diumenge, 15 de novembre del 2015

Foc a la Mola




De matinada. Em trobava a l'est d'una illa mirant cap a l'est. De fet mirava l'est d'una altra illa esperant el moment. Moment que no tardaria en arribar. A la ma un cafè. Ensaboria el  seu aroma, el seu olor. Amb bona companyia. Tot a punt ...

No es feu esperar. El cel es comença a cobrir de colors. Vermell. Groc... 

La seva intensitat va travessar parets. Parets de desitjos, de sentiments... 

Quines sensacions!


Pels forats dels edificis militars de la Mola s'observà el foc del sol matiner. El foc de la Mola. Pareixia veritat que estaven en foc. Van ser uns moments, uns minuts... Indescriptible... Fins que el sol es va obrir pas i guaità  per sobre de tots els elements. El got de cafè era buit.  El cos immòbil. Els ulls seguien  xuclant la llum captant cadascun  dels instants. Absorbint fins el darrer alè del despertar. Fantàstic...

Tornarem a la realitat. Repetirem de cafè. Ens prepararem per a gaudir d'un dia a s'Illa del Rei.

Ara, dies després, el record encara m'acompanya.







dissabte, 7 de novembre del 2015

M'ho pensava...

M'ho pensava...

Sí. Pensava que t'ho havies perdut.  De ver que m'ho pensava. Perquè avui la sortida de sol ha estat especial. 

Favàritx era tot per jo. No hi havia ningú més. La matinada era fresca, de camí havia trobat boires baixes, però no feia fred. Hi havia nivolats però semblava que el sol es veuria bé. Bé no, beníssim! Ha sortit radiant! Amb una força indescriptible, amb un color groc potent increïble! Prest ha marcat la tiranya sobre l'aigua, ha deixat la mar tenyida de vermell, vermell de sentiments.

Ha estat quan he tingut clar que el que jo em pensava no era cert. Jo em pensava que t'ho havies perdut però, de fet, he entès que qui m'ho he perdut he estat jo. 

Era un moment tan especial que he sentit un buit estrany. He notat que no hi eres... He sabut que em feies falta per gaudir-ne junts del moment.

...M'ho pensava, ara ho sé!






dimecres, 4 de novembre del 2015

Halloween



La nit havia estat cruenta...
Les disfresses i la realitat s'havien confós en un mateix pla existencial. Era difícil reconèixer si la sang trepitjada era sang vertadera o un trist suc vermell químic comprat en una de les tantes botigues de venda d'objectes per assaborir-ne una realitat de fantasia.
No n'havia fet cas. 
Intentava seguir el meu camí enfora d'uns costums llunyans que no m'omplien. Pot ser en un altre moment ho acceptaria però no ara, no avui.
El cas és que el programa personal era aixecar-me prest i anar a veure la sortida de sol. Recollir la vivencia del primer raig de sol del dia. És un moment preciós. Cada dia igual. Cada dia diferent. Observar, escoltar, absorbir l'energia... Tot immens...
Era perfecte. Una vegada més no hi havia res a dir fins que... 
La imatge encara em persegueix...
Pot ser l'any vinent també aniré a una d'aquestes botigues per a tenir una realitat de fantasia.