gent. Però no hi ha més o manco gent als moments claus de la festa, que son molts i sempre és ple.


Atemptat al patrimoni. Aquesta és la sensació que em va recórrer pel tot el cos durant un breu moment. Pot ser per deformació professional. Els cavalls anaven camí de Sant Joan de Missa. Era just el moment de les avellanes. Travessarem del Born cap a sa Contramurada. En arribar-hi no hi havia, en aquella part, gaire moviment. No es veia gent ni tampoc avellanes. L'any no és gaire bo, econòmicament parlant, i tot se'n ressent. En caminar vaig sentir un creec. Hi havia una avellana i la vaig esclafar. Vaig tenir una mala sensació. Per sort, un tros més amunt si que hi havia més bordell i les avellanes corrien abastament. L'atemptat d'haver destroçat l'última avellana va quedar només en un ensurt.


Enguany és l'any del túnel i, Sant Joan, no podia quedar-ne exempt. ─Que com fer per a veure els jocs des Pla? Molt fàcil, en passar el túnel tot dret cap a Ciutadella. Seguesqui la gent i no te pèrdua─ En arribar trobà un gran port però quasi bé no hi havia ningú i, de jocs, res de res. No ho entenia havia passat dos túnels i anà tot dret, com li havien indicat.


Hi ha moltes definicions sobre la festa de Sant Joan. Cadascú en te la seva personal. Enguany m'ha n'han donat una de diferent: Sant Joan és una festa on s'espera a que sigui l'hora de qualque cosa. Una festa on s'espera que algú acabi de saludar a aquell conegut que s'acaba de trobar i que, possiblement, només es retroben en aquests moments i entri, entri, cavalls per a tot.


Estava esgotat. No podia més. La pressió de tots els dies anteriors havia estat insuportable. No havia cobert totes les expectatives que s'havia creat. No li quedava temps per aclarir tot el que faltava i ja era l'hora. La suor li regalimava per tot el cos. Estava apunt de defallir. Començava a sentir una forta pressió al pit. Volia cridar. Volia fugir. Les palpitacions tenien un ritme molt accelerat, tindria taquicàrdia? A l'escala hi havia molt soroll. Una veu es va imposar: Donau permís per a començar...
─Noooo !!!!!!!!!!!!─ va cridar, i va caure a plom al terra com si un llamp l'hagués ferit...


  
Ah!, la línia transparent...

dimecres, 13 de juny del 2012

Llàgrimes


Si al llarg de la vida hagués anat convertint totes les llàgrimes en paraules i, 
aquestes, 
haguessin expressat el perquè de les mateixes, 
ara per ara, 
tindria una gran biblioteca temàtica sobre els sentiments.

dimecres, 6 de juny del 2012

Una darrere l'altra


Satisfet, molt satisfet. Quan vaig posar l'anunci a diverses xarxes socials d'Internet no podia imaginar que tindria tant d'èxit, tant, que no sabia quants dies podria seguir aquest ritme d'una darrere l'altre sense aturar.
Quan alguna jove em telefonava per demanar hora, sempre li deia el mateix ─No hi ha hora. Ha de venir i esperar el seu torn.
I és que cada jove és un cas diferent. Presenta unes necessitats diferents. Necessita un temps i un esforç diferent. Per açò no vull donar hora. Fins que una no queda satisfeta no es pot començar amb la següent. I així, quan acab la feina, quan just ha sortit per la porta, només cal esperar un parell de minuts per a la meva preparació i, de seguit, pot entrar la següent.
No n'admet dues a la vegada. D'una a una. És igual el que diguin o el que pensin. És una condició que no admet discussions i així va bé. Que sepi, cap de les persones amb que he treballat s'ha queixat a hores d'ara.
La veritat és que no sé si ho podré resistir. Mi esmir en cada una d'elles. De vegades hi ha algun cas difícil però res que temps i professionalitat no puguin resoldre.
Pot ser m'ho tindria que plantejar açò de la professionalitat. Ara només hi dedic unes hores el capvespre però, vist la demanda, pot ser m'ho hauria de pensar. Clar que és un poc feixuc. Amb cadascuna don tot el que tenc i qued esgotat. Tant que no sé si puc arriscar-me a un esforç més gran.
Una de les coses que, de moment, m'agrada és que és una clientela jove, alegre, amb ganes de viure, amb vestits cridaners, de vegades escotats, que dona un valor afegit a la relació. Permet entrar d'una manera més atrevida, més directe. Ambdós saben que el temps corre i, açò, és car. Sabem que hi ha altres persones que esperen i que les que esperen ho volen fer el manco temps possible. De vegades voldria, crec que voldríem, tenir un poc més de temps però aquest es escàs.
Una de les coses que més m'agrada és veure la cara de satisfacció que fan quan se'n van. Miren de reüll a la que ha d'entrar i, amb un somriure maliciós, li diuen que ha estat un èxit.
L'any que ve tornaré a repetir el mateix anunci.

