dissabte, 26 de desembre del 2009

Cocodril


Alguna vegada la feina et dona alguna sorpresa. Fa temps que jo en vaig tenir una de la qual no en vaig saber que fer. De fet no en vaig fer res. Ara però, algun motiu em diu que ja és hora de treure'l a la llum, tot i que no se m'han llevat alguns dels dubtes que ja vaig tenir en el seu moment. Per açò, i abans de deixar-ho escrit, he demanat la opinió d'alguns dels amics de tota la vida. La seva conclusió ha estat que la Crònica Històrica no quedarà malmesa per incloure'n aquest apartat. A més, m'han deixat algunes fotos per acompanyar l'escrit encara que no tenguin res a veure. Així, aquest, no serà tan espès de lletres. Gràcies Lluna.

Bé, el cas és que fa uns anys em va venir a veure una persona amb un aspecte no gaire saludable, mal vestit i amb un tuf a alcohol que et feia caure d'esquena. Volia contar una història que s'havia passat de pares a fills durant moltes generacions. Ell, per dissort, no havia tingut descendència per la prematura mort de la seva esposa, moment en que també deixà de ser persona en no haver  superat el tràngol.
 
No me va donar opció. Va començar a dir coses, moltes coses. Unes amb més sentit que altres. Xerrava dels llocs on havia passat. Xerrava d'una zona
pantanosa però al moment hi havia un gran penyal, pel que no acabava d'esbrinar exactament on succeïa . Xerrava d'un gran perill. Xerrava de sang i de mort violenta. Anomenava un animal gran que no s'havia vist mai. Jo intentava escoltar sense dir res però ell anava i venia en el temps mesclant moltes coses a la vegada. Insistia en que tot era verídic, que havia passat com ell ho cotava. De vegades cridava. De vegades els ulls li sortien de les orbites i el seu rostre mostrava una gran angúnia. La veritat però, és que la història tenia un fil conductor. Es veu que quan van contar-li devia de ser molt jove i li va quedar gravada com si ell mateix l'hagués viscuda. Quan vaig assegurar-li que no patís, que ho deixaria ben escrit per a la posterioritat, es va tranquil·litzar un poc i va deixar que li anés fent preguntes que em van servir per anar fermant tots els fils dispers. Després s'en va anar i no al vaig tornar a veure més.

I fins ara no ho havia fet. Però, ja no em queda molt per a la jubilació i és una història que només jo conec. No puc constatar que sigui verídica. No puc assegurar que la imaginació no hagi guanyat la realitat. Em vaig comprometre i ara compliré amb la meva obligació. Que cadascú en tregui les seves conclusions.


Història d'un cocodril assassí a Menorca.

Açò era una vegada...

* * * * * * * * * * *

Fa una trentena d'anys, un manobre, cavant una síquia a una de les illes que hi ha al port de Maó, va
treure aquesta dent fòssil. Ara pareix que és clar que el seu propietari original n'era un cocodril. Com no hem de tenir imaginació!

dimecres, 23 de desembre del 2009

Banyes


Estava acostumat  a passejar tot sol. No em feia res  portar la casa al damunt, així no tenia cap problema amb les inclemències del temps. Tenia la solució adequada per a qualsevol situació.
M'agradava recórrer grans distàncies. A poc a poc. Sense frisseres. Observant el que m'envoltava.
Especialment, però, m'agradaven els dies humits, els dies en què queia un poc de calabruix. Aquella pluja prima que ho deixava  tot un poc banyat. I sí, a més, després sortia el sol, ja era massa! Aquells colors de natura viva em deixaven esbadalit.
No sé per què vaig pensar amb banyes. No record si havia vist res especial en aquell moment o si em va venir a la ment per casualitat, però la qüestió és que vaig estar pensant en banyes.
Com que no tenia res a fer, em vaig disposar a descansar en una pedra un poc alterosa d'una tanca plena de caramuixes; més al fons, una bona vista del barranc. Una delícia de paisatge. Era un bon lloc per rumiar un poc més.
Però, per què banyes? A què venia aquest pensament. Sí que era estrany. De totes maneres, al llarg de la vida n'havia vist moltes i de molts tipus. De fet, havia de reconèixer que alguna m'havia deixat  impressionat. També, pel que havia observat, n'hi havia que no eren molt feliços de dur-ne.



A mi no m'importava. Formava part de mi mateix i...


-Mira, aquest bover si que és gros!, el posaré amb els altres dins el talec. 



