Des de sempre m'ha agradat dialogar i així ho he fet cada vegada que m'ha estat possible. M'era indiferent el tema a tractar, no tenia importància qui n'era la persona amb la qual ho podia fer, el que importava era la possibilitat de dialogar, de tenir una confrontació dialèctica, d'emprar el verb per a realçar les bonances o treure els pedaços bruts de qualsevol cosa.
Ja no record el temps que n'he pogut gaudir. Si que puc assegurar que per fer-ho he emprat diferents idiomes. El propi, el català, llengua amb la que vaig néixer i créixer. En anglès, xampurrejat, que va anar i venir diverses vegades. En francès, del que ja no record quasi bé res. En castellà, que alguns van intentar i, pel que sent, ho intenten encara, que sigui l'únic, l'idioma dels idiomes. Quina bestiesa!.Bé, a jo, ja no m'estranya res. N'he vist i sentit de tot color! Ara però ja no estic per a moltes batalles. Ja no tenc forces per a estar tot el dia dialogant. He de fer pauses per a poder re-emprendre el meu hobby. Per circumstancies i, també per necessitat, he hagut de reciclar-me i acceptar que els temps han canviat. M'he hagut d'aprendre els nous llenguatges, fins i tot el llenguatge dels llums del far, únic company de fatigues que em queda amb el qual, cada vespre, ens retrobam i resseguim el diàleg des del punt on ho vam deixar i, així, cada dia quan ens acomiadam ens encoratgem a resistir per al proper diàleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada