Felicitació

 

Un no m'ho pens

 

Un no m’ho pens

Les persones, d’una manera o d’altra, ens estructuram la vida. De vegades per obligació i altres motu proprio. Així ens aixecam a una hora determinada, dinam quan ho tenim establert i ens trobam amb els amics quan toca. Però, de vegades, surt un no m’ho pens. Són aquells moments en què es tenia previst fer una cosa i, per un motiu o altre, en feim una altra. Pensàvem dinar a casa de les sobres del dia anterior i, per una d’aquelles coses acabam dinant a un restaurant després d’haver fet una excursió. O aquella excursió que havia estat un èxit i que acaba com acaba en adornar-nos que hem tancat el cotxe amb les claus a l’interior. Sí, dels no m’ho pens, n’hi ha de tota mena. D’agradables i de no tan agradables.

Normalment recordam, dels no m’ho pens, els més agradables. Aquells en què el somriure acompanya el record del moment. Quan els ulls brillants ho diuen tot. Sí, aquests són un no m’ho pens que queden segellats a la memòria i en fa, de la vida, moments inoblidables. De fet, jo en tenc sobretot un d’aquests no m’ho pens molt agradable. D’aquells que només el record ja n’és suficient per tenir un moment vibrant en la vida. D’aquells que la simple possibilitat d’un nou no m’ho pens remou tots els sentits. I aquest no m’ho pens es reviva cada vegada que la veig amb aquell vestit.

 

250531

 

M’agrada escodrinyar pels racons,

     descobrir noves experiències,

     retrobar velles sensacions i,

                en ser dalt del mont de Venus,

     baixar amb la llengua llepant-llepant

                cap a la caverna de l’èxtasi.

 

 

*****

 

Si pogués, dormiria.

Si pogués, no estaria neguitós per res.

Si pogués, viuria els moments tancat en una capsula

                de vidre on res extern destorbés el moment.

Si pogués, jo en seria un altre.

Saber

 

250624

 

Sé que per saber s’ha de fer un esforç i no petit, 

per tant, 

        em conform a no saber res.

Petiteses

 

250510

Mirava per la finestra de la cuina.

Ni absort ni punyetes.

Quatre testos verds

i una merda de paret infinita.

 

250511

 

Amb tants de deus i,

                tants seguidors.

                Com és possible hi hagi tantes guerres?

 

****

Somriure espontani,

cor innocent...

                Vidalba

Pregoner

 

Pregoner

 

  

Quan s'atraquen les festes patronals sol crear-se un poc d'expectació per a saber qui en serà el pregoner. No sé si per interès sincer cap a l'elegit o simplement per criticar l'elecció. És clar que segons a qui correspongui n'esperes o en pots esperar un contingut o altre.

És clar. No és el mateix que la persona sigui una persona popular, reconeguda, que conegui el que és la festa, que sigui de casa..., a què sigui un personatge estrany sense lligam a la terra. I, així, així comença aquesta història.

 Quan vaig sentir el telèfon em vaig endur un ensurt. No sabia on em trobava i encara era al llit. El vespre anterior havia fet un poc llarg i no enraonava bé. Mirà l’hora i, ja eren les 10:30 del matí! M’havia d’aixecar. Uf, el telèfon encara sonava. Era una telefonada insistent. Vaig despenjar l’auricular, però, el digui i el bon dia no sé si es va entendre gaire. De l’altra banda del fil una veu femenina va demanar per jo, que vaig confirmar ho era, em va dir que em cridava de l’Ajuntament i que ara em passava amb l’alcalde.

 L’alcalde? Però si segur no sap qui som? I, a més, cridar-me a casa? No teni

a cap sentit.

Vaig esperar un moment i vaig sentir la veu del batle que em saludava.

 -Bon dia, Florit. Mai he entès aquest costum que tenen alguns de nomenar-te pel llinatge, però al batle no pensava discutir-li. -Bon dia, vaig contestar.

-Perdoni que el molesti en aquestes hores... Bé, les 10:30 tampoc és per disculpar-se, vaig pensar. -Miri el motiu de la telefonada és perquè la corporació municipal ha pensat en la seva persona perquè en pugui ser el pregoner a les pròximes Festes de Gràcia...

 No vaig sentir res més. L’ensurt era tan gran què, sense voler, vaig penjar el telèfon. I en una mil·lèsima de segon van començar a passar pel cap quantitat de coses. Primer volia recuperar la comunicació, però el cos estava engarrotat, impossibilitat de fer cap moviment. Tampoc no sabia com fer-ho. Cridar a l’ajuntament i demanar pel Batle? Si ell ha cridat, segur que no tindria problema perquè m’hi passessin amb ell.

 Jo el pregoner? Però... Segur hi ha milers de persones més populars, més adients. Jo? I què podria dir jo des de dalt el balcó de la Sala davant una gernació de persones... A la vegada, una altra part del cervell em deia que era tot un honor ser una de les cent persones que en un segle podien ser els pregoners. Una fita a l’abast de pocs i que, a jo, se m’havia brindat la possibilitat.