Aag! Maleïts cercadors de caragols!

diumenge, 13 de desembre del 2009

Frontera al cel


Anava caminat sense rumb prefixat. Només passejava però, anava rumiant. De fet, res en concret. El pensaments, idò, volaven lliures pels indrets més insospitats del cervell. Anaven de can Betlo a can Catetlo. Apareixien vells records que, així com venien, s'entornaven. Sorgien idees de coses que podria fer per perdré més el temps. Em venien imatges de persones diverses, algunes que m'importaven o m'havien importat, d'altres que no tenia sentit em passessin pel cap.
El sol, tot i el temps avançat de l'any, era agradable. I jo seguia caminat i, a cada passa que feia ,en seguia una altra. Passes curtes i lentes. Anava a poc a poc, xano-xano.
I badava. Ara mirava una flor, ara una papallona.
No tenia cap frissera. Ningú no m'esperava.
Les idees anaven i venien com les hi venien en gana. De tan en tan alguna cosa em feia tornar al present però de tot seguit em perdia en el mon dels somnis.
De sobte alguna cosa en va fer posar els peus en terra. Una barrera em barrava el pas i, aquesta, no era imaginaria. No ho entenia. Que hi fa una frontera al cel i per què no la puc travessar.
Ho intenta una vegada i una altra i, una altra i.. Res. El mur havia anul·lat el meu pensament.
Vaig mirar el voltant i no vaig reconèixer on era. No em podia creure que, a més, m'hagués perdut.
Em començà a posar neguitós. -Que he de fer ara- em demanava.
Només se'm va ocorra el girar-me, el donar l'esquena a la frontera i.. vaig seguir caminant.
El camí tornà a ser camí. M'havia trobat i els somnis tornaren. La frontera havia dessaparegut.
Ara, quan hi pens, sé que no hi ha fronteres al cel. Aquestes les duim nosaltres a dintre nostre i sé, que de vegades, son infranquejables.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Vol de llibertat

 
Qui no ha somniat amb volar més amunt que el sol
Qui no ha volgut ser un ocell
Qui no ha pretés rompre l'aire amb el bategar de les ales
Qui no ha desitjat el seu vol de llibertat









Però..

Posant els peus a terra..
Qui no es conforma és perquè no vol


dissabte, 5 de desembre del 2009

Barrera del temps

Escriure. Uf. No sé si mai heu tingut la necessitat d'escriure.

Jo crec que la tenc però, de vegades, em costa tant que més que una alliberació pareix una carrega.

Voldria dir coses, moltes coses però, quan cerc les paraules no les trob. I açò és una constant. No en tenc prou amb agafar un paper en blanc i començar. Necessit tenir alguna cosa més. De vegades una cosa tan simple com unes retxes pintades que em serveixen de guia. De vegades una mirada.  De vegades un comentari a algun vell escrit. Qualsevol cosa que em situí al moment d'inspiració.

I així, setmana rere setmana, em sec davant l'ordinador intentant esbrinar que em passa pel cap. Per esbrinar que m'agradaria expressar, de que vull escriure. Que vull dir.

I de vegades ho trob i de vegades no. I de vegades sé de que vull escriure i no sé com expressar-ho i de vegades no sé per on partir ni com sortir-ne. Aquí és quan alguna fotografia m'ha tret de l'enfango. També el marès em dona una ma d'ajuda però darrerament em juga males passades -el maleït es romp per on no toca!- i no aconseguesc el que vull. De vegades, molt de tan en tan, sona la flauta i m'agrada el que em surt. Pot ser per això insistesc.

I ara, per a rematar-ho, m'han demanat que escrigui una postal de felicitació nadalenca. Uf. Sí ja és difícil escriure per jo, com no m'ha de costar el dir en nom d'un altre i, a més, sobre un tema tan socialment positiu que, en la realitat de cadascú, és com és.

Bé, que no es digui que no intent posar el meu granet d'arena i, sí serveix, endavant.

* *

Ara, quan som a punt de tocar el cim i travessar, una vegada més la barrera del temps, potser és el moment de mirar enrere i observar el camí recorregut.

  I, amb un somriure als llavis, reviurem el que junts hem fet. Els entrebancs que hem anat salvant. Els reptes assolits. El que hem gaudit amb les experiències..

També podrem observar als cims propers altres persones que han fet el seu camí, alguns dels quals en certs moments hem coincidit, d'altres que no coneixem però, potser, ens trobarem al futur.

Més llunyans veurem aquells que no hi han arribat els quals només reviuran al nostre record.

I nosaltres seguirem. Entonarem una cançó i, amb les mans fortament agafades, seguirem un camí que, amb la força de l'amistat, ens guiara junts cap el proper cim.


