Essència de les pedres

Havia tingut el somni inquiet
Alguna cosa l'havia destorbat.
M'aixeca i, sense saber el perquè, vaig anar a cercar el cotxe i em dirigí al lloc de Torre d'en Galmés. Deixà el cotxe al revolt de na Comerma de sa Garita, just a la mitgera amb Torrevella.
Fos el que fos, m'estava fent actuar sense tenir en compte la meva voluntat. 
Botà la paret i m'atracà al monument prehistòric. 
Mira les pedres i, com sempre, tingué uns escarrofaments. 

Quina bellesa de construcció.
Com m'agradaria que es reconstruís. Com m'agradaria haver-la conegut en el seu moment d'ús i esbrinar el que era, qui l'emprava i tot el que es pot demanar.

Volia seguir mirant les pedres però alguna força m'estirava cap a l'altre costat. No entenia el que me passava. Jo volia seguir admirant un dels meus jaciments preferits però, no podia. Em deixà endur. Anàvem en direcció cap a Roques Llisses. 
Just travessar el portell de la paret seca que separa les tanques em trobà davant el sepulcre megalític de Roques Llises, una altra construcció impressionant. Mi atracà fins que, just abans de tocar les llosses, vaig quedar immobilitzat. 

No entenia res ni tampoc, no m'agradava. 
Que estava passant, que m'estava passant. 
El meu cervell treballava a tota maquina per esbrinar el què, el perquè, qui... i no trobava cap resposta.

La intranquil·litat s'estava convertint en por, en pànic. Una belluma em va passar per davant els ulls i em trenca la tensió, la rigidesa.
La belluma entra per la llosa perforada i comença a agafar forma. El cor, tot i que no em parava de bategar, anava agafant un ritme més normal. Comença a escoltar música molt suau. Era agradable, molt agradable però, no hi havia ningú més que jo.
La belluma s'havia convertit en un boira amb figura humana. M'estava somrient. ─T'has espantat, eh─ Em digué.
No vaig gosar contestar. Encara que la serenor retornava al meu cos, l'ensurt havia estat massa gros, l'espant n'era present i no tenia resposta a res del que fins aquell moment m'havia passat.
─No t'amoïnis. Tu no em coneixes però jo sí. Som l'essència de les pedres que tan estimes. Del record de la seva història. El seu guardià. I ara que m'ha arribat el moment del relleu, he volgut acomiadar-me de tu. Sempre m'ha reconfortat la teva presència, les teves inquietuds, el teu respecte envers el que tenies al davant, el teu respecte cap a jo─. 
Va somriure, la boira va convertir-se amb ombra i aquesta es va esvair per un forat de la pedra. Tot havia acabat.
Mirà el sol i vaig caminar cap el cotxe per tornar cap a casa. Pel camí, quan mirava les pedres no podia deixar de pensar amb el que havia passat. No entenia res de res però no m'importava. Era feliç!