I no és que no vulgui dir, és que no em venen les paraules.
És com si estès perdut i no trobés el camí de retorn.
És com si no trobés com salvar les barreres.
És com si aquest laberint no tingués sortida.
És..
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
tots tenim es nostre laberint,
que de cada racó que hi ha, tenim que descobrir un poc mes, com son nosaltres mateixos
a on en cada revol tenim que decidir amb quina direcció segui endavant,
que en molts de moments sembla que ses energies estan esgotades, i com a màgia
amb coses senzilles que mos dona sa vida, es tornen a carregar.
el important es poder gaudir cadascun de nosaltres amb el nostre propi laberint,
que en definitiva es sa nostra vida.
salut i força.
Açò de no fer feina t'ha afectat massa.....bonu, ara tens molt de temps per pensar...jeje...i t'entenc perfectament, jo m'hi trob moltes vegades, en aquesta situació...i no és fàcil centrar-se i pensar que sa vida no és tan difícil, supòs que són petites proves per fer-nos madurar i ser capaços de decidir en moments essencials de sa vida....Ànims i molta sort!! un beso
es que estas depre, animos.
Publica un comentari a l'entrada