Fins quan
De jove observava com
evolucionava el món. Pensava, podria tenir una vida relativament còmoda i
plaent i què, aquesta, arribaria, possiblement, fins als nets. Superpoblació,
esgotaments de recursos, contaminació, falta d’aigua, guerres... Tot entrava en
la quiniela.
Anys després, ja més madur, vaig
escorçar el temps. A tot hi havia d’afegir el canvi climàtic i, pensà què,
possiblement, els fills no ho tindrien tan clar. Dels nets, si en venien,
millor no pensar-hi.
El temps ha passat i ja som al
principi del qual es diu la tercera edat. Ara ja no tenc res clar. A més de tot
el que pensava s’ha d’afegir problemes ideològics. No sé com acabarem...
Ara, però, ja només em deman fins
quan tindrem un demà?
1 comentari:
Motius per ser optimista no en sobren, no. Crec que un demà encara hi és, només que no es com pensàvem que seria.
En és meu cas hi afegiré es nets, que si posen es llistó alt en quan a pesar pena. De totes maneres els seus ulls, els dels joves, no són es nostres. Hauran de viure sa seva lluita, sa nostra és quasi història recent. Som animals del segle passat. De moment hi som, de moment vivim, de moment...
Publica un comentari a l'entrada