 Encara dins aquesta mil·lèsima part del segon, una altra part del cervell ja cercava quines coses podria dir. Què podria interessar a la gen?. Per experiència sabia que el personal és molt crític i no s’amaga de dir-ho. Jo, què els podria dir...

 De fet, els podria explicar que l’ajuntament ha estat un poc ca meva. Sí, els primers anys de la meva vida els vaig viure a l’ajuntament. Els avis materns estaven de conserges i vivien a la casa que hi havia a la part baixa de les oficines. Quan els pares es van casar, van quedar a viure a la mateixa casa i, jo, el tercer de quatre germans hi vaig viure fins als deu anys.

 De l’ajuntament en tenc diferents records. Tot i que les obres han desconfigurat les oficines i la casa, encara record la seva distribució. Els estudis on vaig dormir. Els espais de joc, la taula per pintar de mo mare i la de gravar de mon pare. El racó darrere la finestra de baix les escales de pujar a les oficines on hi fèiem un gran Betlem, bé, bàsicament feien, jo devia posar alguna figura i poca cosa més.

 També record el pati. Aquest gairebé va desaparèixer a la primera reforma de les oficines. Al pati, que era bastant gran, hi havia diferents arbres de fruita. Un nisprer, un codonyer, un caquier, una perera, dos melicotoners i molts de rosers. Era una zona de joc amb els cosins fins que el batle ens feia un crit, després hi havia silenci!

 No vull comparar amb el que hi ha avui per la zona. El carrer Nou no era de vianants, ni la costa de sa Plaça. Hi havia pocs cotxes. El nostre camp de futbol era al carrer Pont des Castell fins que n’Eleuteri ens amenaçava des de la finestra de la biblioteca, llavors havíem de cercar altres jocs. Quantes pilotes vam perdre pel forat de desaigua al final del carrer. Els saigs  tenien el quartelillo al Principal de Guàrdia. Alguna que altra pilota hi va dormir al calabós dels saigs. Sí, en aquell temps els anomenàvem saigs. Açò de policia municipal va venir després.

 En arribar ses Festes de Gràcia per nosaltres era una festa dins la festa: Arreplegàvem les robes dels caps-grossos. En aquell temps no hi havia la colla de geganters, ni grallers, ni dimonis... Dins el capell del gegant hi cabíem els quatre germans. Mirar com els vestien. Intentar arreplegar un plomer o una pilota d’arena amb elàstic... Quan els cavallers venien a cercar la roba, no com ara que tothom la té a mida. En aquell temps, qui primer venia triava, el darrer es quedava amb el que hi havia. Tots els cavallers coneixien els pares. Anys després, quan la qualcada passava pel carrer de Sant Manel, tots els caixers antics feien un bot a mo mare. Algun jove també però segur no sabia el perquè. Mon pare s’encarregava d’anar a la farmàcia a encomanar l’aigua-ros i nosaltres en fèiem olor quan encara no tocava.

 No, les festes no sempre han estat igual. Petits canvis s’han anat produint. Abans hi havia arena a tota la plaça i s’hi feien concursos de castells d’arena. Crec que va ser sanitat qui ho va prohibir, però no ho puc assegurar. També les possibilitats pressupostàries feien que fossin més o manco vistoses. És clar, si algú et pagava ses majorets no hi ha dubte que era un any a recordar. La fèria era tota a l’Esplanada i allà si feien també els focs artificials, els de la mar no, clar!  Qui no recorda els partits de la Unió Esportiva contra el Menorca?

 La primera resposta al volem vi de l’ajuntament va ser amb porrons. Les botes van venir anys més tard, ja en la democràcia. Algun any es va repartir xocolata a la matinada...

 I tot açò estava passant en aquella mil·lèsima part del segon quan va sonar el despertador...
 El despertador! Tot havia estat un somni, però molt real. De fet, estava xop de suor i havia quedat molt intranquil. La responsabilitat, el fet d’estar davant de milers de persones que estan pendents de tu, el no saber com actuar... Tot havia deixat marcat el cos. Per sort era sols un somni. Mirà el rellotge. Les 9. Bona hora. Em podria aixecar tranquil·lament, berenar i sortir a fer les compres per escampar les boires i acabar de pair la festa del vespre anterior.

 Era a la dutxa quan va sonar el telèfon. Merda. Qui deu ser ara? Vaig sortir de la dutxa deixant regalims d’aigua per tot i despenjà el telèfon. -Digui... -Bon dia, el Sr. Florit? -sí, digui. Un moment per favor que el pas amb l’alcalde de Maó...

Paraules per a Palestina

 

No ho entenc.

Jo només corria quan vaig sentir el tro.

                De sobte estava aturat, 

                allargat a terra, però,

                i a la vegada,

                ho podia veure des de dalt.

Només som, era, un jove que corria.

La sang s’estenia sobre l’asfalt.

Enfora vaig distingir el soldat assassí amb un fusell.

No ho entenc.

Jo només corria per un bocí de pa.

 

* * *

 

On sou els deus?

On sou que res no feis?

Morts. Molts morts. Innecessaris.

O no hi ha deus i són

                els homes qui,

                en nom d’aquests deus inexistents,

                mercadegen amb la fam, la por i les armes

                pel simple negoci mentre,

                els humans, ens matam?