Ses bragues de sa veïna

 

Ses bragues de sa veïna

 

Fa un temps, no gaire llarg, he baratat de veïns.

No, no sé ni qui són ni exactament en quin dia van venir a viure a aquest bloc. Ho he notat per la roba estesa. Sí, els veïns estenen la roba al que per ells és un cel obert i per jo un pati. Per tant, no n’és un secret veure quina roba hi ha estesa esperant que el sol i l’aire l’eixuguin.

Idò, des de fa uns dies he comprovat que la roba no és la mateixa que la que penjava fa un temps. Abans hi havia roba, de mascle i de femella, de talla gran, més la del mascle (clar), roba de feina. Roba del que en diríem normal, la que pots trobar a qualsevol casa d’una família de treballadors.

Uep!, no vull dir que els actuals estadants no puguin ser una família de treballadors, que a més tampoc sé quants són, però l’estil de roba és un poc més elaborada, més alegre, més juvenil, més... Tampoc és que sigui un entès en roba i, a més, només la veig penjada quan surt al pati a estendre la meva. El que si puc afirmar és que la talla no seria la meva ni de bon tros.

Fa un parell de dies vaig trobar unes bragues al pati, enterra. No puc assegurar de qui eren, però, pel que hi havia als estenedors, vaig suposar, eren de la nova veïna, o noves. Eren unes bragues fines, amb transparències, pot ser de les que anomenaríem d’encaix. Una peça per un cos jove.

Com sempre faig en aquests casos de roba caiguda, la vaig deixar al reblador de l’escala perquè, de qui fos, la pogués recuperar. Crec que és per l’únic motiu en què sobrepàs el que és l’entrada comunitària dels pisos arribant a l’inici de l’escala que du als pisos superiors.

Dos dies després, hi havia unes altres bragues al terra del pati i, des d’aquell dia, cada dia hi ha unes bragues diferents. Encara no sé qui hi viu a aquest pis, però començ a sospitar que no és que caiguin, ja que en un parell d’ocasions no hi havia roba estesa als estenedors, sinó que la deixa caure aposta.

Tenc curiositat per a saber qui hi viu. Com és ella o com són sí és que hi viu més d’una persona. Quin és el color dels cabells i si els du curts o llargs. M’agradaria saber com són els seus ulls... I sí, per curiositat. Tot i que crec que ella pot tenir aquesta actitud provocadora ves a saber per quines intencions. La meva és, per la meva condició, simplement curiositat.

Grafit

Grafit

 

En anar fent anys passen coses estranyes. Tens més vivències, més records però, també, menys capacitat per a recordar-ho. Així que el cervell, entenc que de manera aleatòria, et va obrint el calaix dels records i, avui un, demà un altre, et fa reviure aquelles petites històries que, amagades a la part més fonda de la biblioteca et poden fer treure un somriure o treure els colors.

Normalment són històries de poca importància sense les quals pots viure tranquil·lament, però, quan  reapareixen, açò, o rius o et poses vermell com un pebre. Per sort, normalment et passa quan ets tot sol i no has de donar compte a ningú. En tot cas pots tenir una anècdota més a contar als companys en alguna de les trobades en grup.

I, així, m’ha vingut aquest record. Ja fa temps, tres o quatre anys mínim. Estava arribant a casa, era migdia, hora de dinar quan al carreró de davant ca meva vaig veure unes joves amb actitud  sospitosa. Miraven a banda i banda tot dissimulant, i jo no sabia ben be el perquè, fins que una, la més decidida, va treure un esprai i fissss. Va gravar un nom a la paret del carreró. La veritat és que no sé el que deia, molt possiblement el seu nom, però no ho sé. M’ho vaig mirar sense saber molt bé el que fer, si havia de passar de llarg, si dir-les alguna cosa, si...

La veritat és que el grafit era bonic. Tenia el traçat clar i molt net i, encara que com he dit no sé el que posava, era clar que no era la primera vegada que el feia. Ho va fer ràpidament, sense cap dubte ni fall. Així i tot, vaig tenir temps de veure tota la història. De fet, em vaig aturar al davant d’elles. Quan va acabar de pintar-lo, en girar-se es va trobar amb la meva mirada al davant i no va saber què fer.

Jo vaig rompre el gel demanant si em podien dir el que posava. Elles estaven dubtoses. Xerrar amb jo o fugir?

Al final em van dir que era el seu nom, però no em van dir quin. Vaig demanar-les si jo podia posar el meu. Em miraren amb cara d’incredibilitat i de poc convenciment, però, al final, em donaren el pot. L’havia de sacsejar, prémer el botó i fer el traç com si fos un bolígraf.

En tenir el pot a les mans, com m’havien dit, el vaig sacsejar i fissss. I just havia començat a sortir el líquid negre, van pegar un crit unànime i, d’aquelles boques van sortir una quantitat d’insults que millor deixar-los tancats en aquest calaix dels records, ja que no són bons a transcriure’ls.

La que m’havia passat el pot, plorant, em va demanar perquè ho havia fet. Perquè havia escrit a la seva camiseta. Ara era inservible, que l’hi havia de pagar, que aniria a la policia, què ... Jo només vaig poder dir-li que la meva i única intenció havia estat deixar, com ella, la meva marca en una propietat d’altra. Van fugir corrents. No sé si ho va entendre. 

 

Sa Colarsega

 

Sa Colàrsega

 

Avui, i és una manera de dir ja que si no diu el dia, demà, aquest avui hauria de dir ahir i no estaré baratant la frase en cada moment i, tampoc, crec sigui important especificar de quin dia en concret es tracta. A sa Colàrsega, he vist un fet, bé, de fet, no he vist el fet en si sinó el resultat del qual jo crec és el fet que no havia vist mai.

No, no ha estat un fet excepcional però sí sorprenent. Jo anava caminat intentant aconseguir la mitjana de passes en una distància i temps determinat per a veure si torn a trobar l’equilibri entre alçada, amplada i pes. I, si no mor en l’intent, ho aconseguiré.

Bé, tornem a la qüestió que ens ha duit fins aquí. Mentre caminava, uns metres més endavant de jo he vist el que he definit immediatament com un peix fora de l’aigua que feia petits bots damunt el moll. Quan m’hi ha atracat era viu. Tenia la boca oberta, i anava fent espasmes i bots al ciment tot demanant auxii. Anava a escriure que semblava li faltava l’aire, però pens més assenyat dir que li faltava aigua. Tenia les òrbites oculars a punt d’esclatar.

Pel cervell han passat tota una sèrie de possibilitats de que fer. Fins i tot d’agafar una bossa i fer-lo a la planxa per dinar. Feia prop de dos pams de llargada i m’hauria bastat per un panxó. Ja just el seu costat he vist que era urgent prendre una decisió i, l’he empès cap a la mar.

No sé de quina espècie era i, amb les frisseres no he fet cap foto. He pensat, però, que deu ser un d’aquests peixos que gaudeixen jugant a saltar de l’aigua i que, per una d’aquelles casualitats, ha botat damunt el moll poc abans de la meva arribada. No sé si en tindrà més de ganes de jugar.

Ja dins l’aigua he vist que ha fet un parell de alenades ràpides i m’ha mirat. M’ha semblat que abans de partir
m’ha fet l’uet!