És curiós el que em passa de vegades.
Bé, no de vegades. Sovint.
L'esperit se'm separa del cos i tresca pel seu pla.
El cos segueix el camí com si res passes.
Somriu als acudits.
Saluda als coneguts.
Mecànicament segueix les passes dels altres mortals.
Fa els mateixos gests. Mira les mateixes coses.
La vetla des Be... Les carotes...
Els carrerons plens d'aire de festa.
I l'esperit perdut. Ple de pors.
Només veu dimonis que el persegueixen.
Per sort, sempre hi ha una llum que el retorna a casa.
Al meu interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada