Caramel·los

 

Caramel·los

 

Sí, ja sé, hauria d’escriure caramels, però, de petit, esperàvem la Setmana Santa amb ganes. Primer perquè no teníem escola,  i no anar a l’escola era simplement fantàstic. També perquè hi havia menjars que, si queien, només ho feien en aquests temps. I clar, pels caramels. Per Setmana Santa menjàvem caramel·los i quan s’entrevenia, un caramel·lo llarg.

Ha plogut molt, però encara em queda algun record d’aquells temps que eren també uns altres temps

Les processons eren matèria obligada. Clar que tampoc no hi havia res més a fer. I, els caramels, una motivació.

No sabia que és el que es feia amb la processó, però tenia clar que l’havia de veure passar dues vegades, una de cada costat. No fos que qui em volgués donar un caramel passes per l’altre costat, i si podia, dues per banda.

No, no vaig tenir mai desig d’anar d’avall d’una capirota. Em bastava veure els altres i esperar el desitjat caramel. No és que n’aconseguís molts, però pitjor era no tenir-ne cap. Record que una vegada, em van donar un parell de bessitos, aquells sí que eren caramels de qualitat!

Un any, només un, vaig sortir de monasillo  i, clar, cap caraputxo no me’n va donar cap de caramel. Per sort i com agraïment a la feta ens van regalar una bossa de caramels per hom. Anava que els talons em tocaven darrere!

El temps va passant. Et fas gran. Madures (o no). Surten altres interessos, altres necessitats i, les processons, ja no formen part del teu afer. Només quan per una d’aquelles casualitats no ha sortit res més i has de quedar a poble, i ja que hi ets, tornes a mirar la processó.

Enguany, ha estat un d’aquests en què vaig quedar a Maó. I no només vaig quedar a Maó sinó que em vaig plantejar reviure algunes històries del passat anant a veure diferents moments de la preparació abans de la sortida de la processó.

La Sang, la primera estació. Encara és prest i no hi ha gaire moviment. Santa Maria. Aquí ja es nota més l’expectació. Els membres de les dues confraries i els enturions van i venen preparant els actes. Fa vent. No saben si la Dolorosa podrà sortir. Rep el primer caramel, però aquest no conta. Qui ho fa va amb la cara destapada i, així, no té cap gràcia. L’església es va omplint. Enguany, per primera vegada des de fa molt temps hi ha el Davallament de la Creu.

Quan puc sortir de Santa Maria la processó ja ha començat. Sant Francesc fa una bona estona ha partit. El Carme es prepara... Els veig passar des d’enfora. No aconseguesc cap caramel. Al final, la Dolorosa no ha sortit. Queda un buit i es nota. És hora d’anar cap a casa. Abans d’entrar però m’atur a mirar passar tota la processó des del principi encara que avui només ho faré des d’un costat. Potser encara hi ha qui creu que som salvable. No tenc moltes esperances però qui sap.

Ueps, s’ha atracat un caraputxu amb la ma allargada i em dona l’esperat caramel. Sé qui és i, a més, em dona qui va. Mira, no tot haurà estat perdut. La processó segueix el camí lentament. Esperar és com una penitència, però tot sigui per poder xuclar alguna cosa dolça. Ja s’atraca el final i..., un altre braç allargat em dona el preuat premi. També sé qui és. No he tingut cap sorpresa. La música acaba passant. Enfora encara pots sentir el redobles de tambor. Jo ja dic prou i entr a casa. La collita ha estat minsa, però pitjor és no tenir res.

L’any que ve qui sap.