Perdut

La nit clara, sense núvols. Assegut damunt una pedra admirava la lluna plena.  L'esfera presentava una lluentor increïble, ho il·luminava tot. Tot, manco jo. 


Jo estava un poc apagat. Animicament perdut.
Havia de ser tan polit! 


Feia dies que havíem quedat. Ho tenia tot previst i preparat. 


Ens trobaríem per a veure com la lluna sortia des del fons del mar d'on s'aniria aixecant, a poc poc,  mostrant-nos la tiranya per a fer-nos de guia. Després Favàritx o algun jaciment arqueològic ens donaria motiu per a continuar el reportatge fotogràfic.


Duries un vestit blanc on el llum s'hi reflectiria com en un mirall. 
Els cabells amollats es balancejarien al ritme de les passes, com el vestit. Unes quantes espelmes i alguna barra d'encens ho arrodoniria. Primer unes fotos generals. Uns contrallums. Unes fotos més sensuals. Una màniga caiguda. Una a l'estil de Marilyn Monroe. Una amb el vestit un poc descordat i un somriure maliciós. La ma a la cara per col·locar els cabells. Una carícia. Una besada. Un escarrufament...


La pedra és freda. El vespre també. No has vingut.


El mes que ve hi haurà una altra lluna plena. 
Potser tornarem a quedar. Potser podries dur un vestit blanc o de seda, vermell. Els cabells amollats. Potser...