Al seu lloc

Mir i no veig.

Sent i no escolt,

toc i... res toc.

Sé, però, que som.

Ho not,

alguna cosa interior,

m'ho diu.

I sé que sols és qüestió de temps.

El temps, sí, el temps

em dirà el que veig,

el que toc, 

el que escolt,

qui som...

Només cal anar acumulant-lo.

Ahir aquella flor obrint-se.

Avui un somriure teu...

Demà...

Demà un trosset més.

I així, a poc a poc,

vas descobrint qui ets,

com ets, 

que vols,

on vas...

Fins i tot,

quan jo només en queda la pols

és el temps

qui ho posa tot al seu lloc.

Cercant na Mari

Cercant na Mari


Curiositat. Simple curiositat. Només per a saber el perquè del nom, o qui era... per açò la vaig cercar.

A Menorca, i supòs que per tot arreu, en som donat a batiar amb nom aquell detall que en un moment determinat va significar alguna cosa. Ens agrada així deixar la petjada immortalitzada i, de tan en tan, en algun cas, s'aconsegueix.

Al nord de Ciutadella hi ha el que s'anomena la Colònia de l'Asunción, petita urbanització de principis de segle passat de casetes per estiuejar. De casetes per anar a vega. Una zona entre la bocana del port i cala en Blanes, també coneguda com sa Farola, pel petit far que guia el camí de qui vol entrar al port de  Ciutadella. Aquesta és una zona de costa retallada amb un petit penyal el qual, en diversos llocs, ens deixa apropar-nos  fins a la mar.

Idò, en aquesta zona, hi ha el que s'anomena sa Punta de na Mari. Aquest topònim ja surt citat a mapes i derroters de principi de segle passat però, clar, ningú no en dona raó del motiu d'aquest nom. De qui era na Mari, de què li va passar en aquest lloc, de què va fer... i jo tampoc no ho sé. He de dir que tampoc ho he demanat perquè, ... segons la resposta ..., es rompria l'encant del dubte.

Per una d'aquelles casualitats, que de tant en tant et passa a la vida, vaig haver de fer una feina per aquella zona i, clar, tot d'una em va venir a la memòria aquell dubte del perquè del nom i pensà, mira que si ho puc esbrinar ja s'ho valdrà...

I va ser així que vaig descobrir a na Mari. Quasi no m'ho podia creure. No m'ho podia creure!, era ella!

Seguia sense saber qui era ella, ni perquè algú hi havia dedicat tants d'esforços per deixar-la immortalitzada. El que estava clar és que l'escultor havia fet un bon treball per a deixar el seu rostre esculpit a la roca...
Ara seguia sense saber res de na Mari però, al manco, sé on és i que puc mirar la seva cara. 
Quin gran escultor és la natura!