La benzinera era quasi bé buida de clients. Un motorista i jo. L'hora i el dia en devia tenir part de culpa. Era dissabte i, el sol, encara esperava entre els llençols. Una mirada va bastar per indicar-me que el sortidor ja estava obert i que podia proveir-me del preat liquid. El matí era fresc. Pot ser quan el sol començàs a guaitar faria fora fugir de por aquesta fredor. En tenir el dipòsit ple vaig anar cap a l'estació a pagar. La dependenta, molt amable, i, mentre em cobrava, em va demanar si volia comprar un cupó de la ONCE. Vaig dir que no. Que no sabria que fer si em tocava. Ella, amb el somrís a la boca em va respondre que no tingues por, que ella si sabria el que fer i que jo no tindria cap problema. Tots dos vam riure i jo vaig comprar-n'hi dos de cupons mentre li demanava si em podia mostrar les mans. Quan ho va fer vaig veure que duia dos anells, el de casada i un de bijuteria de línia fina.
Vaig dir-li que jo tindria en compte el que ella havia dit però que havia de ser el nostre secret. Que ell, o ella, no ho havia de saber. Va riure i ens vam dir adéu.
Una setmana després vaig tornar a la benzinera. Vaig esperar que pogués atendrem sense que cap altre client ens destorbés. Em reconegué i va somriure. Jo li vaig donar un sobre tancat amb el meu número de telèfon anotat al damunt per si volia contactar. Dins el sobre hi havia un passatge al seu nom.
Fa cinc anys que vivim al Carib. Jo no m'he preocupat de res. Ella fa i desfà. Ho gestiona tot. Diu que puc seguir tranquil, que no ens ho acabarem en aquesta vida.
De la seva antiga parella no en sé ni el sexe. No ho necessit. Encara seguim jugant al cupó i, quan ho necessitam, anam a la benzinera a omplir el diposit agafats de la ma i, al llavis, un somriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada