La mort

 

 La mort

Duia la mort enganxada a l’esquena i, ella, a la vegada, hi duia la seva falç.

No. No havia arribat l’hora encara, o açò em va dir quan es va presentar, però tot estava a punt.

-Tranquil, primer vull saber més de tu. A més, acab d’arribar d’uns dies trafegadors i no vaig per feina.

Tranquil? Jo havia quedat blanc i sense paraules. Tenir aquell sac negre amb caperutxa on no es distingia res i de la qual només en sortia un lleu xiuxiueig, però que al cervell ressonava estrepitosament, no era precisament per estar tranquil.

-Deixem que m’acobli i tot serà més fàcil.

I, sense adonar-me’n, ja la tenia enganxada a l’esquena. Jo no sabia que fer ni si podia fer res. La suor m’empopava la pell. No sé com no em vaig compixar.

-Que no creus que hi ha molta altra gent que pot partir abans de jo?, vaig gosar a dir. Va somriure, almanco m’ho va semblar, ja que d’ella només veia foscor i dos petits punts vermells que valia més no mirar.

-Em caus, simpàtic!

-Axuxí! Ara resultarà que té sentiments aquesta, vaig pensar. I sí, no sé si tenia sentiments, però llegia els pensaments com si ho hagués pronunciat en veu alta.  

No sé quant de temps em va tenir escorcollant per a dintre del cervell. Tampoc sé què cercava ni que pretenia. Jo m’anava tranquil·litzant. La falç estava aturada i no semblava la vulgues emprar en aquells moments.

Al cap d’una estona va fer-me entendre que no frisava amb jo. Que jo seria el seu suport de descans i que arribaríem a un acord entre nosaltres abans del fatal desenllaç. Ella aniria fent la seva feina a la vegada que jo podia anar fent la llista de les persones que considerava havien de partir abans que jo. Que ho estudiaria i, mentrestant, jo en seria el seu descans.

No, no era feixuc dur aquesta càrrega. De fet, i d’alguna manera, em reconfortava saber que podíem anar agafats de la mà, diria millor de l’esquena, sense por a no arribar a l’endemà. La meva llista seria llarga, molt llarga.

De fet, només amb la llista de persones i la feina que amb aquesta implicava, pensava que hi hauria mort i Pere per molt de temps.

Bastava obrir un diari qualsevol o escoltar les notícies d’un dels mitjans de comunicació per a saber que hi havia feina d’embarg. Que no tindria problemes per a justificar que moltes altres persones feien més nosa que jo en aquest món.

No, no cada dia hi havia les mateixes notícies, però sí moltes de semblants i, per la llista, ja servirien. Alguna, encara que no sortia cada dia, sí que ho feia cada dos per tres, i deixava clar que hi havia unes problemàtiques importants que possibilitava que el nostre acord, que la meva llista, tingués raó de ser. Per la meva part, i de manera interessada, intentaria que ho fos de llarga. A més, qui s’atreveix a  discutir amb la mort?

 

 

Amb els temes de les notícies no m’era fàcil posar-me en la pell de la mort. Com ho feia ella per decidir quan i per què decidir a qui toca? Com saber quina podia considerar havia de ser primer que jo? I n’havia de trobar moltes per donar-me més temps... Era important pensar en una relació què, per ella, fos més rellevant que no ho era jo. Jo podia tenir uns criteris, però a la fi, qui decidiria era ella. Així i tot, dintre les meves possibilitats intentaria influir-hi. No tenia clar quina havia de ser la primera feina, quina era la més considerable o la més urgent. Ja dic, agafant qualsevol diari o noticiari hi trobaves tantes coses que et feien esgarrifar que era difícil posar fil a l’agulla i decidir un ordre, però, era important guanyar temps. Molt de temps.

Així i tot, vaig intentar que establíssim unes petites normes. Si ella havia de ser a la meva esquena, el llistat només ho seria de persones properes, i això en dificultava una mica la meva intenció de fer la llista llarga perquè,  no podia jo, ara, començar a viatjar per tot el món, perquè ella pogués desenvolupar el seu comès. Per tant, havíem d’aclarir el què, el com i quan. No n’estava convençuda, però al final va admetre que jo no tenia les seves mateixes possibilitats de borinar-me pel món. Decidí que aniria compaginant el seu treball prop i enfora, i que  en aquest cas, deixaria la marca a l’esquena per a, just en poder  tornar-hi,  i a la vegada, que jo ho sabés que tornaria. -Un contracte és un contracte- va dir.

Vaig començar a fer llista de les coses properes que, per jo, era important se’n fes càrrec. No sabia si per ella ho seria important, però per provar no es perdia res. Una de les primeres coses que em van venir al cap van ser els maltractadors. Primer vaig pensar amb les dones assassinades per les seves parelles o antigues parelles, però després ho vaig obrir a qualsevol mena de maltractament. Ningú té dret a fer mal, perquè sí, a una altra persona.

D’aquesta apreciació va sortir el tema de les guerres, dels abusos d’alguns països envers altres, de l’abús de poder d’alguns dirigents vers el seu poble... Rússia amb Ucraïna.  Gaza i la massacre salvatge del seu poble per part dels israelians. De la fam a Àfrica amb tots els seus conflictes tot i que, avui, no en són notícia. I és clar què, sí a aquest continent no hi passes res, ningú en voldria fugir i no hi hauria tanta migració. Dels talibans i de la pèrdua de drets per part de la població civil, sobretot de les dones que queden relegades a meres criades del seu marit i del sistema.

Aquí va sortir el tema religió però... Hi havia molt de pa a tallar per començar una discussió filosòfica d’un entramat de creences que pel bé de la humanitat no feien més que posar en solfa a les altres, per dir-ho molt simplificada i finament, que fins i tot alguna, no tenia cap repar en matar.

Clar, després d’aquestes possibilitats de feina seva, jo podia aportar poca cosa. Vaig notar que hi havia dies en què no duia cap carrega a l’esquena i, vaig suposar, era a fer un tomb per anar aclarint temes i posant a algú a una altra dimensió.

De fet, en cap moment em va dir que feia ni com funcionava açò de la mort. Jo no vaig gosar demanar-ho tampoc. Tot i això, en tenia curiositat. Perquè du la falç. L’empra? Com?... No, no fa gens de gràcia. La veritat és que impressiona i pensar que amb un cop et pot deixar sense cap o amb el cos esmitjat... Escarrufa.

Quan tornava a tenir el pes a l’esquena no em feia cap comentari. Deixava que fes la vida normal només que de reüll me la mirava. Feia cara de pocs amics!

Després d’uns dies tornava a posar-se en contacte amb jo com si res no hagués passat. Em tornava a demanar per la llista. De tant en tant la trobava més neguitosa, com si volgués frisar i m’atabalava amb missatges al cervell. Has pensat amb açò? I d’aquell personatge que en trobes? Me l’enduc?

Jo continuava amb les meves genèriques llistes. Li exposava les meves raons què, per altra banda, sabia que eren com a molt personals. No per les persones en si sinó pels temes que proposava. Per jo, tothom té dret a viure i, per viure, hi ha unes necessitats. S’ha de tenir una terra on poder desenvolupar la nostra personalitat i, aquesta terra, s’ha de compartir amb altres éssers vius els quals necessitam, i que ells a la vegada també tenen les seves necessitats. Cada vegada que es malmet un tros de terra, cada vegada que es contamina més l’aire o l’aigua, tot se’n ressent i encara que no sempre es veu al primer moment, més prest o més tard es pateix, ho patim.

Així vaig anotar els que contaminen; els que malmeten la terra; els que emprem més recursos dels necessaris sense pensar amb el demà; els que se n’aprofiten dels altres, ja sigui a través de mentides i enganys com els que exploten a altres persones i aquí, ja no dic de l’explotació infantil.

Per arrodonir la llista vaig afegir-ne una de polítics corruptes i una de poders fàctics: poders econòmics, grans corporacions... Tant l’una com  l’altre perquè els seus components no volen veure més enllà d’un interès immediat i mal entès. El dia, que arribarà, s’hagi malmès la terra també  els afectarà a ells igual que als altres. Dels aprofitats que de les desgràcies i mancances d’altres en treuen profit sense importar-los deixar a les altres persones en la més absoluta misèria...

I així, una llista de mai acabar.

Un dia em va dir prou. Que ella anava fent i que no podria acabar amb tota la feina. Em va acollonir! Em va dir que havia estat un plaer haver treballat conjuntament amb jo. Que estigués tranquil. Que no notaria res.

I la mort, es va morir.

 

 

 

********

 

Aquest escrit es va presentar al Premi de narració curta illa de Menorca. No va ser considerat. Potser hi havia massa imaginació o, potser, massa realitat. També podria ser que fos a l’inrevés. No puc descartar que sigui perquè no està ben plantejat. Que les paraules no estan en la seqüència adequada o que hi falten paraules que jo no vaig saber trobar. No puc descartar que simplement hi hagi escrits millors (almanco pels ulls dels membres del jurat). Serà un altre, o no.

