Fins quan
De jove observava com
evolucionava el món. Pensava, podria tenir una vida relativament còmoda i
plaent i què, aquesta, arribaria, possiblement, fins als nets. Superpoblació,
esgotaments de recursos, contaminació, falta d’aigua, guerres... Tot entrava en
la quiniela.
Anys després, ja més madur, vaig
escorçar el temps. A tot hi havia d’afegir el canvi climàtic i, pensà què,
possiblement, els fills no ho tindrien tan clar. Dels nets, si en venien,
millor no pensar-hi.
El temps ha passat i ja som al
principi del qual es diu la tercera edat. Ara ja no tenc res clar. A més de tot
el que pensava s’ha d’afegir problemes ideològics. No sé com acabarem...
Ara, però, ja només em deman fins
quan tindrem un demà?
