dilluns, 3 de desembre del 2012
Ahir vaig mirar la lluna
Ahir vaig mirar la lluna
Feia temps que no ho feia. Va ser just un moment però, la mirà. Vaig returar les meves passes, aixecà els ulls i la contemplà. Seguia igual que sempre. Vaig sentir una alenada d'aire pur, renovat, que reinflava els pulmons i feia reviure amb un pessigolleig tot el cos. Em va treure un somriure.
Ella n'era la mateixa i jo, pot ser, també, només un poc més vell. Ara ja no mirava la lluna. Em mirava a l'interior. El present, el passat. Sentia el seu acaronament. Redescobria el seu poder. Al davant tenia la tiranya il·luminada. S'albiraven costers amunt i avall, parets amb portells oberts i tancats. El futur n'era ple de sorpreses, alegries i entrebancs. I només havia mirat la lluna just un moment.
Avui, la tornaré a mirar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
I NO HO SERÂ IGUAL, PERQUE MAI HO ÉS, COM LA VIDA PERÒ QUE BÉ PODER VIURE-LA!!!
A mí també em passa. I temps enrera més suvint. Sorprendre't mirant sa lluna. M'ha agradat per m'hi he sentit identificat.
Publica un comentari a l'entrada