Gemecs

El cos havia quedat paralitzat. Tots els sentits en estat d'alerta. Alguna cosa havia destorbat el plaer d'un dia d'excursió. Una fredor anava pessigollejant l'esquena mentre unes gotes de suor recorrien la cara seguint un camí obligat per la gravetat. Sabia que havia sentit alguna cosa que no havia escoltat mai. No sabia el què era però havia retronat, encara que de manera suau, al meu interior. Ara el silenci era esgarrifador. Els ulls escodrinyaven els voltants cercant el motiu que havia creat aquesta situació però res no donava senyals de vida.
De sobte el cos va notar un petit tremoló acompanyat d'un so d'ultratomba. Prou.
Havia entès molt clarament aquesta paraula. Ho havia escoltat sense cap dubte; però, qui o què, n'havia estat l'autor.
El tremolor va augment en potència i vaig tornar a escoltar el mateix so, ara molt més clar. Prou.
No sé com explicar el moment. El cos no és que estes paralitzat, estava petrificat. Els pèls, tots, s'havien posat rígids. Ja no me queien les gotes de suor, aquestes s'havien glaçat!
Tornava a notar que el tremolor era aquí. Vaig tancar els ulls i ho vaig veure ben clar. Era una gemec de la terra! La terra que trepitjava se'm manifestava amb un crit agònic. Prou, deia. Al moment em passaren moltes coses pel cap. De totes les coses, però, un pensament fou el que vaig tenir més clar: tranquil·la companya, ho he entès. Estic amb tu.
El cos havia retornat a la normalitat. Les papallones continuaven el seu ball màgic. Els ocells cantaven com no ho havia sentit en molt de temps. Sabia que no ho havia somniat. No entenia què havia passat però sí havia entès el crit d'angúnia.
Potser encara hi som a temps.