divendres, 31 de gener del 2014

Esbrinar...


 Saber.
Eliminar dubtes.
Quantes vegades ho he desitjat!
On s'ha romput el fil.
Que ha fallat.
Que ha faltat.
Moltes preguntes i
poques respostes.
I així una i altra vegada.
I vull tornar a esbrinar. Tornar a saber.
Tornar a eliminar dubtes. 
S'ha romput el fil?
Ha fallat res?
Ha faltat res?

I ara em deman...
vull saber...
vull esbrinar ...


Perquè és el silenci l'únic que ompl
el buit de la distància que ens separa?

dimecres, 15 de gener del 2014

Ruta de la pell

Ahir em vaig aixecar inspirat. Era el darrer dia de vacances i no el volia desaprofitar. El despertador sonà d'hora i en un tres i no res ja esteia vestit. Paner en ma, màquina de fotografiar, il·lusió i ganes de fer i ja som partit.

Favàritx, sempre Favàritx, és el meu primer punt. Tenc en ment una fotografia amb el far i la sortida de sol des de fa temps però, fins avui, no m'he decidit a mirar des d'on és possible. Sé que possiblement no la faré però, al manco, em dirà des d'on la puc aconseguir. La posta de sol dins del Pont d'en Gil em costà unes quantes visites fins aconseguir-la...

Mentre vaig amb el cotxe pens. Quasi sempre pens. Normalment amb res en concret. Deix que la ment viatgi pels núvols de la imaginació. De vegades, moltes, també ho faig mentre camín. També com ara, mentre esper sigui l'hora en que el sol es mostri a l'horitzó. Per cert, avui no en serà el dia. Hi ha una pantalla de nivolats que no crec em permetin veure la seva sortida des d'allà on la mar s'acaba.

Dit i fet. No l'he vist la sortida del sol. El cap segueix rondinant mentre faix camí cap a sa Roca. Ja que no hi ha esclata-sangs esper conèixer algun sector més del bosc: com és, la seva dificultat, la seva espessor... i, a més, cercar unes pedres perdudes dins la immensitat d'aquest bosc. Sé que no he arribat al lloc de les pedres però per avui ja n'hi ha prou, vull veure altres sectors i ja he localitzat un element inèdit per a jo: un forn de calç proper a l'entrada del camí qui va cap a Lanzell. Ara partesc cap a la mitgera amb Subaida.

El cervell segueix rondinant i, a poc a poc, les idees van agafant forma. La ruta de la pell és el tema. Les idees encara en son confuses però s'aniran aclarint, esper, mentre vagi caminant.

La ruta de la pell. Sí, podria ser un bon títol. Ja tenim la ruta gastronòmica, la ruta anglesa... per què no una ruta de la pell? Només s'ha de posar en valor el que és, en realitat bastaria amb uns quants cartells, algun aparcament, i explicar, als turistes, com els menorquins ens cuidem del que és nostre.

No sé com és que no se'ls ha passat pel cap a ningú de les ments pensants en matèria de turisme. Podria ser un element desestacionalitzador  més de la temporada ja què, aquesta ruta, és utilitzable durant tot l'any. Sí que és ver que hi ha, com a totes les altres, una temporada més alta però, a la fi, tot l'any en seria apte. A més, molt variable segons la zona i, de vegades, es podria enllaçar amb altres rutes com amb la del Camí de Cavalls, per exemple.

Seria una ruta lliure i gratuïta. Apta per a totes les condicions físiques i d'edat. La quantitat de possibilitats en faria difícil que el guies professionals en volguessin participar, en tot cas en podrien oferir alguna en concret però en dubt de la seva operativitat si no és que la incorporessin en algun dels trams dins del citat Camí de Cavalls. Bé, en tot cas n'és un dilema seu.

