El fantasma de Favàritx

Ell ho tenia molt clar. Cuidaria el paisatge rebut dels avantpassats a qualsevol preu, i sí pel que fos, en algun moment consideres estava en perill actuaria en conseqüència.


Ja ningú no tornaria aixecar una torre com aquella, alta, molt alta, tot i què havia de reconèixer que en arribar els vespres li feia companyia.


Es mirà la ma i no recordà com és que tenia el gatzoll agafat ni, tampoc sabé perquè, d'aquest, en queien unes gotes viscoses de color vermell.


Tornà en si mateix i es tornà jurar que vessaria la sang de qualsevol que destorbes el descans de quants, temps enrere, van naufragar en el vaixell, quan aquest s'encastà en una d'aquelles lloses amb prim d'aigua que hi ha per la zona.


Ningú, ningú, que quedi clar, malmetrà el record amb que cal venerar els veis marins.


Els tres ciclistes eren a terra. Dos tenien un xap al cap. El tercer, en veure el que estava passant va fer un intent de defensar-se però, no li bastà. Va quedar desfigurat per la quantitat de cops de gatzoll que va rebre.


Ningú violaria aquesta meva terra de la qual jo en som el seu guardià. Tot aquell que no demani permís per a travessar-la a les ànimes que hi moren en tindrà com a resposta la meva fúria. 


Un nou intrús s'acosta sobre un altre cavall mecànic. Tampoc passarà. També caurà baix el pes de la justícia dels morts.


L'endemà, a l'alba, tot el Camí de Cavalls, n'era ple de cadàvers. En Pau tenia tot el cos ple de sang. Acabava de despertar i cercava els seus companys. Els anà trobant un rere l'altre. Tots morts. Tots mutilats, manco ell. No sabia el que podia haver passat. El llum de far encara donava voltes però no tardaria molt en apagar-se. Havia tingut un somni estrany. Com si fos a dos mons a l'hora. Va sentir uns renous i caminà cap a ells. Eren sirenes.


Agafà el que creia un garrot i caminà. Hi havia diversos cotxes, alguns amb una llumeta de color que donava voltes a sobre d'ell. Un era una ambulància, un altre, un cotxe de la policia i alguns més. Va començar a sentir crits d'histèria. Algú el va donar qui va. El llum del far encara rodava encès.


─Que feis aquí─ Va escridassar amenaçant-los amb el gatzoll. ─No podeu passar.─.


Es sentien veus llunyanes que no acabava d'entendre.


─Que voleu que no deixau que la llum encantada serveixi de guia a les ànimes perdudes del Cos del Síndic. Fugiu i endur-vos aquestes bèsties sinistres de ferro. No passareu.─ I aixecant l'arma s'encaminà cap els intrusos.


Es va sentir un tret i es va aturar. No entenia perquè no es podia borinar. El llum del far estava apagat. Que havia passat. Perquè els seus amics eren al terra plens de sang. Perquè sentia una cremada devora el seu pit. Perquè li costava tant el respirar.


En tornar-se mirar les mans aquestes seguien plenes de sang i duia, a la ma dreta, un ferro amb mànec i amb la punta voltada. Un gatzoll. Un gatzoll per a tallar les branques que poguessin destorbar al recórrer el camí. 
Dues persones se li estan atracant. Una era un policia. Duia una pistola a la ma. El més segur la pistola amb la que li havien disparat, però per què? Darrere venia una al·lota, duia els cabells llargs amollats. La conec. Està plorant. S'aturen a prop meu. M'agafen el gatzoll i ella em demana perquè? Perquè què? Em deman jo. Que ha passat, els deman. Es miren amb cara de sorpresa i ella em diu. ─Els he hagut d'avisar. Et vas tornar boix. Pareixia que no eres d'aquest mon. Estaves com a posseït. Mira el que has fet─.


No podia donar crèdit al que sentia. Que havia fet jo? Perquè els meus amics no s'aixequen? Perquè tots van vestits d'aquell color vermell? Se m'estava ennuvolant la vista. Jo no... Mira el far i el llum s'encengué i apagà com si em fes l'ullet.


Na Rosa ho hagué d'explicar mil i una vegada. Mai s'hagués pensat fos possible passes el que va passar. Mai, en Pau, havia donat cap símptoma de malaltia mental. Només estaven fent una excursió. Una més de les moltes que ja havien fet pel Camí de Cavalls.  L'única diferència era que, en aquesta, havíem de fer un tram nocturn. Quan arribarem prop de Favàritx, just en el moment en que el far es va encendre, quan la seva llum ens havia de servir de guia, alguna cosa el va transformar i la llum es convertí en la guia de la mort. Ella es va salvar en sentir els crits dels seus companys que anaven al davant tornant enrere i fugint pel camí de cala Presili una vegada observat i escoltat que el seu company vivia una altra realitat.