dilluns, 27 de juliol del 2015

Rellotge de vent.

Rellotge de vent



Mi vaig envestir un dia que caminava perdut,
més de ment que d'altra cosa, però,
perdut.

Tan absort anava pensant amb
les meves caboires què, per poc,
no el trepitj i el faig malbé.

Em vaig aturar en sec!
Totes les meves neurones disponibles
es van dedicar a treballar per esbrinar
què era el que tenia al davant ja que,
al primer cop d'ull, no ho tenia gens clar.

Ara, a més d'estar perdut,
estava al davant d'una incertesa, jo, però,
tenia el pressentiment que estava
davant un senyal.
Sí, un senyal però, de qui?

No sé si les neurones feien feina o no,
sé, però, que el resultat no n'era satisfactori.
Seguia sense saber el que era.

Notava com el temps passava lentament.
Amb la mirada fixa al terra,
mirava l'esfera,
el temps que passava,
unes agulles...
Ohhh!!,  ja ho tenc!!, està ben clar!! 
Com no ho havia resolt abans??
Em trobava al davant d'un rellotge de vent!!

Vaig mirar al davant i tot era com a més clar,
ja no em trobava perdut.
La ment havia tornat al seu lloc.
Amb el somriure al llavis i el plaer de la victòria
vaig tornar a mirar el rellotge.

Ara, i després de no sé quan de temps
encara som al mateix lloc...
No aconsegueix esbrinar com saber l'hora...
I fa tan temps que no bufa el vent...!!




1 comentari:

Anònim ha dit...



Què polit....es rellotge des vent....deixa't endur pes vent que ho fas molt bé!!!

petonets