Per cert, la mort mor perquè Pere no vol morir i perquè no feia puta cas de la llista.

Caramel·los

 

Caramel·los

 

Sí, ja sé, hauria d’escriure caramels, però, de petit, esperàvem la Setmana Santa amb ganes. Primer perquè no teníem escola,  i no anar a l’escola era simplement fantàstic. També perquè hi havia menjars que, si queien, només ho feien en aquests temps. I clar, pels caramels. Per Setmana Santa menjàvem caramel·los i quan s’entrevenia, un caramel·lo llarg.

Ha plogut molt, però encara em queda algun record d’aquells temps que eren també uns altres temps

Les processons eren matèria obligada. Clar que tampoc no hi havia res més a fer. I, els caramels, una motivació.

No sabia que és el que es feia amb la processó, però tenia clar que l’havia de veure passar dues vegades, una de cada costat. No fos que qui em volgués donar un caramel passes per l’altre costat, i si podia, dues per banda.

No, no vaig tenir mai desig d’anar d’avall d’una capirota. Em bastava veure els altres i esperar el desitjat caramel. No és que n’aconseguís molts, però pitjor era no tenir-ne cap. Record que una vegada, em van donar un parell de bessitos, aquells sí que eren caramels de qualitat!

Un any, només un, vaig sortir de monasillo  i, clar, cap caraputxo no me’n va donar cap de caramel. Per sort i com agraïment a la feta ens van regalar una bossa de caramels per hom. Anava que els talons em tocaven darrere!

El temps va passant. Et fas gran. Madures (o no). Surten altres interessos, altres necessitats i, les processons, ja no formen part del teu afer. Només quan per una d’aquelles casualitats no ha sortit res més i has de quedar a poble, i ja que hi ets, tornes a mirar la processó.

Enguany, ha estat un d’aquests en què vaig quedar a Maó. I no només vaig quedar a Maó sinó que em vaig plantejar reviure algunes històries del passat anant a veure diferents moments de la preparació abans de la sortida de la processó.

La Sang, la primera estació. Encara és prest i no hi ha gaire moviment. Santa Maria. Aquí ja es nota més l’expectació. Els membres de les dues confraries i els enturions van i venen preparant els actes. Fa vent. No saben si la Dolorosa podrà sortir. Rep el primer caramel, però aquest no conta. Qui ho fa va amb la cara destapada i, així, no té cap gràcia. L’església es va omplint. Enguany, per primera vegada des de fa molt temps hi ha el Davallament de la Creu.

Quan puc sortir de Santa Maria la processó ja ha començat. Sant Francesc fa una bona estona ha partit. El Carme es prepara... Els veig passar des d’enfora. No aconseguesc cap caramel. Al final, la Dolorosa no ha sortit. Queda un buit i es nota. És hora d’anar cap a casa. Abans d’entrar però m’atur a mirar passar tota la processó des del principi encara que avui només ho faré des d’un costat. Potser encara hi ha qui creu que som salvable. No tenc moltes esperances però qui sap.

Ueps, s’ha atracat un caraputxu amb la ma allargada i em dona l’esperat caramel. Sé qui és i, a més, em dona qui va. Mira, no tot haurà estat perdut. La processó segueix el camí lentament. Esperar és com una penitència, però tot sigui per poder xuclar alguna cosa dolça. Ja s’atraca el final i..., un altre braç allargat em dona el preuat premi. També sé qui és. No he tingut cap sorpresa. La música acaba passant. Enfora encara pots sentir el redobles de tambor. Jo ja dic prou i entr a casa. La collita ha estat minsa, però pitjor és no tenir res.

L’any que ve qui sap.

Temps

 

Temps

 

Som un jubilat novell. No fa un any que vaig decidir passar a una nova situació personal, la de jubilat. No tenia molt clar com m’ho prendria. Més de quaranta anys fent feina a la mateixa empresa, els darrers vint-i-tants al mateix lloc de treball podien pesar i passar factura. Per altra part, sabia, sé, que tenc moltes i diverses aficions i que, per tant, no hauria de tenir problema per adaptar-me a aquesta nova situació.

La veritat és que va ser fàcil. No sé si per com estava darrerament al meu lloc de treball o perquè ara podia desenvolupar les meves inquietuds, a la feina també o feia, però sense haver de donar compte a ningú. Jo n’era, en som, propietari de les meves decisions, de com invertir el temps i a on.