* *


Bon Any Nou per a tots

divendres, 27 de novembre del 2009

S'han acabat




Sí. Pareixia que no havia de passar però s'han acabat.
Ja no més fotos. Ja no més esclatassangs. Ja no més excursions.
És la demostració palpable de que tot te un fi.
Ara és l'hora de fer balanç.
Hummm. D'excursions no gaires però alguna divertida.
Fotos. No sé. Per devers un milenar.
Esclatassangs. Uf. No els puc comptar. No he fet capot cap dia i ja és d'agrair.
Ara tornaré a la rutina de la feina.
Però quan tengui un moment tornaré a les meves.
Fotos, excursions, petanca, esclatassangs..

divendres, 20 de novembre del 2009

Gemecs















El cos havia quedat paralitzat. Tots els sentits en estat d'alerta. Alguna cosa havia destorbat el plaer d'un dia d'excursió. Una fredor anava pessigollejant l'esquena mentre unes gotes de suor recorrien la cara seguint un camí obligat per la gravetat. Sabia que havia sentit alguna cosa que no havia escoltat mai. No sabia el què era però havia retronat, encara que de manera suau, al meu interior. Ara el silenci era esgarrifador. Els ulls escodrinyaven els voltants cercant el motiu que havia creat aquesta situació però res no donava senyals de vida.
De sobte el cos va notar un petit tremoló acompanyat d'un so d'ultratomba. Prou.
Havia entès molt clarament aquesta paraula. Ho havia escoltat sense cap dubte; però, qui o què, n'havia estat l'autor.
El tremolor va augment en potència i vaig tornar a escoltar el mateix so, ara molt més clar. Prou.
No sé com explicar el moment. El cos no és que estes paralitzat, estava petrificat. Els pèls, tots, s'havien posat rígids. Ja no me queien les gotes de suor, aquestes s'havien glaçat!
Tornava a notar que el tremolor era aquí. Vaig tancar els ulls i ho vaig veure ben clar. Era una gemec de la terra! La terra que trepitjava se'm manifestava amb un crit agònic. Prou, deia. Al moment em passaren moltes coses pel cap. De totes les coses, però, un pensament fou el que vaig tenir més clar: tranquil·la companya, ho he entès. Estic amb tu.
El cos havia retornat a la normalitat. Les papallones continuaven el seu ball màgic. Els ocells cantaven com no ho havia sentit en molt de temps. Sabia que no ho havia somniat. No entenia què havia passat però sí havia entès el crit d'angúnia.
Potser encara hi som a temps.

divendres, 13 de novembre del 2009

Vida

Quantes vegades hem sentit a dir que la vida penja d'un fil.
Quan de cert hi ha en aquestes paraules.
Mai sabrem on és el nostre fil ni quan es romprà.
La vida i la mort van juntes de la ma.
Una no n'és res sense l'altre.






En aquesta ocasió, el fil que es va trencar, no va ser el de la vida.
La papallona va seguir el seu vol.

divendres, 6 de novembre del 2009

laberint


Ja sé que fa dies que no escric.
I no és que no vulgui dir, és que no em venen les paraules.
És com si estès perdut i no trobés el camí de retorn.
És com si no trobés com salvar les barreres.
És com si aquest laberint no tingués sortida.
És..

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Majestuasitat

De vegades no hi ha paraules per definir el que em passa pel cap.

Per definir el que sent en certs moments de la vida.

El perquè et disposes a dormir manco per a veure un fenomen que passa a diari.

Però quan hi som, no em puc de deixar parat davant la majestuositat del moment.

Pareix que després un és disposat a viure el nou dia amb forces renovades.




I, sobretot, em dona forces per esperar el moment de trobar el que el destí em tengui preparat.








diumenge, 18 d’octubre del 2009

Tardor

Ja hem entrat dins la tardor. Han vingut les primeres tamborinades. El sol és, fins i tot, agradable.

Ara comença una època bona pels cercadors. Comencen els bolets!

En els darrers anys he intentat conèixer i provar noves especies.

Amb només els esclatassangs el paneret tornava a casa mol buit!

A poc a poc he anant afegint altres sabors. Açò sí, només aquelles especies que son identificables per un aficionat.

Enguany ja he ensaborit el xampinyó i un Suillus, el vulgar pixacà.

Aquesta setmana he volgut provar la cogoma. No l'havia menjat mai tot i que és bastant comú als nostres boscs. L'experiència ha estat positiva, per tan, des d'ara, en serè un depredador d'aquesta espècie!

Aquesta Russula, de color blanc és bastant inconfundible (fotos de baix). Però només s'han de menjar el exemplars joves.

La russula amb capell vermellós (foto de d'enmig) no és comestible.

Tenc curiositat per aprendre'n més sobre els bolets. Si algú també en te, quedem i compartim coneixements, cercades i sobre tot..

menjades.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Mirada


Dolça n'és ma mirada
quan ton somriure n'és
present.
La paraula muda, així
expressa,
amb els ulls, mos sentiments.

