Coses Velles
M’agrada mirar ses coses velles.
Els reconec el que han estat.
Per a què s’empraven.
I quan
les mir, em veig a jo.
***
Contrasenyes
Mil-cent una contrasenya que ja no record.
Lletres, números i signes col·locats aleatòriament
per a tenir seguretat a Internet.
Tot és tan segur que ni jo mateix hi puc entrar.
Ara posaré la contrasenya mil-cent dos.
A veure fins quan...
Truc
Al jutjat de primera instància hi havia expectació. A les 11 hores, el secretari,
donaria lectura a la interlocutòria dictada pel jutge sobre la reclamació presentada
per l’Associació contra la discriminació per raó de gènere
quant a la normativa del joc popular del truc. La sala n’estava plena a
vessar. La reclamació havia creat força controvèrsia en la societat menorquina,
sobretot en els ambients populars amb els que consideraven que era una causa
menor i que el joc tenia les mateixes normes des del temps que s’havia creat o
sigui des de sempre per una banda i, per l’altra, amb els que consideraven que
era en aquests petits detalls que el gènere masculí mantenia el seu rol de superioritat en la
societat i que si es pretenia una societat igualitària, açò havia de baratar.
Els primers deien que ells continuarien jugant com sempre,
que ningú, ni tan sols un jutge, els faria modificar la seva manera de jugar. Argumentaven
que aquesta reclamació era un atac a la història i als costums mil·lenaris de
Menorca. I a més, per reforçar la serva postura, deien que totes les dones que
participaven en els campionats insulars estaven en contra de fer cap canvi a la
reglamentació. Dels presents a la sala, molts duien posats un pin amb la figura
de l’amo.
Els segons advocaven a què la societat havia evolucionat i què,
d’aquesta evolució, n’havien de passar tots els temes i figures per adaptar-se
a la nova realitat. Que aquesta era la primera passa, però que no seria la
darrera, ja que hi havia algun tema que estava enquistat des de feia massa
temps. Tot i que no ho van citar, tothom donava per entès que rallaven de la
participació de la dona a la qualcada a les festes de Sant Joan.
Quan el secretari va fer entrada a la sala el silenci va
omplir l’espai. Només es va sentir el moviment de la cadira quan en va prendre
possessió per donar la lectura de l’auto. En seure va donar una ullada a la
sala i va pensar no seria fàcil mantenir una lectura calmada i va començar amb
una salutació.
— Bon dia a tothom— Va dir. Ens trobam reunits per a donar
lectura a la interlocutòria dictada pel jutge de primera instància d’aquest
jutjat per resoldre la reclamació presentada per l’Associació contra la
discriminació per raó de gènere contra la reglamentació del joc del truc a
Menorca. Per a poder arribar a la determinació final s’ha revisat el dossier
que ha presentat l’associació i s’ha donat audiència a tots els col·lectius implicats
en el tema, des de l’administració
competent amb la Cultura Popular, com a les entitats culturals i a les
organitzadores dels diferents campionats locals i insulars. També s’ha donat
audiència a les persones individuals que al llarg de la tramitació han volgut
aportar el seu coneixement del tema, que no han estat poques. Una vegada
escoltat totes les parts s’ha revisat el seu encaixament amb la normativa
actual des de la més propera, com pugui ser la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de
salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears, com les
lleis sobre igualtat de l’Estat Espanyol i de les diferents directrius de la
Comunitat Europea. Estudiada tota la documentació ha dictaminat el següent
auto:
—AUTO sobre la reclamació per discriminació de gènere en el
joc del truc:
—La reglamentació del joc del truc es veurà modificada adoptant
els següents paràmetres—: Aquí ja hi va haver moviments intranquils als
seients.
—L’amo i madona tindran el mateix valor en totes les parts
del joc. Encara el secretari no havia
acabat de pronunciar la frase i la tarambana va ser descomunal. Crits d’uns i
aplaudiments d’altres. No es va poder seguir la lectura fins que la policia
judicial va posar ordre després d’haver expulsat de la sala a uns no pocs exaltats.
—Per a l’envit ambdós valdran 27 punts. En cas d’empat, si
un dels dos lliga amb el mateix pal que la figura, la figura en valdrà 28. En
cas que ambdós lliguin amb el seu pal, seguirà la norma del que és mà.— Va
seguir la lectura.
—Pel que fa al truc, aquesta part ha presentat més
dificultat per allò que en cas d’empat el guanyaria qui ha guanyat la primera mà.
Per açò s’ha considerat que, en cas que l’amo i madona surtin a la tercera mà,
i per fer que el joc presenti més dificultat en el control de les possibilitats,
s’acorda que si el reglament del campionat no ho defineix, una temporada
guanyarà qui juga la carta sent mà i, en la temporada següent, la guanyarà el
peu.
—I així queda aprovat. Les autoritats competents comprovaran
que les normatives i competicions s’adaptin al redactat en el seu cas, prendran les mesures
administratives adients amb les corresponents sancions.
Els organitzadors dels campionats no se’n podien envanir! Consideraven
que amb aquesta normativa el truc deixaria de ser truc i es plantejaven posar
recurs a les instàncies superiors. Per la seva part, des de l’Associació contra
la discriminació per raó de gènere no podien amagar la seva satisfacció.
Agraïren a la fiscal que les havia ajudat a preparar la defensa i avançaven:
Ara a per Sant Joan!
M8
La fiscal i els caps de l’Associació contra la discriminació
per raó de gènere, van saludar als periodistes que havien assistit a la roda de
premsa convocada per a presentar una reclamació contra el joc als jutjats de
Menorca. Hi havia representació de periodistes de tots els mitjans de
comunicació de l’illa, tant dels mitjans escrits com els d’imatge i sonors.
També hi eren presents els més importants de les Balears i algun de nacional
que feien un seguiment exhaustiu de la fiscal.
La fiscal havia estat convidada per l’Associació la qual li
havia adreçat un dossier per al seu estudi sobre el joc a Menorca on es
considerava hi havia discriminació.
La fiscal, després d’haver estudiat tot el material recollit
i presentat per la dita associació havia considerat que hi havia prou motius
per presentar la corresponent denúncia per discriminació de gènere i, per
aquest motiu, s’havia desplaçat a l’illa per a mantenir unes sessions de
treball amb l’associació per estudiar quina havia de ser tàctica més adient per
assolir els objectius.
Ara, i davant els mitjans de comunicació, anàvem a informar
de la discriminació i de què pretenien amb la presentació d’aquesta reclamació.
Començaren explicant que massa vegades es dona per
normalitzat la supremacia de l’home per sobre de la dona i què, ni tan sols es
plantejava ni la igualtat ni que fos la dona la que hi estigués a la part alta.
Així, la figura masculina agafava un estatus superior i que, aquest, s’havia
fet inamovible. I tot i que la reclamació anava dirigida al joc, en
considerar-se hi havia una posició de superioritat, aquesta s’havia de revisar.
Per açò, en la reclamació, es demanaria que es revisessin les actuals
normatives i què, fins que aquestes no estiguessin acordades, se suprimissin
tots els campionats insulars i que també, als locals de joc no estigués permès
la pràctica del mateix fins a haver solucionat la reclamació.
Tot i ser conscients de la dificultat de resoldre el tema, no dubtaven que la
justícia donaria costat a aquesta reclamació i en fer una passa més a la
igualtat de gènere.
L’amo ja no tindrà major protagonisme que madona en el joc
del truc.
Tenc el cel sembrat
de planetes, cometes i estels.
De dia
no es veuen.
* * * * * * * * * * * * * * * * *
Semblava era ahir quan ens vam conèixer.
Semblava que el temps no s’havia mogut
d’aquell
present.
Semblava que el futur no arribaria mai, que
tot era
permanent.
Ara sabem que res és el que semblava.
Enguany, i per segona vegada, m'he presentat al Premi Andrés Casanovas del diari Menorca i, per segona vegada no he tingut èxit. Pens, però, que el que ens conta Xisco és prou interessant perquè no quedi dins un calaix. Aquí, potser, algú la llegesqui.
Les fotos són de Damià Coll
Entrevista a
Francesc Roig i Munar. Doctor en Geografia i Doctor en Geologia.
