Ell no donava crèdit al fet de la situació. No es feia a la idea del que podia significar. Tot havia semblat un joc d'al·lots però ara se n'adonava de que no era així. Però com havia succeït?
-Podríem fer una aposta- havia dit ella. -Idò, val. A que vols que fem l'aposta i que et vols apostar? És igual. Mira, podríem apostar per qui dels dos il·luminarà més un punt en concret en un moment determinat-. Però això no te color, no trobes? -Quan hi ha una premonició hi és i ja està. Si vols fer l'aposta la feim i si no, ho deixam.- D'acord, d'acord, no et posis així. Ja diràs com ho hem de fer? -Bé, en el proper ple de lluna jo triaré un punt a les dotze hores del vespre i, tu, hauràs de fer el mateix al migdia del dia següent. D'acord? -Sí, sí, d'acord. Però em pens que me dones molt d'avantatge però, si ho vols així... Ens hi jugarem el que vulguis.
Qui havia de dir que aquest dia s'aixecaria una tempesta i els núvols no me deixarien donar llum al lloc indicat. Ella havia guanyat la partida! Ara no sé quina cosa se li passarà pel cap. És capaç de demanar qualsevol cosa. Aquesta no és gens de fiar. A més, ha guanyat amb les meves armes! Mira que guanyar-me amb les armes que jo mateix li don, ja és massa. Ara però, no em puc queixar. Només em queda esperar per a saber per a on em surt. Avui fosquet, quan ens trobem en sortirè de dubtes i que sigui el que Deu vulgui.
-Ja et vaig dir que tenia una premonició jo. I ara, t'agradi o no, hauràs de donar-me el que et demani!
-Sí, ja ho sé. Estic impacient per a saber quina te l'has imaginada!
-Bé, es fàcil d'explicar. He de dir que estic un poc cansada d'estar menyspreada. Sí que es ver que rep moltes lloances, que s'ha escrit molt sobre jo i tot el que tu vulguis afegir, però estic mol sola. Vull veure com creix tot baix el meu domini. I, com que crec que tu n'ets el culpable d'aquesta situació, al manco en una part important, hem de baratar. Vull que els éssers vius en general puguin viure amb jo però, no de manera residual, sinó amb tota la força de la vida que ho fan ara amb tu.
-A la propera lluna nova farem un canvi. Tu ja no sortiràs el mati, ho faràs el vespre i jo et substituirè. A partir d'aquest nou moment totes les ànimes vivents hauran de baratar els seus estils de vida. Ja ningú s'aixecarà de matinada, que és quan tenen més son. A partir d'ara aquesta serà la seva hora d'anar a dormir! Prou matinades! A la vegada, quan arribi el vespre, tots s'aixecaran per anar a treballar. I jo ja no estaré tan sola. Podré veure com es mouen les persones per anar a la feina o a l'escola. Veure com obren les botigues. Hi ho podré veure durant totes les hores en que duri el dia. I tu t'hauràs de conformar amb el que jo tenc ara. Un parell d'hores de moviment i esperar a que arribi el moment en que tu apareixies, esperar un altre dia. Ja em diràs com et sents després d'un temps, perquè pot ser que en un primer moment n'estiguis content del descans però t'assegur que prest trobaràs a faltar moltes coses que ara per ara no els dones cap importància, no els dones la importància que li don jo-.
El sol escoltava incrèdul el que sentia. La lluna volia ser la reina del dia i a ell li tocaria el temps de relax, i no ho podía impedir! De veritat tot podia baratar tant? No s'imaginava a tothom dormint mentre ell, que n'era la font de la vida, passejant tot sol per l'horitzó!
Arribat el día assenyalat, a l'hora en que l'alba havia de rompre la foscor del vespre, no va passar res. Tot va seguir igual. Fosc. Els animalons tampoc no s'aixecaren. Algun mecanisme natural els havia fet seguir en repòs. Seguíren com si res hagués passat. Però els humans, ai els pobres humans. Aquests sí que no entenien res del que passava. En sonar el despertador tots s'aixecaren com cada dia però, no clarejava. A mesura que el temps passava i que el dia no creixia, no sabien que fer. No sabien que estava passant...
El missatge mirà el cel. Contempla els estels i pensatiu però amb veu alta digué: -No ho entenc, segons el rellotge he dormit el que tocava però mirant el cel és hora d'anar a dormir, Bé, a ningú li pot fer mal una becadeta un poc més llarga. Esperaré que el gall canti per aixecar-me-. I va tornar al catre.
Ara la lluna te tot el dia per ella. Incomprensiblement, els humans fan feina tota la nit.
1 comentari:
EL QUE VULGUIS, de que en sona....a si ja user, ne perdut molts,però ne guanyat qualcuns , pocs però guanyats, ten recordes......?.
Be,me agradat molt, la veritat m’entres ho llegia m’imaginava i estat molt divertit, al manco no ha mort ningú, segueix axis.
Publica un comentari a l'entrada