dimarts, 12 d’agost del 2014

Lluna

Lluna


He mirat la lluna aquests dies.
N'era grossa. Plena. Prop...
L'he fotografiada, com altres vegades.
He escoltat i llegit el que en deien,
fins i tot què, quan n'és plena, 
no en sabem de què.
Però sí que ho sabem. 


Sí que ho sé.
N'és plena de llum fins a vessar.
De llum que guia animes cap al seu repòs...
De llum que ens xucla l'essència de l'esperit 
i l'escampa per a tot arreu 
fins a fer arribar-lo on, el desig, l'espera.
De llum de vida i de mort.
I jo, després del ple, cada dia,
en prenc un poc d'aquesta llum 
fins omplir-me a rebentar.
Després, esper que ella es recuperi 
per a repetir, de bell nou, el cicle.
I és que, per jo, per a molts...

la lluna n'és un rebost d'il·lusions.

divendres, 1 d’agost del 2014

Qui ho havia de dir...


Els animals m'agraden al seu lloc natural.
M'agrada observar el vol dels ocells, escoltar el seu cant...
el ball de les papallones...
el treball de les formigues...
els esquius peixos a la mar...
Però no m'agrada en-cuidar-me'n de cap.
No en vull tenir cap d'animal, 
ni que sigui dissecat. 
Admet, com no, que hi hagi persones que sí
vulguin tenir-ne. És la seva opció, no la meva.
Però, ves per a on, l'altre dia, a la posta de sol,
quan la lluna just es mostrava, 
ja al moment de desaparèixer,
un só va cridar la meva atenció.
Era un meeu suau, fluixet, just un murmuri...
Vaig dubtar... Seguesc el meu camí o mir el que hi ha?
Però jo ja sé el que hi ha...
Torn sentir el meeuu. Melós. Molt melós.
M'hi atrac, és una moixeta.
Una moixeta que em mira amb ulls de moixeta perduda.
Li atrac la ma i s'hi acosta. Té un pel mol suau.
S'acarona cap a la ma, cap el braç.
L'agaf i en atracar-la torn veure la seva mirada...
una mirada de moixeta perduda...
S'acarona cap el meu cos i em mira, em mira...
M'he transformat!
Ja no som aquella persona que no vol tenir animals.
Ara...
─Miau.
...som un moixet!
─Meeu...
─Miauu!