Francesc Xavier Roig i Munar, Palma 1968, arriba a Menorca l’any 1999, ja fa vint-i-cinc anys, a través d’un projecte pilot de gestió de platges. El vaig conèixer per la seva relació amb el Consell Insular de Menorca on jo treballava. No és que coincidiren sovint, però prou per a una relació d’amistat que ha perdurat fins ara. La meva curiositat per la natura i per la geologia, entre moltes altres coses, ens va fer coincidir i tenir intercanvi d’opinions en temàtiques diverses fins a arribar a signar conjuntament algun article científic. D’aquí l’interès per donar a conèixer al públic en general aquest personatge que és catalogat, segons diferents persones i des de diferents punts de vista, com investigador infatigable, rigorós amb les dates i dades, de caràcter fort, que diu el que pensa sense mossegar-se sa llengua..., i moltes més impossibles d’escriure.
******
Francesc, abans d’entrar en
matèria vull agrair-te que acceptessis aquesta convidada. No tothom està
disposat a parlar d’un mateix. Per començar, ens podries dir qui és Francesc Xavier
Roig?
Vaig
néixer a Mallorca fa cinquanta-sis anys i el meu interès per la natura sempre
era present, molts caps de setmana era d’excursió per la serra de Tramuntana i
corria amb bicicleta. Imagín que vaig decantar-me per estudiar Geografia i
Geologia per entendre millor el que m’atreia de la natura, el que trepitjava i
el que observava. Una forma de donar resposta a les meves inquietuds i dubtes.
I com recau un mallorquí a
Menorca?
L’any
1999 vaig veure una oferta de treball per fer un Pla pilot de gestió de platges
de Menorca i, pel fet que ja treballava amb temes litorals vaig presentar-me a
l’entrevista. Record que vaig agafar un avió de Spanair un matí per anar a
Barcelona i fer l’entrevista de treball. A l’horabaixa l’aeroport, quan tornava,
em digueren la feina és teva i vaig venir cap a Menorca.
Així vas començar una relació
laboral amb el CIM?
Bé,
en un primer moment la feina, tot i ser per al CIM, es feia a través d’una ONG,
NEREO, que tenia un any per elaborar el Pla. Resultat d’aquest pla va néixer el servei
actual de neteja integral de platges de l’illa.
Després
el CIM tragué a concurs la direcció del Servei de platges, concurs que vaig
guanyar com a assistent tècnic fins a l’any 2013 en què decidiren no tornar a
treure la direcció a concurs i deixar la responsabilitat del servei a l’empresa
contractada per a la neteja. Un error des del meu punt de vista. A partir de
llavors la meva relació laboral en Menorca és anecdòtica, tot i que seguesc de
prop tot el relacionat amb temes geo-ambientals que es realitzen a l’illa.
Paral·lelament
a les feines a l’illa i amb altres clients de fora vaig fer dues tesis
doctorals, una sobre geomorfologia litoral de platges i dunes, a la UIB, i una
altra sobre geologia dels Tsunamis, a la UB.
Però has quedat a viure a l’illa,
per què?
Sí,
ja hi duia anys i amb el temps m’hi he establert i no m’hi trob malament tot i
que a Menorca no hi treball laboralment, però sí que hi faig bastants coses de
recerca i hobby. La tranquil·litat de
l’illa és bona per algunes feines que suposen molt de viatjar, com és el meu
cas. Tot i que aquesta tranquil·litat de cada vegada és més escassa al llarg de
l’any.
Mallorca és l’illa germana gran i
normalment el peix gros es menja al petit. Amb els anys que dus a Menorca has
pogut observar cap sentiment de centralisme mallorquí? Què en penses?
Evidentment
sempre hi serà. Per molt que s’intenti erradicar a Mallorca hi ha la capital, la població més gran i el volum més gros de
negocis i, açò, no canviarà. De fet, basta mirar els horaris dels vaixells,
estan pensats pel gaudi dels mallorquins que ens visiten.
A
Catalunya treball en te
mes d’erosió de camins i Grans Rutes (GR) i en temés
litorals amb gestió de platges i recuperació de sistemes dunars. Al Carib
assistesc alguns Ministeris a Dominicana i Mèxic i estic com a assessor per empreses
hoteleres en temes de conservació de platges. El turisme és una font important
d’ingressos i allà fan feina per mantenir-ho i canviar les tendències erosives
que els preocupava. Ara estic començant també alguns treballs de gestió litoral
a Cap Verd.
