Un no
m’ho pens
Les persones, d’una manera o d’altra, ens estructuram la
vida. De vegades per obligació i altres motu proprio. Així ens aixecam a una
hora determinada, dinam quan ho tenim establert i ens trobam amb els amics quan
toca. Però, de vegades, surt un no m’ho pens. Són aquells moments en què es
tenia previst fer una cosa i, per un motiu o altre, en feim una altra. Pensàvem
dinar a casa de les sobres del dia anterior i, per una d’aquelles coses acabam
dinant a un restaurant després d’haver fet una excursió. O aquella excursió que
havia estat un èxit i que acaba com acaba en adornar-nos que hem tancat el
cotxe amb les claus a l’interior. Sí, dels no m’ho pens, n’hi ha de tota mena.
D’agradables i de no tan agradables.
Normalment recordam, dels no m’ho pens, els més agradables. Aquells
en què el somriure acompanya el record del moment. Quan els ulls brillants ho
diuen tot. Sí, aquests són un no m’ho pens que queden segellats a la memòria i
en fa, de la vida, moments inoblidables. De fet, jo en tenc sobretot un d’aquests
no m’ho pens molt agradable. D’aquells que només el record ja n’és suficient
per tenir un moment vibrant en la vida. D’aquells que la simple possibilitat d’un
nou no m’ho pens remou tots els sentits. I aquest no m’ho pens es reviva cada
vegada que la veig amb aquell vestit.