Restaré absort, inert,
com pedra viva, mirant
aquest, el teu, el meu
infinit present

divendres, 2 d’octubre del 2009

Marès





No sé quantes hores he emprat ni quantes més en dedicaré.

Sé que pos més ganes que coneixements però, de moment, ja em va bé saber, que faig el que faig. Que surt el que surt.

No tenc
guia definida, ni cap compromís concret.


Mir la pedra, la torn mirar, faig la primer
a marca, la segona, ho deix per un altre moment.

Agaf la pedra, li don la volta i.. a la segona o a la tercera o a la... fins que ve la idea i ja està.

El problema prest serà a casa.

Ara una cara.

Ara una ma.

Ara una cursilada...

A poc a poc no em quedaran racons per omplir.

divendres, 25 de setembre del 2009

Animes

La lluna es retira.
El nou dia es dona pas.
Les ànimes, encara dormides,
no tardaran en despertar.
És a punt d'esclatar la festa.
Els vigies resten inerts,
ocellant el que passa baix els seus cossos de pedra.

I jo, esper el que en aquest dia, em depari el destí.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Espès

Desconec el perquè de vegades no tenc paraules.

Desconec per què no puc expressar el que voldria de manera fluida com altres vegades sí puc fer.

En aquest moments pens que, més que fugir de les tempestes, el que hauria de fer és simplement deixar que em caigui la ruixada per veure si aquesta s'emporta la boira de les idees i neteja l'esperit.

Potser després sí podré viatjar per les tranquil·les aigües del pensament com un cavallet de la mar ho fa per l'oceà.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Una col·lecció molt maonesa


Del Centre de Persones Majors m'han demanat una col·laboració pel seu bolleti i açò és el que els he remés. Ells decidiran com ho publiquen.

Sí ja és difícil escriure, més ho és quan ho fas per una encomana. Aquesta vegada el detonant ha estat el mostrador de la Sabateria el Pingüino, que amb motiu de les Festes de Gràcia, va presentar una col·lecció de programes d'aquesta celebració proposant un joc en que cadascú havia de cercar el programa del seu any de naixement. I com que aquests programes els he anat guardant jo des de fa la tira d'anys, ara volen que conti el perquè ho he fet.

La veritat és que no puc contestar aquesta pregunta. Record que des de bastant jove era un col·leccionista de.. no ho sé, crec que de tot. M'agradaven moltes coses però d'entre totes n'hi havia una que predominava. Menorca. Arreplegava tot el que queia a les meves mans que rallés sobre Menorca. Vaig començar a comprar totes les publicacions que pel seu cost em podia permetre. I així, també vaig començar a estojar els programes de les Festes de Gràcia.

No sé quin any vaig començar, als setanta i pocs. Tenia poc més de deu anys. Bé, no era difícil fer-ho. Un fulletó cada any. Quan a casa van veure l'interès que en tenia em van ajudar a replegar-ne de més antics, alguns els havien estojat directament, altres els van cercar. Així, sense adonar-me'n, vaig començar a tenir una petita representació d'aquests programes de festes. Poc temps després vaig començar a arreplegar els programes que s'editaven de totes les festes de Menorca.

Normalment, quan una persona és col·leccionista, es relaciona amb altres persones que tenen les mateixes inquietuds, encara que de vegades no els mateixos interessos. I d'aquí surten els intercanvis, jo et don una jugueta, tu em dones un llibret. Fins i tot n'hi ha que consideren que si un no faix el que tu fas, millor que ho tenguis tu. Així, per exemple vaig aconseguir el programa més antic, que en aquest cas és des Castell, que data de l'any 1909. Una persona que sabia que jo arreplegava programes de festes me'n va regalar un caramull des Castell sense demanar res a canvi. Altres companys també m'han ajudat al trobar-ne algun i arreplegar-lo per a entregar-me'l. I així a poc a poc.

Aquesta és una col·lecció de poc volum. Cada any s'hi afegeix un nou programa i prou. És difícil el trobar un exemplar nou, que en aquest cas seria antic. Ara per ara la col·lecció te tots els programes des de l'any 1947. També, hi ha el programa de 1944 i un de 1953 que no sé per quin motiu, n'hi ha dues edicions diferents.

Aquesta col·lecció ja ha sortit al carrer en altres ocasions. La primera vegada també va ser amb motiu de les festes. Els comerciants del camí des Castell van tenir la idea de muntar els mostradors amb el motiu dels programes antics i així, a cada botiga, hi va posar una ampliació de la portada a més del que consideressin afegir-hi. Al Centre de Persones Majors, es podien veure totes les portades. La segona va ser enguany, en una exposició sobre col·leccionisme, en que també van restar exposats en unes vitrines. I ara la tercera, en motiu d'aquestes festes al mostrador de la Sabateria el Pingüino.

Quan jo vaig començar no hi havia moltes persones que fessin aquesta col·lecció, avui crec que n'hi ha molts més que els guarden, per tant, el trobar-ne un de nou, de cada dia és més difícil.

També he de dir que avui per avui he canviat el concepte de col·leccionista. En un principi el que importava era el tenir allò que un desitjava. Una col·lecció més gran, una col·lecció més complerta. Però sobre tot tenir. Ara el que importa és que no es perdi i que sigui accessible pels interessats. Amb el temps m'he llevat elements de col·leccionista. Espai i temps limitat n'és una de les causes. Una altra és que aquí on han anat aquests elements han guanyat en vistositat, en accessibilitat. A la vegada he començat a guardar altres coses més lligades a la meva persona i a les que m'envolten.

No voldria acabar sense contar una anècdota. Una vegada es va morir un familiar llunya i em van convidar a fer un tomb per a veure si havia alguna cosa que em pogués interessar. Vaig arreplegar uns quants llibres, però no per jo. Eren llibres de pedagogia. Els vaig arreplegar per a un pedagog, per si li podien servir per a veure l'evolució de la matèria. Supòs que n'hi havia d'altres que podien interessar a algú altre però no me'ls podia endur tots, tot i que possiblement van acabar al fems. Mentre rallava amb les persones que hi havia allà en vaig fitxar en uns papers que hi havia dins una bossa de fems. Vaig demanar si podia mirar el que es tirava i, eren tresors! Vaig recuperar un programa de per devers l'any 50, que encara que ja el tenia, ja no es troben. Hi havia dos manuscrits de finals del segle XIX amb unes gloses sobre l'eterna lluita de Maó i Ciutadella. També vaig recuperar unes cartes personals que parlaven entre dos camarades falangistes, just acabat la guerra, sobre la titulació de pedagogia. Tan les gloses com les cartes les vaig fer arribar a les persones que considerà podrien treure més profit, el mateix pedagog uns i una filòloga els altres. Jo ja no tenc tots els documents però, aquests, serviran per donar llum a alguna part de la nostra història.

Jo seguesc arreplegant els programes de les festes. Sobre tot els de Maó. De les altres poblacions ja no els cerc, però els guard si l'aconseguesc sense esforç. M'agradaria tenir-ne més? Sí. Perquè negar-ho Però el que importa no és qui el tengui si no, que es tenguin, que no es perdin, que es sàpiga, i que siguin accessibles. Aquests documents no tenen més valor econòmic que el valor que cadascú els hi vulgui donar. Però aquests documents tenen valor històric, valor sentimental i és, el que per a jo importa.

Per acabar. Si algú de vosaltres te algun programa de festes o algun altre document, guardau-lo com un gran tresor. Si per les raons que sigui no el podeu o voleu tenir, no el tireu, alguna persona, propera o no, n'estarà interessada. Però, del que sí podeu estar ben segur és què, els que vindran, agrairan que un dia algú guardes, per temps indefinit, aquell tresor en paper.

divendres, 4 de setembre del 2009

Simplicitat



Quantes vegades m'he demanat el perquè de moltes coses.

I quantes coses m'han quedat sense resposta.

Quantes coses voldria saber, i quantes coses m'agradaria entendre.

La vida n'és curiosa i la naturalesa sàvia.

Ens nega les respostes a grans inquietuds però, a la vegada, en ofereix estímuls per a seguir el camí de la vida.

I quan un mira el que l'envolta, qui vol quedar parat?

dijous, 27 d’agost del 2009

Sang de sentiments



Menorca,
illa de vent i de calma,
ha sofert al llarg de la seva història,
com si un cos humà fos,
els batecs i les contradiccions de la vida.


I en cada tempesta s'han vessat els sentiments, tenyint de vermell,
l'oceà.

I en la calma,
el vaixell ha tornat al seu port.


I de la història..

recordarem el que ens permeti seguir el camí,
per arribar al futur.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Parhella

Mentre filen no debanen .

Aquesta petita frase tan simple, que em van ensenyar ja fa uns quants anys, és una de les causes que ara em destorba en el present.

O som davant l'ordinador intentant expremer el cervell, que crec que encara me'n queda un poc -sí, ja sé que és discutible, però jo m'haig de defensar-, o som davant el marès i me barall amb ell, encara que normalment en som el perdedor, per veure si som capaç de treure de la pedra el que no sé dir amb paraules.

Al final surt el que surt i el resultat resta inamovible.

Ara, que cadascú se imagini i en digui, si vol, la seva.

dissabte, 15 d’agost del 2009

Empatat amb el quart de darrera

Ahir vespre, a Sant Climent, hi va haver l'inici dels actes de les festes patronals amb la presentació del programa de festes, el lliurament dels guardons de diferents concursos, la nominació del Santclimenter de l'Any, i el pregó.

Pel que afecta a aquest blog, jo havia presentat un treball al Cinquè premi de Narració Curta. Havia plantejat fer una narració especifica per Sant Climent, per allò de les possibilitats. Vaig començar l'esborrany i així va quedar. Al final decidí per presentar un grupet de quatre narracions curtes encapçalades d'aquesta manera:

Contes Curts.

La xafogor de l'estiu és un moment per a llegir històries fresques, simples, sense penes.
Açò és el que pretén aquest petit conjunt de contes curts.

Bé, dels quatre presentats, tres, amb poques variacions, ja son a aquest bloc -Amb essència humana, Barrufelies del dissabte de Sant Joan i Una més de Sant Joan-. Ara ja tot aclarit, expòs la quarta història a la vostra lectura si en teniu paciència. Esper que algú sí!

Es porc

En Tomeu era una al•lot com qualsevol altre. Vivia al camp en un llogaret que no molt gran però que donava per a viure a tota la família. Del pare havia aprés a aprofitar el que el temps els donava la naturalesa. De la mare, que havia d’estudiar, cosa però, que no li agradava gaire. Cada dia anava a l’escola però ells s’estimava més la llibertat de l’espai de les feines del camp, sobre tot amb els animals, que no els llibres.

Per açò, el dia que els va dir que tenia intenció d’anar a estudiar a Barcelona, sompare, sense voler tallar-li les ales, va quedar que ja en rallarien. Abans de res, volia saber-ne l’opinió del seu mestre. Aquest, tot i que feia anys que era al poble, li va dir en castellà, la seva llengua, el que pensava.
-. Mira Toni. El niño hasta este momento no ha demostrada mucho interés en el estudio, peró no es tonto. Cuando quiere, tiene capacidad para estudiar. En esta edad hacen muchos cambios. Puede que desee, por razones que ahora nos son incomprensibles, tener conocimientos. Personalmente creo que, si os lo podéis permitir, ha de tener la posibilidad de enfrentarse a este reto. Máximo puede perder un tiempo y vosotros unos cuantos duros.

Els pares, que es refiaven de l’opinió del mestre, van tornar a ca seva comentant el que decidir. També havien d’esperar que passaria fins a final de curs.

En Tomeu va complir. Va acabar el curs amb bona nota. Seguia fent les feines que li agradaven i seguia demanant per anar a Barcelona. Veient com anava tot els pares ho van consentir i en Tomeu preparà la partida.

Els primers moments van ser un poc durs. S’enyorava. Enyorava la família i també enyorava l’espai obert del camp. Enyorava els seus animals. La mare, sempre mare, ho patia a casa sense saber que podia fer.

Un dia, en Tomeu, va telefonar a ca seva amb un to de veu més content de l’habitual en les darreres setmanes. La mare li va demanar el motiu d’aquell canvi. En Tomeu no va dubtar en contestar-li.

-. Mare, he comprat un porcell. Així em sembla que som un poc més a casa i la veritat és que em trob més bé.
-. Però, -li demanà la mare- on el tens?
-. Ha, aquí, a casa.
-. Però, fill, i la olor?
-. Mare, no es preocupi. Ja si acostumarà!

* * *

El jurat, dins el programa ha escrit:

Cinquè premi de Narració Curta:

Aquest any només hi ha hagut cinc entregues dins termini. Amb la primera selecció ja va quedar molt clar quines obres serien les finalistes. Elegir quina de les dues seria la guanyadora ens va dur una mica més de temps. Una estava molt ben escrita i l'altra era sorprenent en el seu contingut i ens va provocar un somriure.
Així doncs, la decisió final ha estat concedir el premi exequo.

* * *

Que trobau? El que vaig presentar és la que està ben escrita (!) o la sorprenent (?).

divendres, 14 d’agost del 2009

Mare


No és el nom que hagués triat però així se la batià i, a jo personalment, és una paraula que ja me va bé.

Per tant aquí i ara, no rallaré de la mare de ningú.

Volia intentar fer una peça amb marès i, en aquest cas, encara no havia fet res però, mirant el tros de pedra, em va venir la visió de la
imatge al cap. Una imatge ben definida.

Supòs que no és igual al que pensava però s'hi aproxima bastant. He de reconèixer que mentre la feia remugava pel coses que no havia tingut en conte. Per exemple
el desconeixement de com es treballa aquests tipus de material, o l'embiarxament de la pedra que m'obligava a fer una peça de tort. També les impureses de la mateixa, qui amb restes de fòssils, em creaven craters indesitjats.. Tot en conjunt ha estat una experiència novedosa i satisfactòria, sobre tot pel resultat. Pot ser els entesos diran que no és així, i per açò no els mostraré!

Bé, que cadascú pensi si és una mare amb el seu fill o marit. Si és una parella d'enamorats o simplement dues persones ballant. El seu nom és Mare i així serà mentre no se ni doni un altre.

dijous, 6 d’agost del 2009

Darrera oportunitat

Quan un no escriu i vol seguir penjant alguna cosa a aquest blog, no te més remei que cercar en les possibles reserves. I açò és el que ara faig.
Avui don a conèixer la segona narració curta que vaig presentar al premi Illa de Menorca i que, com l'anterior, no va ser considerada.
Sí us ve de gust llegir-la, ara en teniu la possibilitat.
S'admeten crítiques.

(clicar aquí)

dimecres, 29 de juliol del 2009

Maneres de president

En el nou estadi de vida de fals repòs, en Pep tenia temps de pensar mentre amb les eines a les mans anava treballant la pedra surera. Aquesta vegada seria un tòtem. La pedra, de considerable tamany si considerem que a Menorca no hi ha aflorament i que les que es troben a l'illa arriben surant per la mar, s'ho mereixia.

Hi havia temps. Cap frissera. Al tòtem li era igual i, a en Pep, també. Quan convenia deixava les eines a sobre el taulell i es posava a perdre el temps en alguna altre cosa. Quina felicitat.

Els pensaments anaven i venien sense cap ordre en concret. Històries passades, anècdotes del present, ànsies de futur. De vegades n'hi havia que s'entre mesclaven. Que lligaven una amb l'altra.

Recordà un dia en que li demanaren que volia ser de gran, al que sense dubtà contestà, -ja ho som jo gran, no necessit ser més que el que som-. I ara li havia vingut una pregunta al cap. Era gran o voldria créixer més? Assumiria un càrrec? Tindria capacitat per ser president? sabria per on sortir-ne? li agradaria? Voldria ser-ho?

No sabia el perquè avui havia tingut aquests pensaments però tampoc no es preocupà. Avui hi havia concert i no podia seguir ni divagant ni amb el tòtem.

Preparà l'aparell elèctric mata moscards ja que, en tornar, no tenia intenció de tenir una invasió d'aquests bitxets al dormitori amb tot el que açò significava.

Avui no era el dia. Destorbat pels pensaments i ara, el concert, es suspenia. Per aprofitar el moment visità un company d'aquells de sempre, total ja era fora de casa i no havia de donar comptes a ningú. El company era a ca seva. Al manco una cosa sortia com cal.

Van rallar de tot i molt, tant era el temps que no coincidien. El que sí hi havia a la casa era un moscard emprenyatiu. No aturava. zzmmm.. En Pep va intentar agafar-lo un parell de vegades però els reflexes ja no son el que eren i sempre li fugí. Es plantejà anar a fer un mos per celebrar la trobada i les festes del poble, que eren prop, i es prepararen per sortir de la casa, cosa que en Pep agraí, ja que, al manco, perdria de vista el poc simpàtic insecte volador.

Bé. Tot havia acabat bé. La vetllada havia estat existosa però era hora de recuperar forces per ensoldemà.

La matinada va arribar més prest del que es pensava. Alguna cosa havia destorbat el somni. El siussegeix d'algun animaló l'havia despert. En aixecar-se s'ha n'adonà que l'aparell mata moscards que havia deixat andoiat no tenia botilet amb el líquid exterminador. Dos intents per matar un moscard i dos fracassos.

Tornà a recordar l'anecdota i tornà a recordar les preguntes. Ara també li venia al cap aquell videu que havien mostrat per la televisió i que també circulava per molts correus electrònics per Internet amb el president d'Estats Units de Nord-Amèrica qui, en el primer intent, aixafà en directe per la televisió una mosca. En Pep es posa a riure tot sol. Ja tenia la resposta a les seves preguntes.

No tenia maneres de President. Podia seguir tranquilament treballant amb el seu tòtem.

divendres, 24 de juliol del 2009

Sempre pensant en el mateix

En Pau anava caminat per un carrer peatonal costa per avall. Duia el somriure marcat a la cara. Molt marcat. Tant, que més d'una de les persones amb que es creuava se'l quedava mirant. La seva alegria era contagiosa, i és que ell caminava content, molt content.

Ningú no en sabia el motiu. Bé, ningú no, quasi ningú però ara, no ve al cas. En girar cap el carrer Nou es va envestir de ple amb una altre persona que duia un micró a la ma que per poc no li fa caure.
-Perdó, perdó, anava ensimismat amb el meus pensaments i he badat en girar el cap de cantó- digué.

- Res, res, tranquil que jo tampoc mirava. Mirà ja que ets aquí et podríem fer una pregunta per l'espai d'avui vespre "Estiu a la fresca"? És molt simple-
En Pau pensà -ja he caigut en mans d'aquests presentadors d'un programa xorra- però no en pogué fugir. -Endavant, demana-
-Mira el programa d'avui va de sexe, ens podries dir quantes vegades el pràctiques?-
En Pau no s'ho pensà un moment -jo, quasi cada dia-. Ja els hi he fotut!
El presentador se'l mira un tan incrèdul però insistint mentre el càmera intentava agafar un bon primer pla. -però, com t'ho fas?-
-No, no. Sí jo no faix res. Ahir quasi en vaig practicar. Abans d'ahir també. L'altre dia per poc..- En Pau reia mentre el presentador intentava entendre el sentit de les paraules a la vegada que de ser ell qui dugués el control de l'entrevista tot i que no n'estava molt segur de cap a on partir. -I..-
-tranquil que és broma- li digué en Pau.
-Mira, el cas és que no esperava aquest tipus de resposta. De fet intentàvem comprovar la dita de que la persona que practica més sexe és més feliç i com quan ens hem envestit anaves tant content..-
En Pau el tallà i el digué - perdonà però és que arrib tard. Vaig tan content perquè avui toca!- i se n'anà quasi corrent.
El presentador va quedar amb el micró a mos mentre el càmera filmava la fugida d'en Pau. Cap dels dos van poder esbrinar que hi havia de veritat en els darrers cinc minuts de gravació. Per si d'acàs, van decidir esborrar el que havien gravat i seguir com si res hagués passat.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Carotes


No sé el que em passava pel cap ni el perquè, ni res de res. Però era així. I ja feia dies que em passava.

Al llit no me podia dormir. Me girava i tornava a girar però, la són, no m'arribava. Ja podia intentar llegir alguna pàgina d'algun llibre avorrit, o bé escoltar les bagenades que s'arriben a dir en algun dels programes de la ràdio, o comptar bens, o pensar amb el que fos, que els ulls seguien sense voler-se tancar. Res destorbava el meu insomni.

Els matins m'aixecava amb els ulls inflats. De mala gana. Sense ganes de fer res. Quan em creuava amb els companys de feina no els deia rés més que un bon dia però amb aquell to de mala llet. De vegades ni açò, una breu aixecada de cap i ja està. N'era conscient de que ho feia malament però no ho podia evitar.

Els capvespres no anava millor. Al taller, intentava construir alguna cosa que em des satisfacció però tampoc ho aconseguia. Com si les mans no responguessin a les meves ordres mentals.

Volia agafar l'escarpra i el martell i en tost d'açò em trobava amb una cutxilla a la ma o amb una serra de calar.

Intentava fer una línia simple i arrodonida i em sortia
un solc profund i recte. Intentava dibuixar una figura de formes suaus com las que podia observar en les fotografies que tenc de les persones properes però, el resultat, era el contrari de l'esperat.

Comença a témer que alguna cosa interferia en la meva vida però, no podia esbrinar el que podia ser.

I així un dia rera un altre. Sempre el mateix. La situació comença a ser desesperant. Havia de menester ajuda externa. Vaig començar pel que tenia més aprop. Però res de res. Vaig anar al metge del cap i tampoc.
Ja sense sabe
r que fer me decidí per consultar amb una somnàmbula de dubtosa credibilitat però, la força ofega, diuen.

Em va dir que no em preocupes. Que tot era normal. Que pel motiu que fos, i aquests en podien ser molts, dins el meu cervell s'havien obert les portes del més enllà i que ara, folls, dimonis, animalots i animalons, pirates, records i sentiments.. tot el que forma part del món real i el mon imaginari es barrejava i que se'm passaria quan retrobes la pau interior.

Que no em preocupes. Que comences per deixar a les mans que fessin el seu camí
, que moldejassin el que sortís i que més prest o més tard tot tornaria a la calma.

Quan vaig demanar que eren totes aquestes carotes em va contestar que eren el reflex de l'ànima.

No sé si he quedat convençut, però és el que ha sortit.

dijous, 16 de juliol del 2009

Foto amorosa


No sé si algú sap que pot amagar-se baix aquest capell, no sé si algú sap que pot amagar-se darrera d'aquestes ulleres.

Per descomptat que jo tampoc.

De vegades em pos a cavil·lar per a veure si puc esbrinar-ho però tots els intents han estat en va.

Però amagui el que amagui una cosa és clara.


No te cap problema en rebre una besada.

I sabeu, jo tampoc en tenc cap de problema en donar-n'hi una o les que facin falta, i si en Sito mira, millor que millor.


Per cert, en Sito no és el seu marit, però un poc gelós si que hi està.