Carmén, estàs en perill.
Per favor, llegeix aquest correu perquè en veritat corres perill. Tu i la teva família.
Ja sé que rebre un correu anònim pot semblar una broma de mal gust però, si segueixes llegint ho entendràs. No tens molt de temps i de la teva decisió, del que facis, en depèn la vida vostra i, potser, la meva.
Tu no en saps res però hi ha en joc molts, molts, doblers. Pot ser també tindràs la intenció d'anar a la policia, de cercar ajuda però, no podràs. No trobaran res. I quan sigui l'hora ja serà massa tard. A més, hi ha molta gent implicada. Persones que no t'ho arribaries a creure mai.
Crec que l'única possibilitat que teniu, i no és, ni segura ni definitiva, que fugiu de l'illa. Que us en aneu enfora, molt enfora i de manera anònima. Que no torneu en molt de temps. Pot ser així el joc, sí, el joc, podria seguir un altre curs.
Perdona però no t'ho havia dit encara. Tot és per un joc de rol. Cadascú, en començar, va dipositar una quantitat gran de diners que podria anar multiplicant a mesura que s'assolien els objectius. Altres apostaven per a fer-los fracassar. El perquè tu has estat elegida fuig de les meves informacions però sé el que et pot passar si segueixes en aquesta illa.
No pateixis. La teva família tindrà una mort ràpida. Son només personatges secundaris. Morts col·laterals en diuen. Però a tu, t'espera el sofriment. Molt de sofriment. Seràs raptada durant un mínim de trenta dies. Cada dia hauràs de passar per una serie de proves. Seràs violada. Et faran sagnar. Seràs ultratjada. I per cada dia que passi dels trenta els doblers es multiplicaran prou perquè sigui important fer-te viure'n quants més millor.
As de fugir de l'illa. Pot imaginar-te el mal que et farà quan t'arranquin les ungles, una a una. Quan et tallin el dits, os a os. Quan se't clavin les agulles per a tot el cos. Quan se't penetrin per tots els orificis fins al seu esquinçament...Jo no puc.
Fuig de l'illa. Sé que açò ha de passar perquè...
...jo en som el botxí.
divendres, 25 de febrer del 2011
divendres, 18 de febrer del 2011
Solo queda la realidad
La bala, en la sien
estaba a punto de finalizar su trayecto,
Solo unas milésimas de segundo separaban la vida de la muerte.
Ella no quería pero no le quedaba otra opción.
La trayectoria estaba trazada.
Era su primera y única experiencia.
Hubiera querido saber que motivó al dedo apretar el gatillo.
Habría querido entender el porqué y cambiar la realidad.
Su alma de metal no se lo permitió.
estaba a punto de finalizar su trayecto,
Solo unas milésimas de segundo separaban la vida de la muerte.
Ella no quería pero no le quedaba otra opción.
La trayectoria estaba trazada.
Era su primera y única experiencia.
Hubiera querido saber que motivó al dedo apretar el gatillo.
Habría querido entender el porqué y cambiar la realidad.
Su alma de metal no se lo permitió.
diumenge, 6 de febrer del 2011
Beure oli
Neguitós. Molt neguitós. L'hora s'atraca i no sé ben bé com ho he d'afrontar. El temps de vacances s'ha acabat i no he fet els deures. I el que és pitjor, no tenc cap excusa plausible. A més, i per desgracia, altres si els han fet perquè, clar, si tothom hagués fet el mateix de no fer-los, seria més difícil assenyalar amb el dit a algú però, com és en aquest cas, n'hi ha que no només els han fet sinó que, a més, els han fet amb nota, deixant la meva situació més que en entredit.
No sé ben bé perquè vaig escriure aquells comentaris. De fet no eren necessaris però, jo pensava que hi hauria canvis, Creia que el cicle ja s'havia acabat i que seria una altra persona qui m'obriria el camí cap a l'escriptura. Creia que seria una altra persona qui em donaria la clau de la porta de la inspiració. Però no, torna ell!
Com serà l'encontre. S'en recordarà? I jo, ho sabré? Com reaccionarà? També es ver que redéu, ens en donava molta de feina. Que si lectures. Que si comentaris de text. Que si pràctiques d'açò i d'allò. Em tenia estressat. No podia viure d'aquella manera. Per açò vaig escriure el que vaig escriure i, ara, ara em sent com em sent. I no ho puc evitar. Em veig assegut a la cadira sense cap company al costat amb ell que m'assenyala amb el dit, amb tots els cabells aixecats mentre, escridassant-me, m'acusa ─Sí, tu ets qui va escriure aquells comentaris. Sí, vas ser tu, no hi ha cap dubte. El que deies. Com ho deies. Vas deixar la teva empremta. I ara has tingut la poca vergonya de tornar. Puc assegurar-te que mai, ho sents bé, mai, seràs escriptor. Mira al teu voltant, ni els teus companys et volen prop...─
Només de pensar amb aquesta possibilitat ja se m'esgarrifa tot el cos. Potser hauré de baratar d'inquietuds. Pot ser les lletres no son el camí a seguir. Pot ser un canvi d'aires radical com, per exemple, fer volar estels, siguin la solució. Però jo no en sé de fer volar estels. Necessitaré d'algú que em vulgui mostrar la tècnica. Aprendre sobre els materials, sobre quins fils tensar i quan. Sobre els vents. No sé, segur que amb la meva sort clavaré l'estel a l'ull de l'instructor.
No sé que fer. Cap a on partir. L'únic que sé és que per aquest començament dels curs de narrativa ja he begut oli.
No sé ben bé perquè vaig escriure aquells comentaris. De fet no eren necessaris però, jo pensava que hi hauria canvis, Creia que el cicle ja s'havia acabat i que seria una altra persona qui m'obriria el camí cap a l'escriptura. Creia que seria una altra persona qui em donaria la clau de la porta de la inspiració. Però no, torna ell!
Com serà l'encontre. S'en recordarà? I jo, ho sabré? Com reaccionarà? També es ver que redéu, ens en donava molta de feina. Que si lectures. Que si comentaris de text. Que si pràctiques d'açò i d'allò. Em tenia estressat. No podia viure d'aquella manera. Per açò vaig escriure el que vaig escriure i, ara, ara em sent com em sent. I no ho puc evitar. Em veig assegut a la cadira sense cap company al costat amb ell que m'assenyala amb el dit, amb tots els cabells aixecats mentre, escridassant-me, m'acusa ─Sí, tu ets qui va escriure aquells comentaris. Sí, vas ser tu, no hi ha cap dubte. El que deies. Com ho deies. Vas deixar la teva empremta. I ara has tingut la poca vergonya de tornar. Puc assegurar-te que mai, ho sents bé, mai, seràs escriptor. Mira al teu voltant, ni els teus companys et volen prop...─
Només de pensar amb aquesta possibilitat ja se m'esgarrifa tot el cos. Potser hauré de baratar d'inquietuds. Pot ser les lletres no son el camí a seguir. Pot ser un canvi d'aires radical com, per exemple, fer volar estels, siguin la solució. Però jo no en sé de fer volar estels. Necessitaré d'algú que em vulgui mostrar la tècnica. Aprendre sobre els materials, sobre quins fils tensar i quan. Sobre els vents. No sé, segur que amb la meva sort clavaré l'estel a l'ull de l'instructor.
No sé que fer. Cap a on partir. L'únic que sé és que per aquest començament dels curs de narrativa ja he begut oli.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)