Febrer
Febrer
és a acabar. Ha passat com sempre, ràpid, fred, plujos..., amb
algun dia d’aquells que s’anomena d’en Ramis, el que suava pel
gener...
Un
mes més. Un mes de fulles en blanc, un mes buid de paraules, sec d’imaginació, un mes de quí res del que ha passat m’ha motivat
per asseure’m davant l’ordinador i teclejar les lletres, una
darrera l’altra, amb una seqüència determinada, per deixar escrit
allò que no s’ha d’oblidar...
No
he sentit aquesta necessitat. I si ho mir bé, hi ha hagut prou coses
que podrien quedar per a la història. De fet i quedaran, tot i que
no serà en aquesta pàgina.
Ha
estat un més tan complet com ho podria ser qualsevol altra. Amb
trobades familiars com feia temps no succeïa. De trobades amb els
amics, simplement per a trobar-nos, perquè ho som. D’alegries per
als nou-vinguts. D’acomiadaments per aquells, que pels motius que
siguin, posaran aigua -en tost de terra- pel mig. De discussions per
a resoldre el futur. De fotografiar, mentre la càmera fotogràfica
ha aguantat, tot el que es posava al davant i deixar arxivat aquell
moment finit.
Sí,
el febrer, encara que curt, ha estat prou llarg de possibilitats i,
així i tot, res m’hi ha despert la inquietud. No en passaré
ànsia. Ja vindrà si ha de venir.
Sempre
en quedarà el record amb alguna imatge i, a jo, el de la darrera
besada.