Recoman a tothom que es pugui jubilar que es jubili. Que no s’ho pensi un moment. Sí, sé que cadascú ha de mirar-se les seves i individuals possibilitats. Les econòmiques sobretot. Però, si aquestes són salvades, que no ho dubti.

Durant aquest temps he continuat fent moltes activitats semblants a les que feia quan feia feina, però perquè m’agrada. M’agrada veure coses que no havia vist abans, fotografiar tots els elements que vaig trobant, continuar documentant-los i col·leccionar les fotografies d’aquets. Mostrar el que conec als que m’ho demanen. Continuar viu.

I per açò es necessita temps. Temps que de vegades sembla difícil obtenir. Sembla que no pot ser, però molts de dies hi falta temps. Algú dirà que hi ha un demà, però no sé fins quan hi haurà un demà.

De la família ja no hi ha ni pares ni concos. Germans i cosins esteim a la primera línia de sortida i, d’aquests, ja n’hi falta algun. Per açò, sense estrès, cal no aturar-se.

Cada sortida de sol, ja sigui sòl o en companyia. Cada excursió. Cada ocell, papallona o flor fotografiada. Cada gota de pluja a la cara. Cada somrís. Cada salutació de bon dia. Cada trobada amb els companys, ja sigui amb els que vaig a caminar, amb els que compartesc la dèria per les cavitats, amb els amics de sempre -que cada vegada ens és més difícil coincidir-, cada partida de petanca. Cada trobada familiar. Tot, totes i cadascuna d’aquestes coses simples són les que donen sentit a la meva vida.

No sé quant de temps queda, crec que ningú ho sap en certesa. No hi pens. Faig, vaig fent. Sense friseres, amb els descansos que tenc ganes, però sense aturar.

La veritat és que vull molt més temps d’aquell que en diuen passat.

Pensar

 

Pensar

 

Pensar... Pensar en què? Pens...? Sa veritat és que moltes vegades pens en res. Deix la ment oberta i els pensaments viatgen, per dins del cervell, lliures de qualsevol lligadura. Passegen, corren, salten..., fan el que volen. De fet, més d’una vegada m’enduc alguns ensurts perquè, dels pensaments, en surten somnis que pareixen realitat i, no, no sempre en són agradables. Així i tot, m’agrada sentir aquesta sensació de llibertat on poden mesclar-se realitats amb somnis, obligacions amb desitjos, sofriments amb alegries.

De fet, en aquestes ocasions, no control els pensaments. Van i venen com i d’on volen. Només not que la ment s’amplia fins a límits inimaginables, sense fronteres, sense fi.

No hi ha una hora ni un dia assenyalat per a pensar sinó uns moments qualsevol. A l’estona d’espera de qualsevol cosa. En mirar el mar abans de la sortida del sol. Mentre estàs quiet esperant que aquell ocell s’atraqui per a poder treure una fotografia d’aquelles en què et sents satisfet i realitzat. O sense esperar res, simplement assegut amb el rostre agafant els raigs de sol amb els ulls tancats aprofitant les bellumes que s’espargeixen per la negror interior.

I és en aquests moments en què notes com els pensaments agafen forma. Com es defineixen els objectes. El moment en què les històries es transformen en vivències. En què les relacions són el que podrien o haurien de ser. I, aquests moments, podrien ser eterns. Desitjaries que fossin eterns, perquè fins i tot, els fantasiosos ho són de bons. I és que no s’ha de confondre els pensaments amb els somnis que, d’aquests, sí que alguns en són de terrorífics.

I m’agrada sentir-me així. Pensant en projectes que no faré mai. Pensant en què descobriré en la següent excursió. Pensant en com fer aquella topografia de la cavitat que se’m resisteix. O quan he d’anar a aquell lloc específic per a poder fotografiar una flor que no trob. De vegades, moltes, els pensaments, són creuats. Es mesclen històries passades amb ganes de futur on intervenen personatges que no hi pinten res, però que, per alguna causa, hi deixen emprenta. Aquí obres els ulls sorprès o espantat i en fas un recet per posar ordre, però, tornes a tancar els ulls i, els pensaments, tornen a la seva llibertat.

Pensar. Açò és el que hauria de fer més vegades. Pensar.

Ara..., he de pensar que fer per a demà dinar...

Projecte d’investigació

 

Projecte d’investigació

 

He tingut un pensament per a un projecte d’investigació. Sé que no serà fàcil aconseguir el finançament necessari per a dur-lo a terme, però no he de descansar fins a veure l’objectiu realitzat.

