Tertúlia

Com cada dijous de dia par, el grup de debat estava reunit en torn de la taula. Feia anys que es trobaven. Normalment eren cinc tot i que, alguna que altra vegada hi participava algun, en direm, convidat. A cada trobada un ponent plantejava un tema de la seva elecció. No hi havia condicions. El tema era el principi, el fil conductor però, el final, sempre era incert. Normalment s'acabava arranjant el mon, deixant verd als polítics de torn i, si es donava el cas, al membre que hagués faltat a la cita.

S'acompanyava la tertúlia amb una copa de vi, normalment un Cala. Bon vi de Castella. Un vi negre, suau, afruitat, de bon gust al paladar i també formatge del país, un semi-curat, de vegades de Santa Catalina, de vegades de Binigarba, de vegades..., bé, no en fèiem cap menyspreu a cap.

Quatre mascles i una femella. Al principi tots els ulls estaven girats cap al mateix punt però, el temps, ens havia acostumat i la imatge, sent encara digne d'admirar, havia passat a un segon terme. El que importava era el que es deia, el que opinàvem. El que importava era com resolíem el tema plantejat.

Avui tocava a en Pau però, aquest, havia arribat tard i, demanant excuses, explicà que no havia preparat cap tema però que la seva intenció era que rallassin del millor i pitjor dia de la setmana.

A la taula hi havia quatre copes que ja s'havien emplenat un parell de vegades i la quinta que s'estava omplint. Na Somsi estava comentant que açò no era tema, que estava massa clar. Que el millor dia era el divendres i el pitjor el dilluns.

─Perquè?─ demana en Bep. El dilluns ho puc admetre però el divendres... A jo em costa aixecar-me tant com els altres dies laborals. Millor el dissabte que no hi ha obligacions, pots fer el que vols, i tens el diumenge per a descansar.

En Lluís trobava que tot era discutible ja que, si bé una part del que deia en Bep era raonable, també hi ha persones que fan feina el dissabte i què, per tant, no poden gaudir com ho exposava. Del divendres considerava que depenia molt del tipus de feina que es fes però que sí que és ver que, en cas de que les circumstàncies siguin bones, és el que obra un cap de setmana llarg.

... però el diumenge és el dia en que més persones poden fer-ho tot, quan es poden ajuntar-se amb més quantitat per compartir...
... el divendres permet començar amb força per acabar amb un diumenge més tranquil per esperar el dilluns...
...al dissabte és quan hi ha més activitats culturals, quan més moviment hi ha als comerços, quan la societat és més viva...

El debat era més viu del que en un principi havien considerat. No hi havia acord en quin era el millor dia però del pitjor ho tenien ja tan assumit que ni s'esmentava.

En Pau escoltava. No participava, només escoltava. No havia opinat en tota l'estona del debat. Se'n va endur la copa als llavis i va fer un glop. Na Somsi li va retreure ─I tu què, no opines?, Ha veure si faràs com el capità Aranya... De fet ets qui has duit el tema a debat i l'únic qui no diu res! Venga, venga, banyat─ 

En Pau deixa la copa a sobre la taula, se'ls mirà un a un i els demanà si de veritat i en diferènci


a tots consideraven que el dilluns era el pitjor dia de la setmana amb diferència, amb tanta que es podria considerar el dia més odiós de tots. Tots replicaren que sí, que sens dubte. Idò -va dir en Pau- després d'haver-vos escoltat he de dir que el millor dia és el dimarts.

Tots van quedar sorpresos amb aquesta opinió i, a l'hora, trepitjant les paraules d'un i altre, van demanar que expliques el motiu que el feia presentar una resposta tan desbaratada que, en cas de fer una consulta popular, quedaria fora de lloc del que pensa la gent.

En Pau no s'immutà. Sabia que la seva postura crearia un debat diferent i que, possiblement no seria entès. El va tornar a fer una pregunta. ─Però que no heu dit que el dilluns és un dia fastigós, el més cruel, que s'hauria d'eliminar del calendari i no sé quantes coses més? ─ Tots van respondre afirmativament.

─Idò, el dimarts, és el dia en que més falta perquè torni el dilluns!─