A Menorca tenim diferents platges
amb greu perill de desaparèixer o quedar malferides per efectes naturals, podem
recordar el cas de Cala en Porter que no fa massa temps, però n’hi ha d’altres
de febles. La pujada del nivell de la mar, les DANA, l’erosió eòlica i
antròpica... No hi ha possibilitats de feina per una persona amb els teus
coneixements? Hi ha algú que vigili aquests temes?
Bé,
com dius, hi ha diversos factors que incideixen, uns de naturals (som a una
illa i, la mar, el vent, les pluges..., en són uns grans erosionadors continus),
als que hem d’afegir agreujaments pel canvi climàtic i, d’altres, per la
planificació i la gestió que se n’ha fet i se’n fa. Per tant, en uns termes és
una guerra perduda; en altres, es necessita d’una planificació i gestió que
tingui en compte els diferents factors que interactuen en la natura. En el
litoral, pel seu dinamisme, encara es poden revertir molts aspectes, però per
revertir-ho s’ha d’entendre com funciona i entendre, sobretot, que els sistemes
que són explotats a l’hora són dinàmics i naturals. Les platges no saben quan
comença la temporada turística.
Camp
per fer feina en temes litorals a Menorca, sí que n’hi ha, clar. Però sembla
que jo no som la persona més adient o no complesc el perfil que cerquen els
tècnics i polítics de l’illa.
Si una persona observa i compara
les fotos aèries de l’any 1956 i actual podrà observar que hi ha platges que
han perdut metres d’espai útil, però no a totes. A què es deu aquest efecte?
El
més senzill és atribuir l’erosió als nous escenaris de canvi climàtic, però no
és tan simple. Cal fer una mirada al passat i observarem que les platges que
han sofert una major pèrdua d’arena són platges intervingudes, regenerades o
que han perdut el seu suport natural per pèrdua del sistema dunar. Cal, per
tant, fer una autocrítica del que s’ha fet i com, i no sols al que es pot
observar a les imatges aèries.
El
problema és que Menorca està relativament ben conservada, i amb aquesta
història els ciutadans no són, o som, conscients del present ni del futur,
perquè sempre ens comparem amb els que estan pitjor i no amb nosaltres
mateixos. Si feim una comparació amb el que passa en el mateix territori no
aniríem amb el cap tan alt perquè seríem conscients dels errors que hem fet al
llarg del temps i la factura que esteim pagant, tot i les imatges idíl·liques
que venem i que prest seran l’anècdota.
En
el cas del Camí de Cavalls és l’exemple més clar d’erosió irreversible, tot i
que encara hi ha alguna solució, però de cada vegada serà més costosa
econòmicament i tècnicament, a més del consum territorial. L’any 2015 vaig fer
la diagnosi sobre l’estat erosiu i riscos geològics del Camí de Cavalls i a
causa de la manca d’aplicació de propostes el camí es continua agreujant el seu
estat.
Va
ser la primera i única vegada que un informe meu va ser censurat per dir el que
tots sabem i pel que m’havien contractat, la diagnosi d’un camí rellevant pel
ciutadà i per a l’atracció turística. El resultat, la mala planificació i la
nul·la gestió són les causes de la seva degradació, no dels usuaris. La censura
va venir d’un partit menorquinista, que lluny de fer un pas endavant va fer
cinc passes endarrere. No vaig doblegar-me a la censura tècnica i política,
vaig ser ferm en el meu informe i..., així em va anar... Malgrat tot... res o
poc s’ha fet i mantenc la meva opinió de fa deu anys. Alguns em podrien dir
caparrut, altres coherent.
A més del Doctorat en Geografia et
vas treure el doctorat en Geologia. Què et va motivar?
La
segona tesi me la va motivar la curiositat d’unes formes i processos observats
a una feina que vaig fer a Cuba. Allà no me’ls van saber explicar. En tornar a
Menorca els vaig veure i volia entendre’ls. Eren les acumulacions de blocs
sobre la costa rocosa. I d’aquí vaig fer la segona tesi doctoral sobre
l’impacte dels tsunamis a les Balears.
Tsunami? Açò a Menorca sonaria a
conte xinès si no fos perquè fa uns anys en vam rebre la resta d’un amb greus
perjudicis econòmics que algú encara deu recordar. A Menorca idò, és possible
trobar indicis d’antics tsunamis? Quins?
Menorca
ha resultat ser un excel·lent escenari de recerca en temes de blocs de tsunamis
al Mediterrani occidental, trobant els millors exemples de morfologies. Els
podem trobar al litoral a tota l’illa, però els més espectaculars són a l’Illa
de l’Aire, Alcalfar i Binissaida. Posteriorment, vaig ampliar el mostreig a
totes les Illes Balears que són “l’escut” de la península dels tsunamis
provinents de l’Alger.
Així idò en vas ser pioner en
l’estudi dels tsunamis a les illes, però la temàtica va ser molt discutida als
inicis amb base a un gran escepticisme per part dels mateixos professionals.
Explica’ns el que va motivar la discussió entre altres tècnics i com ha acabat
el tema.
Sí,
l’escepticisme va ser a cops esgotador, però enriquidor perquè em va obligar a
fer algunes proves per demostrar que anaven errats. La discussió que formulaven
els crítics era molt pobra i poc racional. L’argument era simplement negar-ho o
dir “no has vist mai una gran tempesta”. Vaig marcar blocs a la costa N i a la
costa SE i amb grans tempestes com la Glòria els blocs no es van moure tal com
deia a la tesi, donant validesa a les equacions aplicades que sense base em
discutien. Ara sembla que després de diversos articles internacionals publicats
a revistes de prestigi el tema s’ha tancat. Encara esper una rèplica en algun
treball científic dels escèptics.
Ja hem rallat que a Menorca hi ha
forces erosives que afecten el litoral. De fet, és reconeixible la pèrdua de
penya-segats i d’arena a diferents platges, la desaparició del pont a ses
Pedres Blaves, es Bec Vermell i la caiguda d’una part dels penyals de la Mola
on, el Punt Zero, té els dies comptats. Des de fa anys en fas un seguiment de
diferents zones de Menorca on hi ha el perill d’esfondrament. Explica que hi
fas i quines conclusions en treus del teu treball.
Faig
el seguiment de tres promontoris inestables del N de l’illa amb diferents
composicions, morfologies i característiques (la Mola, es Bec Vermell i
Cavalleria). És un seguiment a llarg termini, però com que hi veig resultats,
petits moviments continuats, no he deixat de seguir-ho. Pels resultats crec que
veurem com en cauen dos dels tres que seguesc. De fet, la Mola l’any 2018 ja
patí un desplaçament en massa de 12.000 m3. El tema del seguiment de
costes rocoses està poc tractat perquè els resultats són lents i tenim una
percepció de falsa estabilitat.
Dins l’àmbit de divulgació
científica has treballat bastant damunt Menorca. Explica’ns en què has
treballat.
He
treballat sobretot sistemes dunars i platges i costa rocosa. Així i a manera
d’exemple hem publicat sobre les dunes de Cala en Carbó, de Sant Jordi, de
Trebalúger..., sobre la pèrdua de sediment per la retirada mecànica de la Posidònia
de les platges entre molts altres.
A
més dels articles científics public els resultats a nivell més divulgatiu a
revistes locals, ja que la ciència tendeix a publicar a revistes de reputació
oblidant-se d’articles més divulgatius per un públic no especialitzat. Arriba a
més gent un article publicat a s’Auba, presents a tots els comerços de St.
Lluís que no un article a la revista Geomorphology.
Però, per què tant a Menorca?
Perquè
és on residesc i perquè la morfologia de l’illa i el seu estat de conservació i
poca intervenció humana en alguns indrets permeten fer un seguiment com si es
tractés d’un laboratori. De totes maneres no només he fet treballs sobre
Menorca sinó que, a totes les zones en què treball professionalment he anat
publicant, junt amb altres tècnics i científics. Malgrat no estar a cap
Universitat ni tenir partides associades per la recerca vaig fent aquesta feina
com a hobby.
Estàs treballant en alguna cosa
actualment a Menorca?
En
l’àmbit laboral no tenc res present, potser algun any baratarà, però no en confii
gens ni mica. A escala de recerca he estat treballant junt amb altres
investigadors temes de etnogeologia, geologia i geomorfologia. Específicament
hem treballat els temes de les salines i la recollida de sal, dels cocons de
peix, dels amarradors picats a la roca i un sobre els cànons emprats
d’amarradors. Però no m’agrada estar aturat i ara n’hem començat un altre sobre
geotoponímia i algun més que està al cap.
