diumenge, 31 d’octubre del 2010

Destrucció

M'estava jugant la vida. La darrera peuada havia estat fatal. Una pedra havia caigut pendent per avall fent un petit soroll que va retronar en la vall del silenci. No gosava borinar-me. Tots els ulls havien parat la atenció en la direcció on me trobava. Els guardes de seguretat escodrinyaven aquell enrenou amb les seves armes de mira telescòpica i amb detector de calor. No tenia cap possibilitat d'en-sortir-me. Una miloca va sortir volant des del pi on observava els fets sense immutar-se. No anava amb ella. Els guardes van observar-la però no es destorbaren. Seguien cercant el motiu del soroll. Cada vegada eren més prop.
En aquell moment el cervell va fer una ràpida recopilació dels motius del perquè em trobava en aquell lloc. Ja feia uns mesos que s'havia confirmat que s'estava construint una arma de destrucció massiva i que, aquesta, estava a punt de sortir al mercat. Inesperadament havíem rebut un avís d'un ornitòleg de que per aquella zona els ocells actuaven d'una manera estranya, no fugien quan se'ls atracaven els humans. El Gabinet de Crisis m'havia enviat per a investigar els fets i, ara, estava a punt de fracassar.
No tenia lloc on amagar-me ni res per defensar-me. M'estava encomanant als meus avantpassats quan va aparèixer l'àngel exterminador. Aquest si que tenia un arma de destrucció. I quina punteria. No va deixar cap guarda en peu. De l'arma tampoc en va quedar rastre. Per sort, en vaig poder fer una foto per a la història.







diumenge, 24 d’octubre del 2010

Tu no hi eres


 La lluna ens esperava però,
tu no vas venir.


La lluna volia il·luminar
la tendra besada però,
tu no hi eres.


La lluna volia acaronar
el nostres cosos nus,
donar-lis calor, vida
però tu no hi eres.


La lluna volia immortalitzar,
com en les pedres de Trepucó,
la nostra història
els nostres desitjos,
però tu no hi eres.


La lluna plorava la teva absència
la meva solitud
perquè
tu no hi eres.


Jo, només volia 
complaure la lluna.











divendres, 22 d’octubre del 2010

Sogrrr...aaaagggg

El professor estava llegint la resposta que el alumnes de primer d'Humanitats havien lliurat. Li agradava treballar el sentit de les paraules. De la percepció que els alumnes  en tenen i de l'opinió que els crea alguna d'elles.


Havia demanat que escrivissin els cinc mots que per qualsevol motiu els crides l'atenció dels que havien llegit o escoltat als mitjans de comunicació als darrers dies. L'elecció podia ser perquè l'havien sentida moltes vegades, per la seva importància, pel seu impacte o qualsevol altra. Cap sorpresa. Guerra i pau. Crisis i atur. Poder. Eleccions. Sostenibilitat... Totes entraven dins la normalitat.


També havia demanat que fessin un llistat de paraules que formessin part en la seva vida quotidiana, del que tinguessin prop; tres en positiu i tres en negatiu, de coses, fets, sensacions... Qualsevol que els digués alguna cosa.
Aquí hi va haver més varietat: felicitat, cotxe, diners, casa, treball, parella... 


Una d'elles però, el va sorprendre. Sogra. El va sobtar que als devuit anys sortís amb diferència com a la paraula més negativa. Per açò els va demanar un petit treball. Els alumnes havien de fer-ne una sinopsis, amb una extensió màxima de mig foli, del que significava per a ells la paraula sogra, i ho havien de lliurar de manera anònima per a garantir la llibertat d'opinió.



Ara es trobava llegint-los. No havia vist res fins que es va trobar amb aquest:


No entenc com és que, generalment, hi ha tanta aversió a la paraula sogra. Personalment no crec que sigui justificat aquest sentiment i que hauríem de baratar el xip. No costaria tant intentar pensar en positiu els diferents fets perquè, alguna virtut si que te. No es pot seguir pensant en que tot és negatiu, de fet, sabem que no és així. Es tracta de treure'ls  a la llum, encara que ens costi un esforç que segur, no serà tan gran. Segur que hi ha més del que pensam i que la paraula ja no ens serà tan aversiva si cerquem la part positiva. De fet, n'hi ha una que ha de pesar prou per començar a valorar la paraula sogra de manera diferent i és la seva filla. Sí, la sogra té el que més desitjam tenir, la seva filla. No hi ha res més preuat que la filla de la sogra. Jo en voldria tenir de sogra, i no una, si no moltes i a la vegada. I sogra, no es preocupi si te més d'una filla que jo, ja hi posaré remei.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Fronteres

Tot és ple de fronteres per travessar
N'hi ha aquí, a la terra,
al cel ...
    també a la mar.
Tot temps pot ser perdut,
desaprofitat,
o guanyat
Tot pot ser tot o ser res,
poc o massa
sempre o sols un instant
I la vida segueix
segon a segon
passa a passa
i tot el que s'ha fet
no s'esborrara 
i tot el que no s'ha fet
no vindrà
Tots en tenim de fronteres
i tots en volem traspassar
N'hi ha de petites, de grans
de curtes, de llargues
pretensioses, simples...


Jo també en tenc les meves
Algunes complicades,
molt complicades,
que no gos exposar.
També en tenc per guanyar
alguna de simple,
tan simple, tan
com saber el que amaga
la roba que et voldria llevar.
On tens tu la frontera?

divendres, 8 d’octubre del 2010

Lluna blanca

Mir als teus ulls
i gaudesc, en ells,
la llum blanca
de la lluna plena.
Aquesta, però, 
per núvols aiguosos
que plorinya traginen,
n'és amagada.

Sols el far del cor 
il·lumina,
entre gota i gota
i petit resplendor,
la cara. La veu. El mar. 

Agra n'és la fosca
no el meu desitj.
Treu-te  de sobre
el blanc  vestit
que el  cos
nuu t'amaga.
Deixam acariciar
ara, tot, una i altra vegada,
fins que acabi la nit.