Avui en dia hi ha molts d’estudis sobre l’ADN de quasi tots els éssers vius, estudis que permeten en alguns casos la modificació del mateix per tal d’obtenir millorar-ne algun aspecte. Així s’ha obtingut reduir algunes malalties tant per a les persones com en el camp dels vegetals. S’han modificat alguns elements per a fer més atractiu el consum de diferents espècies vegetals. També en els darrers anys s’ha estudiat i molt els temes d’aprofitament d’elements que es troben a la natura per a un aprofitament en el món culinari. Espècies que fins ara no tenien gens d’interès, en són elements imprescindibles als plats de disseny.

El meu interès és més simple. Només voldria aconseguir que unes espècies fins ara no tingudes en compte ho fossin com ho són els esclata-sangs. Que les persones les anessin a cercar per a consum propi o per a la seva comercialització. No tindria problema amb açò. Tant faria que fossin per a menjar en cru com elaborats. Fins i tot em bastaria que tinguessin un ús útil pel què fos. El que importa en aquest cas és que la gent les vagi a cercar i que no n’hi hagi tantes com ara n’hi ha.

N’estic tip que, a cada excursió, en arribar a casa estigui tot rapat, sobretot cames i braços, simplement perquè a aquestes senyoretes -ho dic per lo fines que són-, no els doni la gana créixer com ho fan moltes altres enfiladisses i tenguin la mania de tapar els espais per a on un ha de passar. El dia que la gent empri l’abatzer, el roser bord i l’aritja, anar d’excursió


serà un plaer!

De Veritat?

 

De veritat?

 

Aquesta història me la van contar fa poc i com si hagués acabat de passar. He de dir que quan contam una cosa acabada de passar no vol dir que no pugui fer uns mesos del fet i, vull pensar, que en aquest cas és així. No sé de ben cert que hi ha de veritat, però em van donar nom de la persona a qui li havia passat. Si fos veritat seria serio. Sí no ho és, és un acudit simpàtic. He estat funcionari més de quaranta anys i, en aquests temps he vist de tot i de tot color. Així i tot, m’agrada pensar que tot té un sentit, un perquè. Sé que de vegades és fàcil agafar la postura més còmoda i fer complir la normativa sense sortir-se ni un fil. També hi ha qui emfatitza amb l’administrat i intenta obrir els camins per a solucionar el que demana. Bé, aquesta és la història com me la van contar. Que cadascú que vulgui en tregui les conclusions.

Resulta que un senyor va anar a una oficina per a renovar el carnet de pesca. No hi havia ningú més que ell, però, el funcionari de torn, li va demanar si tenia hora de cita al que va contestar que no. Així el va dir que havia de demanar cita i el podrien atendre. (No, no va dir res de si era en temps de la pandèmia, però fins aquest estiu era perceptible demanar-la).

El senyor, contrariat, va sortir de l’oficina i, en ser al carrer, va agafar el telèfon mòbil i va cridar per a demanar cita. La persona que el va atendre li va demanar que quan li aniria bé per a la cita al que ell va contestar que ara mateix, ja que era defora l’oficina. Va entrar a l’oficina i li van renovar el carnet de pesca!

Anècdota dels 42

 

Anècdota dels 42

Quaranta-dos anys a la mateixa empresa donen per molt tipus de vivències. Algunes de bones, algunes no tant. No planteig res en concret. Si se m’acudeix alguna història, com la d’ara, la deixaré escrita i, sinó, res, quedarà covant en els plecs de la meva memòria.

Era el dia de les festes de Gràcia al matí. A la meva parella i a jo ens agradava anar a veure la sortida del fabioler, dels gegants i caps grossos, de la bandera, del caixer batle i després anar a cercar la qualcada per la zona de les Tanques del Carme.

En arribar al camí des Castell hi havia el president del Consell Insular a la porta de la seu inaugurada aquell mateix any. Pel que es veu la comitiva de la qualcada havia de passar per a donar la salutació. El president, quan em va veure, va demanar-me si duia la clau de la seu i així podria rebre la comitiva des de l’entrada i no des del carrer.

Jo sí que duia la clau. En aquell temps o em tocava obrir la seu o tancar-la diàriament pel que la duia amb la clau de casa.

Vaig obrir la seu i pujar a la Sala Verda on hi havia les banderes i les penjà.

Quan va passar la qualcada, el president els saluda des de la porta i baix  les banderes que presidien la corporació.

Acabat, vaig despenjar les banderes, el president em donà les gràcies i vaig tancar la seu.

La meva parella i jo vam seguir la ruta per si érem  a temps de trobar el passa carrers abans del jaleo.