dijous, 24 de novembre del 2016

Llombrígol del món

Llombrígol del món


No hi ha res com viatjar i veure món per a col·locar  les coses al seu lloc.
Per tot arreu hi ha alguna cosa a veure. Que admirar. Per a tot hi ha un perquè a demanar, alguna cosa que fa pensar. Una cosa més gran o més petita... I no hi ha res com la tornada per a valorar el que és, el que se té, el que som.
Possiblement però, quan ets a un aeroport, sobre tot si aquest és gros, és quan te n'adones, en un espai reduït, de la varietat de tot. De la varietat en la manera de vestir, dels diferents idiomes que es poden rallar en pocs metres de distància, de les peculiaritats individuals que ens fan únics dins la gran família humana...
I tu n'ets un més. Segueixes aquesta mena de marabunta guiada per arribar al teu destí. Ascensors, escales mecàniques, passadissos per a passar els controls... Sempre fent cua, sempre formant part d'un tot fins que, de cop, deixes de seguir el grup en què  anaves i et desvies per a anar cap al teu destí. Veus que has quedat, gairebé, tot sol. Que a mesura que t'apropes a la teva porta d'embarcament es va reduint el grup. Que al teu destí és, dins del conjunt, petit, insignificant.
I se't romp un poc aquella idea d'importància, de grandesa. De ser el centre de tot. De ser el llombrígol del món.
Però, passat aquell moment de realitat, tornes al teu país, tornes a casa, no costa gaire temps tornar a pensar en què tens el més gran, en què el món gira al voltant teu.
Et basta mirar una sortida de sol per a saber que sí, que vius al llombrígol d'aquest món.