No pens amb el blog. No és que escrigui gaire, però si a més no hi pens... El temps passa i passa sense adonar-me'n. Tres mesos ja! Aquest escrit el vaig presentar al Premi de Narració Curta i, com era d'esperar, no va ser seleccionat. Ja ho tornaré a provar.

Sorteig de l’ONCE

Hem quedat per berenar. Fa temps que no ens veiem i fer una trobada amb un bon cafè acompanyat del que ens vingués de gust seria una bona manera de posar-nos al dia.

No m’agrada sortir de casa. Un berenar tranquil: torrades amb alvocat, un poc de pernil salat, un cafè amb llet descafeïnat, la ràdio de fons o simplement el silenci, però avui toca carrer.

Hem quedat que em passaria a cercar a la rotonda de l’Esplanada. M’agrada ser puntual. No em molesta esperar, però sí que m’hagin d’esperar. He arribat d’hora. He aprofitat per a contestar uns quants missatges del WhatsApp. Qui m’ha de venir a cercar no sol esser tan puntual, igualment jo he estat al lloc indicat per un si de cas. He tingut temps de revisar el correu electrònic i esborrar els innecessaris i he continuat esperant.

Mirà les persones que passaven pel meu davant. Cadascuna amb la seva història. Unes frisen com si no hi hagués temps per a res. Altres van comentant el no sé què. No prenc atenció als seus diàlegs, no n’he de fotre res del que es puguin dir.  Altres s’aturen a la cafeteria del costat. De fet, hauríem d’haver quedat allà. Sabent qui em vindrà a cercar, continuaria esperant, però ho faria assegut i amb un cafè al davant.

D’altres s’aturen per a comprar algun bitllet de l’ONCE d’alguna de les diverses possibilitats que té aquesta organització. De fet, hi ha prou interès, ja que en algun moment hi ha cola per comprar.

No sé, tal vegada n’he de comprar algun jo. Se’ls veu amb cara de satisfacció i esperançats.

Potser invertir un parell d’euros i, qui sap, fer realitat els meus somnis. Ho provaré, però no amb el rasca, no, jo vull el gros, el que tengui més caixa, fins i tot el que tengui més bote.

I així, com si res, començ a imaginar. Xofer! No tornar a conduir mai més. Una telefonada i el cotxe a la porta. Res d’estrès per a cercar aparcament.

Un lloc! Sempre m’ha fet il·lusió un lloc, a més, en tenc un que m’agrada molt. Té de tot!

Sí, en faria una gestió equilibrada amb l’ús públic i privat. Limitar els abusos en la recollida d’esclata-sangs, sense caça. Passejar a peu i sense cans. Bicicletes i cavalls, al Camí de Cavalls.

Recuperar els elements del lloc. Aljubs, torrents, barraques... Tot ha de retornar al seu us original. Vaques menorquines. Sementers vius altra vegada.

Esparegueres als roquissars i caramuixes pels caragols. Sal de cocó a la costa. Permisos? Ja hi haurà qui els tramiti.

El casat, senzill. Cuina, foganya a la biblioteca, oficina equipada... Ja ho té, per açò m’agrada aquest.

Dos cops de clàxon em tornen a la realitat.

Veig com al punt de venda de l’ONCE estan donant una butlleta a una senyora. Potser la del meu premi. Ningú me’l prendrà!

Crit amb desvari i empeny de mala manera a tots els que hi ha a la cua. Perd el nord. Punyades. Tot se’n va en orris! Ve la policia i l’ambulància. No poden amb jo. Estic fora de control. Els sanitaris aconsegueixen posar-me una injecció, un calmant. El cos es relaxa. Que he fet?!.

Ja a l’hospital m’indiquen que, amb medicació i descans tornaré a ser jo.

Però jo no vull ser jo. No vull continuar sent un putifeiner.

Jo vull el meu lloc!