Jove
amb jo, 
garantia de devolució 
en la 
declaració de la renda


dimecres, 16 de maig del 2012

Digit


Feia temps sabia que arribaria aquest moment. No hi havia més remei que travessar per la porta. No ho podia evitar. Podia estar ronsejant però, més prest que tard, acabaria passant.
Tenia un poc de por. No sabia amb que em trobaria. No sabia si alguna cosa m'afectaria ni com.
Em despertaré tal i com som ara? Em podré mirar al mirall com ara ho faig?
I les meves amistats, seran com sempre? Res haurà canviat?
Quins nirvis.
Potser m'hauria de preocupar per coses més importants però... és que...
Sí. Potser en faig un gra massa. Només és baratar de digit. Entrar en una altra dècada. Potser sí. 
Potser sigui millor preocupar-me de que, quan desperti, pugui donar el bon dia a qui estim.


diumenge, 6 de maig del 2012

Tres de petits


La mar  ha transportat el so de l'agonia. 
L'aire ens ha fet arribar les ones d'aquell crit esgarrifós del final. 
Sols el so del tret ha bastat per a ferir-me l'ànima.
Jo també som elefant!







Tres anys de preparatius. Un gran esforç econòmic. Un programa d'entrenament físic i mental. Una dedicació quasi absoluta per assolir l'objectiu. Tot era apunt per a començar l'ascensió en solitari a l'Everest.
Tres dies després de deixar el tercer campament base era prop de finalitzar la cordada de quasi dos-cents metres que, completament verticals, obrien el camí cap al cim.
Només una paraula va rompre el silenci de la victòria.
Aaaaaaaaaaaaah!






666, el número del diable. 100, un número rodó. 69, un desig. 50, uf, ja ho he passat. 33, no sé perquè és tan important. 7, el nombre màgic. 3, un somni des de fa temps. 2, el més normal.
1, un sol tret i la vida esdevé mort.

divendres, 13 d’abril del 2012

Moment

El mon s'il·luminava de nou.
No podia ser, era ella!
Després de tant de temps
tornàvem a coincidir.
No havia canviat.
Els ulls em brillaren quan
ella em somrigué. 
Ens atracaren.
Quan de temps feia
que no ens havíem vist.
Una abraçada forta.
Una besada a cada galta.
En un arravatament  d'eufòria
vaig besar-la al llavis. 
No em podia adonar.
Sense amollar-li les les mans
li demanà:
─A cateva, a cameva, a on?
─a on─ Va contestar ella.
I, la màgia del moment
s'apagà.



dissabte, 7 d’abril del 2012

Desapareguda

Fa temps que et cerc i no et trop.
Fa temps que et deix missatges i no contestes.
He remenat, inútilment, cel i terra per a trobar-te
He demanat ajuda a tothom i ningú m'ha sabut donar raó de tu.
Podria haver-me cansat però, per a cada intent fallit,
noves forces creixen per a tornar-ho intentar.
Desconec fins on hauré d'arribar però,
per llarg que sigui el camí, passa a passa,
dia rere dia, no defalliré fins a retrobar-te.
Ja pot ploure, tronar o venir la tempesta més gran
que et puguis imaginar.
Jo seguiré cercant-te.
Sense tu, no som res.
Sense tu, la vida no te sentit.
Records del que va ser.
Records i desitjos del que hagués pogut ser.
Il·lusions del que pot venir
Tot...




No m'hagués imaginat mai que el meu interior fos tan gran o,



que l'anima, fos tan petita i esquiva.

diumenge, 1 d’abril del 2012

El silenci de les imatges

Diuen que si el que s'ha de dir no és millor que el silenci millor no dir res.
Crec que a aquestes imatges ja els hi va bé el meu silenci.