Vols afegir alguna cosa més?
Bé, voldria
agrair que hagis pensat en jo per l’entrevista que sols reflecteix la feina
feta amb altra gent que ha col·laborat amb jo.
Duia la mort
enganxada a l’esquena i, ella, a la vegada, hi duia la seva falç.
No. No havia
arribat l’hora encara, o açò em va dir quan es va presentar, però tot estava a punt.
-Tranquil,
primer vull saber més de tu. A més, acab d’arribar d’uns dies trafegadors i no
vaig per feina.
Tranquil? Jo
havia quedat blanc i sense paraules. Tenir aquell sac negre amb caperutxa on no
es distingia res i de la qual només en sortia un lleu xiuxiueig, però que al
cervell ressonava estrepitosament, no era precisament per estar tranquil.
-Deixem que
m’acobli i tot serà més fàcil.
I, sense
adonar-me’n, ja la tenia enganxada a l’esquena. Jo no sabia que fer ni si podia
fer res. La suor m’empopava la pell. No sé com no em vaig compixar.
-Que no
creus que hi ha molta altra gent que pot partir abans de jo?, vaig gosar a dir.
Va somriure, almanco m’ho va semblar, ja que d’ella només veia foscor i dos
petits punts vermells que valia més no mirar.
-Em caus,
simpàtic!
-Axuxí! Ara
resultarà que té sentiments aquesta, vaig pensar. I sí, no sé si tenia
sentiments, però llegia els pensaments com si ho hagués pronunciat en veu alta.
No sé quant
de temps em va tenir escorcollant per a dintre del cervell. Tampoc sé què cercava
ni que pretenia. Jo m’anava tranquil·litzant. La falç estava aturada i no
semblava la vulgues emprar en aquells moments.
Al cap d’una
estona va fer-me entendre que no frisava amb jo. Que jo seria el seu suport de
descans i que arribaríem a un acord entre nosaltres abans del fatal desenllaç.
Ella aniria fent la seva feina a la vegada que jo podia anar fent la llista de
les persones que considerava havien de partir abans que jo. Que ho estudiaria
i, mentrestant, jo en seria el seu descans.
No, no era
feixuc dur aquesta càrrega. De fet, i d’alguna manera, em reconfortava saber
que podíem anar agafats de la mà, diria millor de l’esquena, sense por a no
arribar a l’endemà. La meva llista seria llarga, molt llarga.
De fet,
només amb la llista de persones i la feina que amb aquesta implicava, pensava que
hi hauria mort i Pere per molt de temps.
Bastava
obrir un diari qualsevol o escoltar les notícies d’un dels mitjans de
comunicació per a saber que hi havia feina d’embarg. Que no tindria problemes
per a justificar que moltes altres persones feien més nosa que jo en aquest món.
No, no cada
dia hi havia les mateixes notícies, però sí moltes de semblants i, per la
llista, ja servirien. Alguna, encara que no sortia cada dia, sí que ho feia
cada dos per tres, i deixava clar que hi havia unes problemàtiques importants
que possibilitava que el nostre acord, que la meva llista, tingués raó de ser. Per
la meva part, i de manera interessada, intentaria que ho fos de llarga. A més,
qui s’atreveix a discutir amb la mort?
Amb els
temes de les notícies no m’era fàcil posar-me en la pell de la mort. Com ho
feia ella per decidir quan i per què decidir a qui toca? Com saber quina podia
considerar havia de ser primer que jo? I n’havia de trobar moltes per donar-me
més temps... Era important pensar en una relació què, per ella, fos més rellevant
que no ho era jo. Jo podia tenir uns criteris, però a la fi, qui decidiria era
ella. Així i tot, dintre les meves possibilitats intentaria influir-hi. No
tenia clar quina havia de ser la primera feina, quina era la més considerable o
la més urgent. Ja dic, agafant qualsevol diari o noticiari hi trobaves tantes
coses que et feien esgarrifar que era difícil posar fil a l’agulla i decidir un
ordre, però, era important guanyar temps. Molt de temps.
