Cristina, sa musa de Sant Joan
Ja sé. Començar amb “sa”, denota exclusivitat i sé que no és
ver. Sant Joan té moltes muses, una o més per a cada persona, cadascuna pel seu
moment, però ara, per jo, avui, Cristina és sa musa.
Com ho diria... N’Aina és sa musa de sa trobada, la que pot aparèixer
en qualsevol moment o no aparèixer, sempre acompanyada de les seves
inseparables. Un dia la trobaràs a la zona des Molí des Cavallitos, un
dia a ses Voltes, un dia, simplement, no hi és. Na Sònia és sa musa del no-res.
D’allò que esperes pugui ser però que saps segur no serà. D’un vindré a un no puc...
De na Cristina sí pots fiar. Saps que serà allà i què, quan
la trobis, tindràs el seu somriure, una abraçada i una besada a cada galta.
Sigui quina sigui la situació, la companyia, el moment..., et trobis una vegada
o més amb ella, tot és assegurat. A més, saps que hi és, que no falla i que, més
prest o tard, la trobaràs al centre de la bulla. Només és qüestió de temps
coincidir. La veuràs amb la seva cabellera amollada, borinant al ritme de la
música del moment, l’observaràs i..., no l’oblidaràs. Quan et vegi s’abraçarà a
tu com si fossis una part més d’ella i et durà volant a fer un tomb pels racons
més amagats de la festa.
De fet, me la imagin d’amazona pujada damunt el cavall amb
la seva levita negre i amb la guindola a la mà saludant a tothom mentre fa
botar el cavall. La veig amb prou força per ser no una “cavallera” sinó com
caixera que, fins i tot, pugui posar en entredit allò que alguns diuen, tot i
no estar escrit, que no és negociable la seva modificació, i què, com a l’Oest,
pugui desafiar al tot poderós Caixer Senyor a un duel de poder i baratar aquest
poder del patriarcat per un de nou on,
aquest, sigui diluït i espargit per l’aire on tothom, sigui o home o dona, de
sang blava o vermella, de Ciutadella o de Maó, s’impregni d’aquesta nova essència
i visqui la festa com una part més de la seva ànima.
Sí. La veig guiant els designis dels homes i de les dones.
Dirigint des de dalt el cavall la manifestació del sentir de tot un poble. La
veig acompanyada dels seus incondicionals qui li obren pas, davant davant.
La veig a ses corregudes de ses Voltes fent botar el cavall
sense perdre el somriure. La veig al caragol de Santa Clara fent el bot de
cortesia al davant de l’Abadessa, on aquesta, li transmet de pensament allò de què
no afluixis...
La veig al Pla, endevinant en cada carrera s’ensortilla, amb
la gernació de gent escridassant, una més, una més..., i la banda acabant el
seu repertori de peces curtes...
I crec que donaria tot el que tenc perquè, aquesta musa, fos de carn i os i no part de la meva imaginació.
