Fa
un temps que el cos es nega. El cervell és incapaç de donar les
ordres oportunes a les mans perquè realitzin les operacions adients
per a treure, ja sigui d'una pedra, ja sigui d'un tros de llenya, una
figura. No, no confondre. No som cap escultor ni res que s'hi
assembli. Només és que m'agrada jugar amb les formes i, si s'escau,
baratar les que hi havia en un principi per unes altres que,
suposadament, tenen una línia més harmònica. Açò, clar, des del
meu individual punt de vista.
Normalment
deixava la pedra o llenya damunt la taula de treball i l'anava
mirant. De vegades una sola mirada ja em deia el que s'hi amagava
baix el gruix de la matèria. Altres l'havia de mirar diverses
vegades, dies, fins i tot. Tocant-la, girant-la, deixant-la
descansar... Fins que venia la inspiració i començava a treballar,
a poc a poc, molt a poc a poc, sense frisseres, un poc cada dia o
cada quan en tingués gana. Però hi havia un camí a seguir. Més
prest o més tard, més bé més tard, sortia a la llum el treball
realitzat. Una figura simple al que hi havia dedicat un grapat
d'hores sense cap pretensió específica.
Ara
però, ja fa temps que tenc una pedra damunt la taula i no hi veig
que amaga. Estic segur que la figura hi és però no sé trobar-la.
Mir i mir i torn mirar. L'he girada diverses vegades, manyuclada,
raspada... però, res de res.
Arrib
a la conclusió que sí que vull crear, per tan he de cercar ventura
a altra part, a altres matèries i, mira per on, he trobat l'art
casual. L'art que no és cercat però que expressa alguna cosa, fins
i tot sentiment.
Sí,
ja sé que una de les definicions de l'art és que sigui creat i, per
tant, podríem discutir fins a on o a què en podem considerar
creació. En aquest cas és la casualitat qui ha creat la imatge
però, ningú podrà discutir que la foto l'he fet jo.