Tornem-hi

Redéu, ja dues setmanes sense dir res en aquest bloc!

De vegades no sé que faig amb el temps però, aquest, em fuig.

Hi ha estones en que les idees brollen des de dins els cervell però, així com brollen, fugen i les mans no son a temps a replegar cap cadena de lletres que tengui un mínim de sentit.

Feines, vessa, mals de caps, contradiccions.., qualsevol d'aquestes coses o, bé, totes juntes, tan sa val, em tenen trasbalsat i no em permeten aquest mínim de necessària concentració.

I me passen tantes coses pel cap, tantes coses que m'agradaria deixar escrites, tantes coses que m'agradaria compartir, que quan veig que ja han passat dues setmanes sense dir res, sense dir el que vull dir, sense escriure el que sent, sense omplir el buit que hi ha en un full de paper en blanc, en aquests moments, és quan més som conscient del que em fuig.

Pot ser m'hauré d'acostumar a açò, a voler dir, a voler escriure, i no saber el què, ni quan ni com.

Fins aviat, esper.

El somni

El somni és una narració, de les dues que vaig presentar, al premi de narració curta d'enguany les quals no van ser considerades per estar entre les finalistes però, potser, que algú tengui interès en llegir.

La història es va començar a concretar a rel d'unes festes de Maó passades per aigua de no fa tants anys junt amb unes festes de Sant Joan atapeides de gent. Una cosa i l'altre van donar peu a fer uns comentaris a manera de broma que al final han acabat en una història que per a molts serà absurda, per altres exagerada, per altres.. premonició.

Qui vulgui que la llegesqui i, si vol, que deixi dit la seva.

Clicar aquí

Ei. Els de ponent no teniu per què ser més durs del normal, que només és una narració!

Retorn de les vacances

He tornat. En algun moment he tingut els meus dubtes però, he tornat.
I és què, quan un s'ho pensa un poc açò de les vacances, no sempre és el que semblen.
Un viatge amb un grup de companys. Un retrobament amb vells coneguts. Uns paisatges.. uns monuments, unes..

Ara baratem de xip!

Qui m'havia demanat embarcar-me un bon dissabte matí amb destí a Barcelona. En travessar el canal ho vam notar, tots érem quiets a sobre el llit.

Quina necessitat tenia de viatjar tot el sant vespre assegut al seient del costat del conductor fent-li companyia -no fos cosa que se'ns dormís- fins a Seceña, població on varem fer el vespre a un alberg juvenil, una antiga escola de la ja, gràcies al que sigui, desapareguda Secció Femenina.

Un dia complert a un parc temàtic amb el sol que tampoc estava amb ganes de descans i ens va donar el dia. Seguim amb el bus cap a Merida. Una ciutat acollonant que no varem poder gaudir com cal. Quatre vespres, un d'ells només amb el nostre grupet, en una gran carpa amb espais subdividit amb plafons, on hi dormíem, en la nostre, unes dues-centes persones. Uns menjars d'aquells que s'anomenen de ranxo. Tres dies de sol d'aquells que de vegades ni el mes d'agost. Activitat des de les set i quart del matí fins a tocar no sé quin hora perquè cadascú, cada grup, tenia la seva. Les dutxes atapaides, els serveis més atapaïts. En tot moment.. ara un necessita no sé què.. ara, un altre, ha perdut un calcetí, ara.. De guàrdia, en més o manco energia, les vint-i-quatre hores del dia.

A més, em poso a discutir sobre si les patates tenen el tall amb la inclinació adient perquè, en fregir, tenguin la brillantó necessària per a fer gana. Ara discutim perquè no tenim clar si el Menorca Bàsquet ha de tenir medalla amb la campanya que ha fet. Ara discutim sobre el sexe dels àngels..

Bé, ja queda poc. Un dia passejant per dins Merida, un dia que sí el cos no estès com està, podria ser preciós, però és el que és. Fosqueja, toca bus. Hem d'arribar a València a la matinada. Pobre dels xofers!

València. Un dia acubat. Passejam. Veim una pel·lícula a l'Hemisferi. Dinam. Entram al Museu de la Ciència. Tornam a passejar. Les darreres compres. Anem cap al vaixell. No trobam el camí. Donam una volta. No trobam el camí. Donam una altra volta. Ara sí.

En el vaixell començam a relaxar-nos. Tenim tot el vespre per arribar a Mallorca i tot el matí per a ser una altra vegada a Menorca. Son més o manco les dues del migdia quan som desembarcats. Els pares, acompanyants, ho el que convé, venen a recollir la tropa. Falta un darrer esforç. Hem de buidar els autobusos dels estries que havíem d'emprar al viatge. Sobre les quatre del capvespre entr a casa. Uf, estic esgotat. He de menjar alguna cosa i, sobre tot, beure. He de desfer l'equipatge i preparar un parell de rentadores. Els ulls se'm tanquen però no puc dormir.

Les vacances son acabades. Avui, al·leluia, he tornat a la feina.

Vacances

Demà surt de vacances amb els amics de Vidalba. Anem a Extremadura a participar en els vint-i-cinc jocs dels JEDES. Una mena de final autonòmiques d'esports per a persones amb discapacitat. Ja ens van convidar fa cinc anys i, ara, encantats de tornar-hi. Com que els milers de seguidors que arribarà a tenir aquest bloc demanaran més matèria i per no deixar, per endavant, clar, ateses les demandes, vos deix amb unes fotos de papallones que es poden veure a Menorca per aquest temps. Encara no he aconseguit fer-ne moltes de fotos però, amb temps, els aniré aconseguint totes.
Fins d'aquí a uns dies.