Idò sí, la idea, més concretament, seria aquesta: Establir una serie d'aparcaments situats en zones estratègiques i que es puguin consultar en un mapa d'informació turística. La IDE també en seria un bon lloc de consulta. A l'aparcament hi hauria un cartell amb el nom de la zona i una petita explicació del que es podria observar, normalment -però no només- bosc mediterrani, la dificultat i el temps previsible segons l'opció elegida (normalment a cada punt hi haurà més d'una possibilitat), i ja està. No caldrà res més. Ni fletxes guies ni res, bastarà ,com va plantejar fer en Pulgarcito, que el turista segueixi les pells que anirà trobant pel viarany. Segur que arribarà a bon port i, sí n'és el temps adequat i hi ha hagut la climatologia adequada, encara podrà endur-se'n algun esclata-sang.

Si aquesta ruta surt bé, la de la pell... de taronja...,  pot ser, també podrem oferir la ruta de la llauna i el vidre...

dimarts, 7 de gener del 2014

Compromís





Sí, és un  compromís. Ells no s'ho creuen però és una putada. Es pensen que només pos excuses de mal pagador però no és així. Volen fer un sopar idò, farem un sopar. Que hi hagi o no el que ells volen ja és un altre cantar.

Es pensen que en som un especialista i no es ver. Només és que un dia, -un dia!- vaig tenir la sort de ensopir-me amb un bon rotlo i ja està. Ja tenc l'etiqueta de cercador. De cercador no, de recollidor! Que de cercar en cerc, ara trobar... Però podrien pensar que si fos tan bo com diuen no agafaria tot el que agaf per tal de dur alguna cosa dins del paner.


I jo aquí, com un boix, cercant el que no hi ha. A més amb  aquest maleït refredat! Estic cansat de rodar i només he aconseguit un parell d'edulis i de suillus. Estic per partir i passar del que puguin dir. Enguany no n'hi ha, no és un bon any boletari i, a més, ells no fan res per ajudar. Només fien de la Mare de  Déu de l'Empenta, ho sigui, en aquest cas, de jo.

Estic agafant fred. Pens que em convé tornar cap el cotxe i partir. Mira, mira per on, ara qui me'n vaig n'hi ha un...agggg, puff, exsss... Redéu quina saliva. S'ha m'havia entravessat... Ostres, no! Mira a on ha anat a caure. Quin oi..., i ara que faix? És l'únic que he vist i, segur que, si no duc cap cosa que ells reconeguin amb el nom d'esclata-sang, no els farà cap gràcia. Tan se'ls fa que sigui un vinater, de pi o de bruc mentre sigui esclata-sang, però ara... aquest... Ha quedat ple, ple. I que n'és d'espesa aquesta saliva!


Bé, ells no ho han vist i, jo, segur no el menjaré!  Hum, està ben aferrat... El deixaré apart, no sigui cosa que embruti els altres.

Bé, al final, amb prou volta he collit un paneret ple de gom a gom però només amb un dels desitjats. Enguany es fan pregar aquests! Però amb els Boletus, els xampinyons, la gírgola de pi, els peu de rata, les llengües de bou, les cogomes, els fredolics, les llenegues i no sé quants tipus més, en farem una bona cuita.


El sopar és apunt i, com no podia ser d'altre manera, les bromes sobre els esclata-sang es dirigeixen cap a jo com a dards enverinats. Tots m'assenyalen amb el dit: ─pensàvem que avui menjaríem cosa bona però ja veiem que tot quedarà en sortit de no sabem que!─ Uf, ho tindré que aguantar tot el vespre! I a més amb una veu de nas que no ajuda a salvar la situació...

Mira, ja treuen la safra. Fan bona olor. Mira, allà hi ha el maleït! Quin oi recordar el que ha passat! No puc mirar com se'l mengen. No! L'ha agafat ella! No, no el mengis, no!.

Hagg, glof, glof... Quina gitada. Acab de gitar damunt la taula a sobre de la safra dels bolets. Tot-hom s'ho mira en cara de fàstic, ningú em mira a jo qui som qui realment està malament. Tenc el ventrell remogut... Em tornen a venir glopades...

Quin sopar!

I al final, només una persona se'n va menjar un! Només de pensar-hi en tornen a venir les arcades...