Passa

La passa és lenta però ferma. Un núvol de pols s'aixeca cada vegada que el peu trepitja aquesta terra àrida de la vida. I ja en son moltes  les passes donades, tantes, que n'he  perdut el compte. 


En aixecar la vista i mirar al davant, al futur, no es veu la fi d'aquest a la vegada que, en girar el cap, fa temps ja que s'ha perdut el principi .


Molt de temps he acumulat ja a sobre de l'esquena. La càrrega, de cada vegada n'és més pesada però, de moment, no hi ha símptomes de defalliment.


Una altre petjada es converteix en la darrere. I després una altra, i una altra, altra vegada.
La petjada queda marcada per un temps en la terra polsosa, en la memòria del temps. Totes iguals, totes diferents. En unes hi ha marcat un somriure. D'altres en son borroses. En algunes en som tot sol. N'hi ha amb altre gent. En altres, i ets tu. 

Mirant al davant desitj tenir la possibilitat d'incidir en la marca deixada per la petjada. De dibuixar-les així com jo voldria que un altre les trobes però, la petjada de cada passa, és com és i no com jo vull. De vegades s'hi atraca, de vegades...


És hora de fer una altra passa. Sense frisar. Donant temps al temps. Ensaborint el moment. Contemplant la darrere petjada deixada. No dubtant. Mirant al davant. Esperant seguir el camí de la carena. Desitjant que en aquesta propera petjada el dibuix sigui com el somni que jo he intentat pintar.