Així i tot,
vaig intentar que establíssim unes petites normes. Si ella havia de ser a la
meva esquena, el llistat només ho seria de persones properes, i això en
dificultava una mica la meva intenció de fer la llista llarga perquè, no podia jo, ara, començar a viatjar per tot
el món, perquè ella pogués desenvolupar el seu comès. Per tant, havíem d’aclarir
el què, el com i quan. No n’estava convençuda, però al final va admetre que jo
no tenia les seves mateixes possibilitats de borinar-me pel món. Decidí que aniria
compaginant el seu treball prop i enfora, i que en aquest cas, deixaria la marca a l’esquena
per a, just en poder tornar-hi, i a la vegada, que jo ho sabés que tornaria. -Un
contracte és un contracte- va dir.
Vaig
començar a fer llista de les coses properes que, per jo, era important se’n fes
càrrec. No sabia si per ella ho seria important, però per provar no es perdia
res. Una de les primeres coses que em van venir al cap van ser els
maltractadors. Primer vaig pensar amb les dones assassinades per les seves
parelles o antigues parelles, però després ho vaig obrir a qualsevol mena de
maltractament. Ningú té dret a fer mal, perquè sí, a una altra persona.
D’aquesta
apreciació va sortir el tema de les guerres, dels abusos d’alguns països envers
altres, de l’abús de poder d’alguns dirigents vers el seu poble... Rússia amb
Ucraïna. Gaza i la massacre salvatge del
seu poble per part dels israelians. De la fam a Àfrica amb tots els seus
conflictes tot i que, avui, no en són notícia. I és clar què, sí a aquest
continent no hi passes res, ningú en voldria fugir i no hi hauria tanta
migració. Dels talibans i de la pèrdua de drets per part de la població civil,
sobretot de les dones que queden relegades a meres criades del seu marit i del
sistema.
Aquí va
sortir el tema religió però... Hi havia molt de pa a tallar per començar una
discussió filosòfica d’un entramat de creences que pel bé de la humanitat no
feien més que posar en solfa a les altres, per dir-ho molt simplificada i
finament, que fins i tot alguna, no tenia cap repar en matar.
Clar,
després d’aquestes possibilitats de feina seva, jo podia aportar poca cosa.
Vaig notar que hi havia dies en què no duia cap carrega a l’esquena i, vaig
suposar, era a fer un tomb per anar aclarint temes i posant a algú a una altra dimensió.
De fet, en
cap moment em va dir que feia ni com funcionava açò de la mort. Jo no vaig
gosar demanar-ho tampoc. Tot i això, en tenia curiositat. Perquè du la falç.
L’empra? Com?... No, no fa gens de gràcia. La veritat és que impressiona i
pensar que amb un cop et pot deixar sense cap o amb el cos esmitjat...
Escarrufa.
Quan tornava
a tenir el pes a l’esquena no em feia cap comentari. Deixava que fes la vida
normal només que de reüll me la mirava. Feia cara de pocs amics!
Després
d’uns dies tornava a posar-se en contacte amb jo com si res no hagués passat. Em
tornava a demanar per la llista. De tant en tant la trobava més neguitosa, com
si volgués frisar i m’atabalava amb missatges al cervell. Has pensat amb açò? I
d’aquell personatge que en trobes? Me l’enduc?
Jo continuava
amb les meves genèriques llistes. Li exposava les meves raons què, per altra
banda, sabia que eren com a molt personals. No per les persones en si sinó pels
temes que proposava. Per jo, tothom té dret a viure i, per viure, hi ha unes
necessitats. S’ha de tenir una terra on poder desenvolupar la nostra
personalitat i, aquesta terra, s’ha de compartir amb altres éssers vius els
quals necessitam, i que ells a la vegada també tenen les seves necessitats. Cada
vegada que es malmet un tros de terra, cada vegada que es contamina més l’aire
o l’aigua, tot se’n ressent i encara que no sempre es veu al primer moment, més
prest o més tard es pateix, ho patim.
Així vaig
anotar els que contaminen; els que malmeten la terra; els que emprem més
recursos dels necessaris sense pensar amb el demà; els que se n’aprofiten dels
altres, ja sigui a través de mentides i enganys com els que exploten a altres
persones i aquí, ja no dic de l’explotació infantil.
