Dolça n'és ma mirada
quan ton somriure n'és
present.
La paraula muda, així
expressa,
amb els ulls, mos sentiments.
Restaré absort, inert,
com pedra viva, mirant
aquest, el teu, el meu
infinit present
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Imatges i lletres
4 comentaris:
Guau!!! Cada vegada et superés més. Com a escultor i com a poeta. Endavant.
ohhhh!!! LLuis,amb aquest poema t'has atrevit a emprar un llenguatge, com diria jo.... cult?
Bé, però, molt bé,deus dur s'art dins es gens, encara que hagis tardat alguns anys en donar-li sortida. M'agradan ses dues coses i em seguesc oferint a fer-me tutora de cualquna d'elles,( ses escultures) ja ho saps, per un amic quasi bé qualsevol cosa.
una besada
Sol
Em sorprens cada vegada.
Que polida és la figura , que intens és el poema. Enhorabona.
Marga F.
Quin poema més guapo, m'encanta. S'enhorabona Lluís. Silvi.
Publica un comentari a l'entrada