Era una història d'amor.
Una història d'odi entre famílies.
Una trama repetida una i
altra vegada, al llarg del temps.
Una història d'una jova enamorada
d'un jove enamorat,
d'unes famílies enfrontades.
Una història sense futur.
Els sentiments clamaven
per la llibertat d'elegir,
per una possibilitat.
Res hauria d'impedir
el desitj d'un futur en comú,
de viure la felicitat,
de deixar una nova llavor
a aquest món nostre.
Però la història,
ai!, la història,
és la que és i,
com altres vegades,
ens mostra la nostra essència.
La història no fou possible.
La lluna n'era un testimoni mut
de les inquietuds, dels sentiments,
del patiment...
No pogué, però, quedar indiferent i,
tot i la prohibició a la interferència,
intervingué.
En recollí de la besada
la força, el desig, la desolació,els sentiments, la vida...
Ho recollí tot,
tot el que va poder i
ho convertí en pedra,
perquè tothom pogués admirar
l'amor de la parella
en una besada eterna.
1 comentari:
Què Polit!!!
I és ve que es veu a sa pedra.... quina passada!!
Gràcies i bon diumenge!
Publica un comentari a l'entrada