Per
arrodonir la llista vaig afegir-ne una de polítics corruptes i una de poders fàctics:
poders econòmics, grans corporacions... Tant l’una com l’altre perquè els seus components no volen veure
més enllà d’un interès immediat i mal entès. El dia, que arribarà, s’hagi
malmès la terra també els afectarà a
ells igual que als altres. Dels aprofitats que de les desgràcies i mancances
d’altres en treuen profit sense importar-los deixar a les altres persones en la
més absoluta misèria...
I així, una
llista de mai acabar.
Un dia em va
dir prou. Que ella anava fent i que no podria acabar amb tota la feina. Em va
acollonir! Em va dir que havia estat un plaer haver treballat conjuntament amb
jo. Que estigués tranquil. Que no notaria res.
I la mort,
es va morir.
********
Aquest escrit es va presentar al Premi de narració curta
illa de Menorca. No va ser considerat. Potser hi havia massa imaginació o,
potser, massa realitat. També podria ser que fos a l’inrevés. No puc descartar
que sigui perquè no està ben plantejat. Que les paraules no estan en la
seqüència adequada o que hi falten paraules que jo no vaig saber trobar. No puc
descartar que simplement hi hagi escrits millors (almanco pels ulls dels
membres del jurat). Serà un altre, o no.
Per cert, la mort mor perquè Pere no vol morir i perquè no
feia puta cas de la llista.
Caramel·los
Sí, ja sé, hauria d’escriure caramels, però, de petit,
esperàvem la Setmana Santa amb ganes. Primer perquè no teníem escola, i no anar a l’escola era simplement fantàstic.
També perquè hi havia menjars que, si queien, només ho feien en aquests temps.
I clar, pels caramels. Per Setmana Santa menjàvem caramel·los i quan
s’entrevenia, un caramel·lo
llarg.
Ha plogut molt, però encara em queda algun record d’aquells
temps que eren també uns altres temps
Les processons eren matèria obligada. Clar que tampoc no hi
havia res més a fer. I, els caramels, una motivació.
No sabia que és el que es feia amb la processó, però tenia
clar que l’havia de veure passar dues vegades, una de cada costat. No fos que
qui em volgués donar un caramel passes per l’altre costat, i si podia, dues per
banda.
No, no vaig tenir mai desig d’anar d’avall d’una capirota. Em
bastava veure els altres i esperar el desitjat caramel. No és que n’aconseguís
molts, però pitjor era no tenir-ne cap. Record que una vegada, em van donar un
parell de bessitos,
aquells sí que eren caramels de qualitat!
Un any, només un, vaig sortir de monasillo i, clar, cap caraputxo no me’n va donar cap de caramel. Per
sort i com agraïment a la feta ens van regalar una bossa de caramels per hom.
Anava que els talons em tocaven darrere!
El temps va passant. Et fas gran. Madures (o no). Surten
altres interessos, altres necessitats i, les processons, ja no formen part del
teu afer. Només quan per una d’aquelles casualitats no ha sortit res més i has
de quedar a poble, i ja que hi ets, tornes a mirar la processó.
Enguany, ha estat un d’aquests en què vaig quedar a Maó. I no
només vaig quedar a Maó sinó que em vaig plantejar reviure algunes històries
del passat anant a veure diferents moments de la preparació abans de la sortida
de la processó.
La Sang, la primera estació. Encara és prest i no hi ha
gaire moviment. Santa Maria. Aquí ja es nota més l’expectació. Els membres de
les dues confraries i els enturions van i venen preparant els actes. Fa vent.
No saben si la Dolorosa podrà sortir. Rep el primer caramel, però aquest no
conta. Qui ho fa va amb la cara destapada i, així, no té cap gràcia. L’església
es va omplint. Enguany, per primera vegada des de fa molt temps hi ha el
Davallament de la Creu.
Quan puc sortir de Santa Maria la processó ja ha començat.
Sant Francesc fa una bona estona ha partit. El Carme es prepara... Els veig
passar des d’enfora. No aconseguesc cap caramel. Al final, la Dolorosa no ha
sortit. Queda un buit i es nota. És hora d’anar cap a casa. Abans d’entrar però
m’atur a mirar passar tota la processó des del principi encara que avui només
ho faré des d’un costat. Potser encara hi ha qui creu que som salvable. No tenc moltes
esperances però qui sap.
L’any que ve qui sap.
