dilluns, 3 de desembre del 2012

Ahir vaig mirar la lluna


Ahir vaig mirar la lluna

Feia temps que no ho feia. Va ser just un moment però, la mirà. Vaig returar les meves  passes, aixecà els ulls i la contemplà. Seguia igual que sempre. Vaig sentir una alenada d'aire pur, renovat, que reinflava els pulmons i feia reviure amb un pessigolleig tot el cos. Em va treure un somriure.

Ella n'era la mateixa i jo, pot ser, també, només un poc més vell. Ara ja no mirava la lluna. Em mirava a l'interior. El present, el passat. Sentia el seu acaronament. Redescobria el seu poder. Al davant tenia la tiranya il·luminada. S'albiraven costers amunt i avall, parets amb portells oberts i tancats. El futur n'era ple de sorpreses, alegries i entrebancs. I només havia mirat la lluna just un moment.

Avui, la tornaré a mirar.

2 comentaris:

MARGA ha dit...


I NO HO SERÂ IGUAL, PERQUE MAI HO ÉS, COM LA VIDA PERÒ QUE BÉ PODER VIURE-LA!!!

Anònim ha dit...

A mí també em passa. I temps enrera més suvint. Sorprendre't mirant sa lluna. M'ha agradat per m'hi he sentit identificat.