Rellotge de vent.

Rellotge de vent

Mi vaig envestir un dia que caminava perdut,

més de ment que d'altra cosa, però,

perdut.

Tan absort anava pensant amb

les meves caboires què, per poc,

no el trepitj i el faig malbé.

Em vaig aturar en sec!

Totes les meves neurones disponibles

es van dedicar a treballar per esbrinar

què era el que tenia al davant ja que,

al primer cop d'ull, no ho tenia gens clar.

Ara, a més d'estar perdut,

estava al davant d'una incertesa, jo, però,

tenia el pressentiment que estava

davant un senyal.

Sí, un senyal però, de qui?

No sé si les neurones feien feina o no,

sé, però, que el resultat no n'era satisfactori.

Seguia sense saber el que era.

Notava com el temps passava lentament.

Amb la mirada fixa al terra,

mirava l'esfera,

el temps que passava,

unes agulles...

Ohhh!!,  ja ho tenc!!, està ben clar!! 

Com no ho havia resolt abans??

Em trobava al davant d'un rellotge de vent!!

Vaig mirar al davant i tot era com a més clar,

ja no em trobava perdut.

La ment havia tornat al seu lloc.

Amb el somriure al llavis i el plaer de la victòria

vaig tornar a mirar el rellotge.

Ara, i després de no sé quan de temps

encara som al mateix lloc...

No aconsegueix esbrinar com saber l'hora...

I fa tan temps que no bufa el vent...!!