T'esperaré

No sé el temps que ha passat
ni quant en queda per venir.
     Sé el que vam viure
          en aquells intensos breus moments.

Els records m'agombolen.
     Fins i tot em desesperen
          per aquest temps perdut.

El caminar per la platja
amb aquella aigua fresca
     tot deixant l'acaronament de les ones
          als peus...

El somriure fort, natural, 
d'aquells llavis que cercaven la complicitat
     amb els meus...

Les mans juganeres 
descobrint el cos de l'altre...

No sé el temps que ha passat però,
t'esperaré, aquí, 
     com abans ho vaig fer,
       assegut a sa vorera.

T'he trobat a faltar

T'he trobat a faltar. Molt!
Temps sense saber res de tu, tant...
Però, immòbil, com una pedra sembrada,
no he sortit al teu encontre.

Ha passat el temps. Massa.!

Ara, la pedra és desarrelada i,

com una llavor,

he partit camí endavant,

amb rumb incert,

per a trobar-te. Per compartir,

si vols, el que ens quedi

que, just per un segon,

ja ho valdrà.

Reixes

En veure la imatge em vaig demanar el perquè.
En tenia curiositat.

Me la vaig mirar una bona estona 
fent les meves càbales.
Era tan senzilla, tan fràgil...
No podia entendre que hi feia darrere del reixat.

Que podia haver fet per merèixer aquesta situació?
Havia fet res o eren les circumstàncies?
Havia estat una decisió d'algú i, per què?
Pel seu significat?
Per ser una flor vermella?

Seguia mirant i rumiant...
Ella em va mirar i somrigué amb tristor.

Em vaig adonar,
em va venir la llum,
ho vaig veure clar,
la reixa, el perquè, ...

Les circumstàncies,
les obligacions,
els sentiments,
la vida...

El presoner som jo!
Jo som darrere la reixa!